«És molt dur explicar-li a la teva mare que el teu pare va abusar de tu i que miri cap a un altre costat»

Rosanna Roig, Rita Barragán i Johanna Rigaud (noms ficticis per mantenir l’anonimat) s’escolen sota la bastida que camufla la porta d’entrada de l’Associació Reach d’una a una, vigilant de cua d’ull que ningú les hagi vist entrar. Tot i que fa poc més d’un any que intenten fer les paus amb el món des d’aquest petit local del barri de l’Eixample, entre aquestes quatre parets hi han trobat un refugi des d’on començar a construir, després de dècades de silenci per intentar suportar un pes massa difícil de sostenir. I és que aquí se senten escoltades i validades. Això és, de fet, el que més els ha costat de trobar: «És molt dur explicar-li a la teva mare que el teu pare, el teu oncle o el teu avi van abusar sexualment de tu quan només eres una nena i que miri cap a un altre costat, t’ho qüestioni o et digui que només era un joc de nens».

Però no totes les víctimes ho arriben a confessar. Potser, ni tan sols és l’objectiu. Rosanna Roig -que va patir violència sexual per part del seu germà quan tenia «intueixo que vuit anys»- encara custodia el secret. «No podria suportar fer-li mal al meu germà», reconeix. «No vull que ningú li faci el buit o el critiqui; vaig decidir quedar-me al costat de l’agressor per no trencar el nucli familiar», assenyala. En una família «disfuncional» no se sentia segura d'explicar-ho. Internament, sempre va voler negar que fos ell: «Mai em vaig permetre escoltar el que havia sentit, ho vaig rebutjar com una fabulació, em vaig sentir bruta però vaig fer com si no hagués passat res, per supervivència, per por, per no haver de recordar res i per falta d’eines, era una nena», recorda. I és que «no explicar-ho a ningú és la forma que tens de fer-ho invisible i poder continuar amb la teva vida».

El seu germà, paradoxalment, va ser amb qui va tenir «més bona relació» durant l’adolescència. Fins que un dia de Reis, una discussió «molt forta» va desenterrar tot el que la seva ment tant lluitava per amagar-li: «Em vaig enfadar tant amb ell que de cop vaig connectar per primera vegada, a consciència, amb l’agressió, ell era l'assetjador que havia abusat de mi, per mi era com si no hagués passat, o això era el que em volia creure, però de cop tot va tornar i amb dolor», assegura. «Havia patit un delicte penat». Mai li va dir res (de fet, encara celebren junts els àpats de Nadal i els dinars familiars). Però aquell «fer com si no hagués passat res» encara la consumia més. Quan gairebé fregava els 40 anys, va entrar en una espiral d’autodestrucció i «baixa autoestima». Això, però, la va posar encara més en risc: «Tothom va pensar que podia aprofitar-se de mi i vaig començar a patir agressions sexuals no consentides indiscriminadament, però em mentia creient que no era tan important, d’alguna manera ho vaig normalitzar», afirma. Després de denunciar una agressió sexual «molt dura i dolorosa» (ja era la quarta que interposava sobre violència masclista) va obrir els ull i es va empoderar: «Em vaig dir, fins aquí», assenyala.

Rita Barragán l’escolta amb un nus a la gola. Ella sí que va confessar a la seva mare i a la seva germana que el seu oncle havia abusat sexualment d’ella quan tenia «crec que 12 anys», però «la seva resposta va ser de tot menys la que m’esperava, en cap moment em van donar suport, al contrari, van fer com si no m’haguessin sentit», recorda. Això és el que més li va doldre: «M’ha fet molt mal acceptar que vaig patir un abús sexual, però encara me n’ha fet més que la meva família no hi fos ni hi volgués ser quan més els necessitava», relata. Això la va portar a trencar amb la família. «Estic segura que elles també n’eren víctimes, però van preferir callar i amagar-ho sota l’estora», lamenta.

«Tot es torna borrós»

Va començar a «somatitzar» amb problemes digestius perquè «dinamitar el nucli familiar és molt potent». I quan tenia 30 anys, en una sessió de psicologia mentre treballava «altres problemes personals» perquè «m’aixecava cada dia plorant», va sortir: «Vam anar traient capes a la meva vida i ho vaig començar a recordar tot, però per sort, el cos és intel·ligent i tot es torna borrós». Allà, amb llàgrimes i paciència, ho va poder acceptar i verbalitzar: «Era incapaç de dir abús sexual infantil», recorda.

