«Aquell dia em va tocar la loteria»

Aquell 30 de desembre del 2000, el penúltim dia de l’any, del segle i del mil·leni, les temperatures van baixar fins als 15 o 20 graus sota zero i el vent va arribar fins als 140 quilòmetres per hora, degut a l’episodi meteorològic més fatal que es recorda a les muntanyes catalanes: un torb extraordinari que va arribar sense avisar. La sensació tèrmica era de 30 o 40 graus sota zero: la mateixa que un bon dia a l’Everest en cims que estan a dues hores en cotxe més una hora a peu del centre de Girona. El Balandrau, de 2.585 metres, es diu que es una muntanya de vaques.

La nit abans Enric Llàtser i un amic, Lluís Tripiana, van decidir anar a escalar al Gra de Fajol petit. Era una sortida senzilla per seguir fent boca de cara a l’expedició del mes de gener a l’Aconcagua, als Andes. Llàtser tenia molta experiència: ja havia fet cims de 7.000 i 6.000 metres. Amb 20 o 25 anys fins i tot s’havia demanat algun crèdit per poder anar a l’Himàlaia. Es van trobar a Camprodon i van pujar fins a Vallter amb el Peugeot 205 blanc de Llàtser. Ell va fer el cim en màniga curta. El sol brillava i no feia fred.

Eren els volts de les dues del migdia: «De cop va començar a entrar un vent brutal i ja no va parar». Els va llençar a terra. Van començar a baixar. Es van ajuntar amb Marc Pons i Marta Valls, una altra parella d’excursionistes. Baixaven com podien: fins i tot de quatre grapes, fins i tot reptant. «Vaig veure un grup d’esquiadors que anava cap a la cresta d’on veníem nosaltres. Hi havia un vent molt fort ja i els vaig anar a dir que vigilessin. Portaven els esquís a les mans i mentre parlàvem un esquí va sortir volant com si fos un escuradents», apunta. De fet no parlaven: «Ens cridàvem a l’orella per sentir-nos perquè el vent feia molta, molta fressa». El vent bufava molt fort. «Ens tirava per terra i ens feia rodar. La neu ja era duríssima i era com caure sobre quitrà», diu.

Quan es va girar ja no va veure ni el seu amic i company ni l’altra parella. «Ja no els vaig veure més». El torb aixecava la gran nevada que havia caigut una setmana abans i s’havia perdut tota la visibilitat: no es diferenciava el cel del terra. «Era com ser dins d’un núvol. No es veia res de res. Jo portava unes botes de color groc fluorescent i no me les veia. Era una cosa anormal. Molt espectacular», afirma. «Com a muntanyenc al principi fins i tot estava gaudint. Jo estava en el medi que m’agradava, però en aquell moment el medi m’estava maltractant molt. Fins a cert punt m’ho estava passant bé entre cometes, però va arribar un moment que ja vaig veure que estava en una situació molt precària i que havia de lluitar per la vida. Vaig patir molt. Molt, molt, molt», admet Llàtser.

Va continuar baixant sol. La visibilitat era tan nul·la que baixant del Gra de Fajol gran havia d’anar a la dreta, cap al coll de la Marrana, per tornar a Vallter, al Peugeot, a casa, i va anar cap a l’esquerra, cap a la Coma de l’Orri, sense saber-ho ni voler-ho: «Són tot de barrancs. Vaig tenir la sort de no caure per algun barranc, encara que fos d’un o dos metres. Perquè et dobles un peu o et trenques un turmell i ja està. Ja s’hagués acabat tot». «La baixada va ser una odissea. Queia i m’aixecava, queia i m’aixecava. Estava completament desorientat i segur que anava fent esses. Estic segur que no vaig baixar recte i que molts cops vaig caure, em vaig girar i vaig continuar en sentit contrari», assegura Llàtser. Avançava com podia, amb el piolet: «Feia tan fred que m’havia d’obrir els dits amb l’altra mà perquè ja les tenia congelades».

Agafa aire i continua: «Jo veia una llumeta a la llunyania i anava cap allà. Pel que em van dir després els bombers devia ser una imaginació meva». El vent llençava projectils de gel, neu i pedra a més de 100 quilòmetres per hora: «Eren com petits trossos de vidre que se’t clavaven a la cara». Anava amb una samarreta tèrmica de màniga curta i un forro polar: «La tercera capa li havia deixat a en Lluís al cim perquè ell se l’havia deixat al cotxe. Jo vaig pensar que amb una correguda seríem al cotxe perquè ens coneixíem molt bé aquella zona. Era com casa nostra. Va ser tot el contrari».

