Conviure amb el càncer després de gairebé 400 sessions de quimioteràpia

Manuel Puertas sap de primera mà què significa conviure amb el càncer: fa gairebé quinze anys que té la malaltia, amb prop de 400 sessions de quimioteràpia a l’esquena, i sap que la lluita probablement no s’acabarà mai.

Tot i això, manté l’optimisme que l’ha ajudat a conviure amb el tumor i a prendre’s la malaltia amb una actitud positiva. Sobretot des de fa nou anys, quan va començar a participar en un assaig que li ha permès guanyar en molta qualitat de vida.

Nascut a Melilla fa 80 anys, va arribar a Catalunya quan en tenia vuit perquè la seva família buscava un futur millor. Fill de generacions de pescadors, el seu pare va trobar feina de lampista a Sant Adrià del Besòs, on es van establir. Al cap de pocs anys, Puertas va començar a treballar com a soldador a la central tèrmica de Sant Adrià, fins que va canviar completament de rumb quan va assumir la gestió d’un restaurant al mateix municipi. Finalment, fa 25 anys, juntament amb la seva dona, es va traslladar a Blanes, on ha decidit passar la jubilació. «Blanes em va agradar perquè no és tan turística com altres llocs com Calella o Lloret», recorda.

El que Puertas no s’hauria imaginat mai és que la seva vida faria un gir inesperat quan li van diagnosticar càncer de pulmó. Tot va començar de manera banal, a partir d’una inflamació al testicle esquerre que el va portar a l’hospital de Blanes. El motiu era una espina de peix que havia danyat el còlon i provocava una infecció que es va estendre fins al testicle.

Els metges li van practicar una colonoscòpia i li van netejar l’intestí però arran d’aquell problema li’n van detectar un altre de molt més greu. Després de proves rutinàries de control li van detectar una petita taca al pulmó. «Em van dir que era càncer; era petit però suficient per derivar-me a oncologia del Trueta».

A partir d’aquí, va enfrontar-se a un intens cicle de tractaments entre l’Institut Català d’Oncologia de Girona i els hospitals de Bellvitge i Vall d’Hebron de Barcelona: primer 33 sessions de radioteràpia, després tres anys de quimioteràpia bimensual, seguit de tres anys més amb un altre tipus de quimioteràpia més agressiva. «Aquest darrer tractament va ser molt agressiu. Em vaig quedar sense cabells ni celles, vaig passar de pesar uns noranta quilos a seixanta i mai més he pogut retornar al pes d’abans», recorda.

Però el pitjor encara havia d’arribar. Arran d’una inflamació de ganglis va patir una complicació greu: acumulació de líquid al voltant del cor i els pulmons que el va deixar gairebé sense poder menjar, amb un fort cansament i malestar; unes situacions que, confessa, el van portar al límit físic i emocional. «Preferia morir abans que viure d’aquesta manera».

Inici de l’assaig

Tot i això, la sort va canviar quan li van proposar participar en un assaig clínic provinent dels Estats Units. Aquest tractament experimental, que Puertas va iniciar després de comprovar que podia tolerar la quimioteràpia, va resultar clau. «El doctor Izquierdo, de l’ICO Girona, em va proposar participar-hi i la veritat és que va ser un alleujament».

Actualment, rep el tractament cada 45 dies: mitja hora de procediment i tretze minuts de neteja del tub, amb la comoditat que un taxi el porta i el recull. I així des de fa nou anys. «Faig vida normal: surto, agafo el cotxe, anem a comprar... tot com abans».

"Preferia morir abans que seguir patint d'aquella manera, sort que ara estic més tranquil"

Gràcies a aquest tractament, el tumor està cronificat i no mostra signes de creixement. Les proves rutinàries confirmen que no hi ha canvis. «No tinc efectes secundaris i puc fer vida normal», comenta. Puertas transmet també optimisme i vitalitat als altres pacients i inclús a les infermeres i professionals, que el tenen amb molta estima.

«Dono ànims a tothom, cal tenir fe i mirar cap endavant». En total, l’ICO confirma que ha completat exactament 390 sessions de quimioteràpia, inclòs aquest darrer tractament. Puertas afirma amb orgull que és el pacient més antic del servei. «He vist passar moltes infermeres al llarg d’aquests nou anys però sempre m’han tractat molt bé, així com les doctores que em porten ara», afirma referint-se a Núria Sala i Clàudia Fina. De fet, és dels pocs pacients que es manté a l’edifici de l’ICO del costat del Trueta, tenint en compte que hi ha obres. «Els altres els han traslladat al Santa Caterina temporalment, però els pocs que fem assaigs seguim aquí».

Per a ell, la combinació de ciència i actitud ha estat clau. Tot i que sap que no podrà deixar el tractament, es mostra alleujat. «Ha estat un miracle, m’han regalat anys de vida sense patiment; només puc estar agraït», reconeix. El suport de la seva família també ha estat fonamental. La meva dona ha patit molt, no se separava del meu costat quan feia els tractaments més durs; però per sort esta estem més tranquils»

Subscriu-te per seguir llegint