«Calcetes i sostens han d’anar de conjunt o, com a mínim, ser del mateix color»

Des de sempre, Xita Bauxell ha anat més arreglada «de dins que de fora». I és que, des de ben petita, la seva mare li va inculcar una norma no escrita -que amb els anys adoptaria forma de manament- que ja mai més li marxaria del cap: «La roba interior ha d’estar neta, sense cap forat, calcetes i sostens han d’anar de conjunt o, com a mínim, ser del mateix color», recorda. El motiu era senzill: «Ara comprem llenceria bonica per sentir-nos bé, per al marit o per a l’amant, no preguntem mai, però abans es feia per una qüestió d’educació i, també, de previsió, perquè si et passava alguna cosa i havies d’anar al metge, no et podia trobar de qualsevol manera quan et fes treure la roba».

Amb aquelles primeres samarretes interiors impecables que la seva mare li comprava en una cooperativa d’Anglès (el seu poble natal) va aprendre el valor d’anar polida -«no anar deixada per dins és, potser, la millor carta de presentació»-. Per preservar i difondre el llegat que li havia inculcat la seva mare, l’any 1984 va deixar la feina a Suministres Girona i va aixecar la persiana de la botiga Blonda, ubicada al carrer Ferran Agulló de Girona, des d’on va començar a despatxar roba interior femenina (topant, però, amb totes les veus que li deien que s’equivocava volent obrir un negoci quan ja es guanyava «molt bé la vida»). «No m’hauria passat mai pel cap posar-me a vendre perfums perquè no hi entenc, però en canvi la roba interior és un món que m’apassiona», assegura. Per moltes dones (i homes, perquè des de fa uns anys també ven roba interior masculina), però, encara és un terreny desconegut: «Moltes dones no hi donen importància, van amb sostenidors d’una talla i d’una copa equivocada que, a banda de no afavorir-los, els deixa el pit com una ensaïmada», assenyala.

Ella, però, no té pèls a la llengua i, si una clienta s’emprova un article que no li afavoreix, li diu la veritat: «Tinc la desgràcia de ser molt directa, a vegades potser massa, però per mi seria imperdonable que una clienta marxés de la botiga amb un conjunt, un pijama o un banyador que no se li posés bé, prefereixo dir-li sense embuts i que el que s’emporti sigui el que li faci el pit més bonic, l’estilitzi més o li dissimuli la panxa». Aquest, de fet, és el valor del comerç local: «Pots anar a comprar a una gran cadena però allà ningú t’assessorarà perquè, honestament, no en tenen ni idea, i ja no parlem d’internet, on és impossible encertar la talla i, a més, no pots tocar ni el teixit», assegura. «L’aro ha de subjectar bé el pit, les copes no poden estar buides i el pit no pot caure», assenyala. Uns errors, però, «massa freqüents» perquè «encara falta fer molta pedagogia»: «La gent prefereix tenir deu sostenidors comprats a ull en una gran superfície que quatre o cinc de bons que els posin el pit al seu lloc», revela. I és que a banda de realçar el pit i el propi cos, el seu objectiu també és que les gironines se sentin 'sexys': «És una manera de sentir-se empoderada, està molt bé fer-ho per algú, sí, però encara és molt millor fer-ho per un mateix», sosté.

Tot i el sacrifici que comporta l’ofici, sempre ha intentat conciliar per davant de tot i fer partícips el seu marit i els seus dos fills del projecte: «Si havia d’anar a una fira, ja fos a Barcelona o a Düsseldorf, el meu marit i els nens venien amb mi sempre que podien», recorda. «Tothom em mirava amb cara estranya perquè anava de cara a barraca, em passejava pel recinte per veure les tendències i saber què oferien els fabricants i marxava per, després, poder visitar la ciutat o alguna cosa que els pogués agradar». A Barcelona, va marxar «pitant» d’una fira per portar els seus fills a veure el Floquet de Neu. Als seus 73 anys, encara viatja. Però quan no pot (ara també els seus nets són una prioritat), estudia els aparadors de les botigues de llenceria més prestigioses del món per internet, des de Nova York a Milà, passant per París o Londres. «És un punt de referència per saber si vaig ben encaminada amb el que estic oferint a Girona», explica.

D’anècdotes, d’aquests 42 anys darrere el taulell, en té moltes. «Una vegada ens vam deixar una clienta tancada a la botiga, no s’acabava de decidir i no volia que entréssim a l’emprovador i, de tanta estona sense dir res, no hi vam pensar més, vam tancar la botiga i vam marxar, fins que al cap d’una estona vam rebre una trucada de la Policia Municipal dient que hi havia una dona donant cops al vidre», recorda. Ara, cada vegada que torna a entrar a l’emprovador, les avisa amb ironia: «Recordeu que soc dins».

Després de tants anys, s’ha guanyat l’amor i l’admiració de generacions de gironines i gironins. I és que allà on va, tothom s’acosta a saludar-la: «Intento atendre’ls com m’agradaria que m’atenguessin a mi i que allò que s’han endut els serveixi per a ser més feliços».

Subscriu-te per seguir llegint