Aniversari d'una tragèdia al Ripollès: final d'any de vent, neu i mort al Balandrau

«Vaig tenir molta sort perquè jo també havia de morir aquell dia», sospira Josep Maria Vilà (Barcelona, 1973), supervivent de la tragèdia que fa just 25 anys, el 30 de desembre del 2000, va segar 10 vides al Pirineu català. Set excursionistes van morir al Balandrau, un cim de 2.585 metres al Ripollès on a l’estiu es veuen famílies, però aquells dies de final d’any, segle i mil·lenni van acollir l’episodi meteorològic més brutal i fatal que es recorda: un torb, un extraordinari monstre de fred, gel i neu que sense avisar va esdevenir una trampa mortal. També van morir dues persones més a la coma de l’Orri, a quatre passes del Balandrau, i un professor d’esquí a Port Ainé, a Lleida.

«Les temperatures van baixar fins a 15 o 20 graus sota zero i el vent va arribar a 140 quilòmetres per hora. La sensació tèrmica era de 30 o 40 graus sota zero. A dues hores de Barcelona feia tant de fred o més que un bon dia al cim de l’Everest», assegura Jordi Cruz (Terrassa, 1967), meteoròleg i autor de 3 nits de torb i 1 Cap d’Any. Les previsions ja anunciaven fred, neu i vent, però a la tarda, i ni de bon tros una tempesta d’aquella magnitud excepcional: «Amb aquest fred i aquest vent era com si cada segon et llancessin una pala de mig quilo de neu a sobre. Sense parar durant hores». El llibre va recuperar la història de l’oblit i va donar peu al documental Balandrau, infern glaçat (2021). El 20 de febrer es presentarà la pel·lícula Balandrau, vent salvatge.

Anorac a la motxilla

El dissabte 30 de desembre Lluís Tripiana (Arenys de Mar, 1960) va anar a escalar juntament amb Enric Llàtser al Gra de Fajol, pic veí del Balandrau: «Al cap de 10 dies ens n’anàvem a l’Aconcagua i vam dir de fer una cosa fàcil per entrenar». Van aparcar a Vallter, algun revolt més avall que de costum perquè aquell dia hi havia «molta gent» a la muntanya, i van començar a pujar. Amb l’anorac a la motxilla: no feia fred.

Tot va canviar quan ja havien iniciat el descens, al voltant de les dues del migdia: «De sobte va venir una ràfega de vent que ens va llançar a terra». Després, un white out: blanc absolut. Uns dies abans havia caigut una gran nevada que encara no s’havia compactat i el vent, tan fort, va començar a aixecar-la fins al punt que es va perdre tota la visibilitat. No es veia el contrast entre el terra i el cel. Es van anul·lar els sentits: «Era blanc per tot arreu. No ens vèiem les botes». «Hi havia moments que veia uns guants que rascaven els vidres de les meves ulleres per treure el gel, però no veia de qui eren», afirma. En aquest descens, el destí els va unir amb Marc Pons i Marta Valls, dos excursionistes més que acabaven de saludar al cim.

Van continuar baixant com podien, de quatre grapes o fins i tot reptant per esquivar la força del vent. «Jo allà notava que m’anava quedant rígid. Vaig tenir la sensació que em moriria allà mateix», explica Tripiana. De sobte van perdre Llàtser. Van cridar, però era inútil. Amb prou feines se sentien entre ells: «Havíem de cridar-nos a les orelles. El torb fa molt de soroll. És com si et passés un tren de mercaderies al costat». Tripiana els va dir que havia de tornar enrere per buscar el seu amic. Pons va respondre que acabaven de salvar la vida i que tornar enrere era morir: «Miraves a dalt i veies un núvol surrealista». Va entendre que només podia continuar baixant, buscant el refugi de Coma de Vaca. Per protegir-se i per avisar amb la ràdio del refugi. Encara no sabien que el vent havia arrencat el repetidor.

Cada passa l’allunyava de Llàtser, amb la sensació culpable que l’abandonava. Avançaven cada vegada més lents i amb molta por perquè sabien que si no veien el refugi i es passaven de llarg entrarien en una zona de barrancs molt perillosa. Tripiana s’havia trencat el sacre en alguna caiguda. Els va salvar una triple casualitat: que el refugi existís perquè s’havia construït tot just dos anys abans, que hi hagués algú i que en algun moment Pons o Valls van alçar el cap i van veure una llum, com estrella fugaç. Ja era negra nit. A dins hi havia quatre persones. La porta anava repicant pel vent i un d’ells va sortir un moment amb el frontal per lligar la porta amb filferro. Aquesta va ser la llum que van veure.

Recorda la cara de les quatre persones en veure’ls arribar. Van haver d’esquinçar-li la cremallera de l’anorac amb un piolet perquè estava congelada. Amb prou feines va dormir, martiritzat pel vent i la culpa. El matí del 31 de desembre els va evacuar l’helicòpter del bomber Jordi Tortras. Ja donava per mort Llàtser. No té paraules per definir la felicitat, tan «indescriptible», que va sentir quan li van trucar per explicar-li que havien trobat viu el seu amic: «Va ser un alleujament brutal». Llàtser havia sobreviscut enterrat a la neu. Els anys següents va bufar una espelma: «Va ser tornar a néixer».