Aquest és un dol que, la major part de la seva vida, ha hagut d’afrontar sola: «Quan ho expliques a algú, o bé et gira la cara perquè no en vol saber res o bé es queda mut». Moltes vegades («masses») l’han posat en dubte: «Vols dir que no era un joc de nens?». A més, també ha hagut d’aprendre a conviure amb la culpa: «Sempre sents que ets tu la rara i et culpes a tu mateixa perquè penses que estàs fent alguna cosa malament», confessa. «Ho he portat dins 30 anys i durant aquest temps tenia un somni recorrent, que era que a l’últim pis hi havia un monstre; però quan vaig poder demanar ajuda, aquest somni va desaparèixer», assegura. Ara, se sent en pau: «No tinc cap necessitat de dir-li res al pederasta», sosté. Amb tot, reclama als centres educatius que «es posin les piles» perquè «és important que els infants puguin tenir educació sexual per poder-ho evitar i explicar abans que el silenci els destrossi la vida». Malgrat tot, ha après a viure sense que el passat la condicioni i, tot i que sempre queden «seqüeles», ha pogut crear una xarxa amb la família que ha escollit i assegura que «viu en pau».

Conviure amb l’agressor

Johanna Rigaud explica que quan tenia dos anys va viure una experiència «traumàtica» dins el seu propi domicili per part d’una persona amb qui «compartia sostre». «Tot i que vaig relatar immediatament els fets a un adult, la situació no va tenir conseqüències visibles: la convivència va continuar i, aparentment, res no va canviar», recorda. Amb tot, assenyala que «per una nena tan petita, haver de compartir espai amb algú que genera por pot marcar profundament la sensació de seguretat» i afegeix que «quan la llar deixa de ser un lloc segur, el desenvolupament emocional pot veure’s compromès». En el seu cas, la tensió continuada i la manca d’una protecció efectiva es van traduir en un estat permanent d’alerta i en dificultats per confiar en el seu entorn.

«Durant els primers anys de desenvolupament, aquests factors poden manifestar-se en problemes de regulació emocional, dificultats en la formació de l’aferrament i alteracions del son o de la conducta», detalla. Durant l’adolescència, va recórrer al consum de marihuana com a «via d’escapament davant un malestar que no acabava d’entendre». En l’etapa adulta, però, les conseqüències es van fer més evidents: «Relacions afectives marcades per patrons tòxics, baixa autoestima i la sensació persistent de repetir dinàmiques que no podia explicar del tot». Va ser després de fer teràpia per episodis de maltractament que van emergir records que havien quedat ocults. «Segons els professionals, aquest fenomen correspon a l’anomenada amnèsia dissociativa, un mecanisme pel qual la ment bloqueja o dificulta l’accés a records traumàtics com a forma d’autoprotecció», explica. El procés terapèutic va permetre que «aquelles experiències infantils tornessin a la consciència», donant context a molts dels símptomes que l’havien acompanyat des de petita. A partir d’aquí, va iniciar un camí de reconstrucció personal que encara continua.

Educar després del trauma

El gruix de les víctimes són dones (el 90% dels agressors són figures masculines), però també hi ha homes. És el cas d’Àlex M., que va patir abús sexual quan tenia sis anys per part del seu germà. Fa tres anys es va veure amb forces per explicar-li a la seva mare i retreure-li al seu germà: «La meva mare no va voler aprofundir-hi perquè per ella va ser dolorós i el meu germà em va dir que ell també n’havia patit», recorda. Per ell, la conseqüència més gran que ha arrossegat tota la vida ha estat la tristesa i l’ira: «No ho podia entendre, era injust». Té una filla i intenta educar-la amb el respecte com a bandera: «Sempre li demano permís per abraçar-la i sempre li dic: si alguna vegada et faig alguna cosa o et dic alguna cosa que no t’agrada, diga-li a la mama». I és que els secrets, defensa, «tenen data de caducitat».

Subscriu-te per seguir llegint