Va arribar un moment que la situació era tan crítica que va decidir enterrar-se. Fer un forat entre una roca i la neu per protegir-se del fred: «A sota la neu estàs a una temperatura de 0 graus i no baixes». Va cavar entre la neu amb una petita pala i es va construir un petit habitacle amb el material d’escalada que portava a la motxilla. Es va mig estirar: amb les cordes a sota per no haver de tocar el gel amb l’esquena, com si fos un matalàs, i «una manta tèrmica d’aquestes que sempre es porten a la motxilla i no es fan servir mai» a sobre. «De seguida vaig quedar tapat per la neu que transportava el vent», diu. Pensava en la seva dona, la Montse, en la seva família. Va buidar la motxilla per posar-hi els peus, per protegir-los del fred: «No m’hi cabien tots dos amb les botes i anava canviant». Va obrir una bossa de cacauets amb el piolet perquè les mans ja no li feien cas. «No podia beure res del que portava perquè estava tot congelat. M’anava posant talls de gel a la boca per hidratar-me com podia», recorda. «Vaig decidir pixar-me a sobre vàries vegades perquè m’escalfava les cames», reconeix.

«No sé quantes hores devia ser allà. No ho sabré mai. Quan era al forat em va semblar sentir motos de neu. Era impossible, però jo creia sentir motos de neu i creia que em buscaven a mi i cridava des de dins del forat», apunta Llàtser. El vent li va acabar desmuntant el «xiringuito». Ho va deixar tot enrere menys el piolet i va seguir caminant cap a la llumeta. «Era com si fos una bombeta molt llunyana d’una masia o un refugi», explica.

«Arriba un punt que ja no me’n recordo. Em vaig semienterrar una altra vegada. Però no me’n recordo. M’ho van explicar els que em van trobar. Mira que hi he donat voltes, però no me’n recordo», continua. El van trobar el dia després a les dues del migdia, just 24 hores després que comencés a bufar el torb. Deia paraules i frases inconnexes en francés. Els bombers el buscaven a la part alta de la muntanya, però va aparèixer a només 150 metres del revolt on es deixa el cotxe per pujar cap a la Coma de l’Orri. Se’l van trobar quatre esquiadors de Matadepera que havien decidit anar a passar el dia a la muntanya perquè feia molt bon temps: «Es veu que van passar els tres primers i quan va passar el quart va veure alguna cosa que es movia. Van recular i era jo. Em van trobar amb la cara desencaixada. Em van començar a donar escalfor i van trucar els Bombers i em van venir a buscar. Tot això ho sé perquè m’ho han explicat. Jo no me’n recordo de res. Ni de pujar a l’helicòpter amb la grua». Tampoc sabrà mai si hagués sobreviscut si per casualitat no l’hagués vist aquella quarta persona. La seva dona era a Camprodon, al centre d’operacions. De cop les emissores van cridar que havien trobat una persona, però que era francesa. Però després van afegir que portava un casc amb el nom Chepo. «Era el nom del meu gos», somriu Llàtser.

Tenia el cos a 27 graus de temperatura. «Estava fatal, fatal. Molt greu. El problema era recuperar-me perquè quan baixes a 31 ja pots entrar en aturada». El primer que recorda és despertar-se estirat en un llit, en un box ple de gent que li preguntava coses. L’abraçada i el petó amb la Montse. El nom de la doctora Adell, «la doctora que em va fer tornar a la vida». Tenia problemes de congelació a les mans i als peus i el van traslladar a l’hospital de Vall d’Hebron. La segona nit va arribar el barceloní Josep Maria Vilà, l’únic supervivent del Balandrau. Va perdre la parella i tres amics. Van compartir habitació 40 dies. Llàtser va celebrar 33 anys a l’hospital. Guarda tots els diaris d’aquells dies i també el forro polar, els guants i aquelles botes de color groc fluorescent. I la certesa que aquell dia li va tocar la loteria.

«Va ser un conjunt de moltes sorts. Allò meu va ser una anomalia perquè tal com em van trobar era molt difícil que pogués tirar endavant», admet. Continua enamorat de la muntanya. Diu que quan surt de casa, a Palamós, es gira enrere per mirar cap a la muntanya i no cap al mar.