La parella de la Coma de l’Orri

Tortras també va sentir relaxació: «Mira, ja està, perfecte, ja hem acabat». Però els serveis de rescat aviat es van començar a adonar de la magnitud «terrible» del drama. En un segon vol de l’helicòpter van entreveure una parella morta a la Coma de l’Orri formada per Àngela Roch (28 anys) i Javier Guerrero (35), als primers que s’havia començat a buscar des de la mateixa nit del dia 30, quan les altres quatre persones que anaven amb ells van avisar el guarda del refugi d’Ulldeter. Va ser difícil fer entrar els cossos a l’helicòpter perquè estaven congelats.

Aquell diumenge 31, Carles Rosa (Barcelona, 1952) es va despertar amb una trucada: Pep Marí i Josep Miralles, companys seus de vida i d’aventures al Mont Blanc, el Cervino i tants altres cims, i Maria Àngels Belsa, la parella del segon, no havien tornat de l’excursió que havien anat a fer el dia abans. Només sabien que havien anat per Camprodon. Ells amb esquís de muntanya i ella amb raquetes de neu. Rosa va agafar el seu Citroën Jumpy gris i se’n va anar a buscar el Citroën Xsara vermell de Miralles als aparcaments de cada pic important de la zona. Francesc Carola, cap dels bombers voluntaris de Camprodon, mort fa dos anys, el va trobar a les set de la tarda, a l’aparcament per pujar al Balandrau. La descoberta va ser triple: al costat hi havia dos cotxes més, del grup de Josep Maria Vilà. Quanta gent hi havia a la muntanya?

Tots dos grups van coincidir a l’aparcament i van parlar del bon dia que feia. Vilà anava amb Mònica Gudayol, la seva xicota, Pep Artigas i Elena Fernández, també parella, i l’Oriol, germà de l’Elena. Tots amb esquís de muntanya. Recorda un matí feliç, «un dia d’hivern assolellat». Oriol es va quedar en màniga curta. Es van fer una foto anant cap al cim, el Balandrau, una muntanya de vaques, com es diu a la zona. Van decidir començar a baixar sense haver coronat perquè la temperatura va caure en picat i la neu es va endurir: «De sobte va entrar una ràfega d’un vent huracanat molt fort. Va ser tan bèstia que ens va fer caure. Ens vam aixecar, ens vam mirar i va venir una altra ràfega. Ens va tornar a llançar a terra. La tercera ja no es va aturar durant 12 hores», recorda Vilà en conversa amb aquest diari.

«No saps on ets»

També rememora l’estrèpit del torb: «Mareja, et fa parar boig». Va perdre de vista l’anorac taronja de l’Oriol i es va quedar tot sol, sense cap referència perquè ja tot era blanc: «T’aïlla. No saps on ets ni cap a on has d’anar». «Em vaig asseure i vaig començar a cridar. Jo no havia cridat mai així. Era un crit de desesperació», explica. Es va espantar a ell mateix: «Al principi recordo viure-ho com si somiés». El va trobar l’Elena i van continuar baixant.

Tots dos grups d’excursionistes s’havien endinsat sense saber-ho al torrent de Fontlletera, la pitjor sortida possible. El gel, la neu i les pedres es clavaven a la cara com si fossin mil agulles.

Quan van continuar avançant, Vilà i l’Elena van trobar la Mònica i l’Oriol, que havia atrapat una allau. «Em vaig asseure en una pedra. «Això no pot ser real. Vull despertar-me», es deia. Elena el va sacsejar. «Em va cridar que l’ajudés d’una manera violenta. Això va activar el mecanisme de supervivència». Es van posar a furgar per alliberar-los. La neu que treien la tornava a portar el vent, multiplicada. Primer van aconseguir alliberar la Mònica, però una de les seves botes va quedar sota de la neu. Vilà li va posar el peu dins de la motxilla per protegir-lo del fred: després van trobar la bota, però ja no va entrar al peu perquè estava gelat. També havien perdut en Pep. S’havia passat de llarg, però va tornar enrere, contra el vent. Ja estava molt malament. Delirava. Es va voler treure l’anorac perquè deia que tenia calor.

L’Oriol, el més experimentat, es va avançar per buscar ajuda. Vilà va continuar baixant, al costat de la Mònica, la seva parella: «Pensava que seguint el torrent arribaríem a un poble». La Mònica delirava. Li va preguntar al seu xicot qui era. Vilà va veure una pedra molt grossa i va decidir que passarien la nit rere la pedra per protegir-se. Però la Mònica se n’anava. Se’n va anar. «Em vaig acomiadar d’ella. Li vaig dir que l’estimava molt», assenteix, trencat per un dolor que talla el relat. Encara portava una capa a la motxilla: la tempesta va arribar amb tanta rapidesa i tanta violència que encara no havia tingut temps de posar-se-la. Li va deixar a sobre de la cara per evitar que el fred i la neu li desfiguressin el rostre. Tots dos tenien 27 anys i pensaven a casar-se.

Coberts de neu

També va trobar un entrepà dins de la motxilla. «Estava com si acabés de sortir del congelador». Es va posar contra la pedra, tan recollit com podia per conservar la màxima calor. Anava apartant la neu que portava el vent. «Fins que vaig veure que quan estàvem coberts, feia menys fred i no hi havia impactes de glaç i pedres. Vaig decidir deixar que ens cobrís la neu i em vaig quedar adormit». Recorda el despertar. «No veia res. No sentia res. Volia sortir, però tenia molt de pes al damunt», assegura. Va intentar aixecar-se. No va poder. «Vaig començar a perforar la neu amb una mà i després amb l’altra fins que em vaig poder destapar». Va veure el sol entre els cims. Havia guanyat la nit. Va albirar algun helicòpter a la llunyania, en un cel blau.

Va caminar creient que ja estava salvat. Perquè l’Oriol s’havia avançat i devia haver donat l’avís d’alarma: «Al cap de pocs metres me’l vaig trobar mort. No sap ningú que som aquí», va pensar. Va continuar baixant, però el torrent cada vegada era més perillós: «Fins que vaig topar amb una cascada que era molt alta. No podia saltar-la i tampoc podia escalar l’anterior. Estava atrapat», diu. Va trobar una esquerda en una paret per no dormir sobre el gel en la seva segona nit al ras. Ja havia deixat de saludar els helicòpters: «Perquè no servia per a res i perquè ja no em podia ni aixecar. Em feia mal tot el cos. Era molt violent».

Venia una altra nit: «No és que em volgués morir, però em vaig dir que s’havia acabat. Em vaig tornar a posar a l’esquerda per tapar-me esperant perdre la consciència. En aquell moment em vaig rendir. M’era igual tot. Volia que el meu cap desconnectés i no patir més». Es va cobrir amb el tapaboques i la caputxa i es va lliurar. De sobte va sentir un altre helicòpter. «Però aquest se sentia més fort i no se n’anava. Em vaig destapar i me’l vaig trobar a sobre, mirant-me». Era de dia.

Els ulls que el van descobrir eren de Jordi Francés Buxó, cap del parc de bombers d’Olot, i es van tancar per última vegada fa dos mesos. Els serveis de rescat van arribar fins a aquest punt el dia 1 i no el 2 per un cúmul de decisions i casualitats d’última hora. «No, no, una nit més no l’hauria pas superada», admet. «Era un dels últims vols. Just abans de girar per anar-nos-en, en Jordi em va cridar: ‘Mira, hi ha algú’. La possibilitat que quedés algú amb vida ja era mínima. Inexistent», reconeix Tortras. Aquell dia ja s’havia canviat la modalitat de rescat perquè no hi podia haver ningú més a la superfície. Era com trobar una agulla en un paller.

El bomber que es va despenjar de la grua va ser Santi Bielsa (Barcelona, 1962). «Li vaig veure una mena de somriure, però estava gelat, molt tocat. Li vaig dir que ja estava i que ja havia passat», explica. Li va deixar els guants. Tortras va apujar la calefacció de l’helicòpter. Se’l van trobar a 32 graus de temperatura corporal.

«Era molt feliç, però era una felicitat estranya, molt contaminada. Perquè tots havien mort», afirma Vilà. Va perdre tres dits dels peus. Amb la salvació va arribar la culpa: «No tens una explicació de ser l’únic que s’ha salvat. Per què jo sí i ells no? Amb el temps vaig entendre que no vaig fer res d’especial i que vaig tenir molta sort».

Recorda molt el Balandrau quan arriba l’hivern: «Penso cada moment del dia 30, del 31, de l’1. ‘Aquí arribava el torb, aquí era la nit, aquí estava enterrat’», rememora. Al cap d’unes setmanes va tornar al torrent per entendre què havia passat. Va trobar un pal d’esquí del seu grup. Va veure la cascada que no va baixar i la roca on es va acomiadar de la Mònica. «Ara disfruto molt més la vida que abans. Intento fer tot el que m’agrada perquè la vida tot d’una ja no la tens», acaba dient Vilà.

L'últim cos de les víctimes no es va localitzar fins al 24 de març, tres mesos després

L’últim cos de les víctimes no es va localitzar fins al 24 de març, tres mesos després. Era de Belsa. Es va calcular que en aquelles 12 hores de torb s’havien acumulat sis metres de neu a sobre del seu cos. La premsa va explicar que havia trucat al fill des del cim per dir-li que es disposaven a baixar per anar a menjar a un restaurant. El seu marit havia sigut localitzat els primers dies a només 75 metres del cim. A mitjan desembre havien fet de sant Josep i la Mare de Déu en un pessebre vivent.

Carles Rosa puja cada 30 de desembre al Balandrau amb un ram de flors i una ampolla de licor per brindar amb i per a Belsa, Marí i Miralles, els seus amics: «Tinc el minut de la llagrimeta i després continuo rient-me del món com feia amb ells».

Subscriu-te per seguir llegint