«Cada setmana em trobo notes d’amor sota la porta de la botiga»

Consol Sobrerroca té, m’atreviria a dir sense massa por a equivocar-me, la millor feina del món. I és que des d’una minúscula (sí, comptant el magatzem i el lavabo té 12 metres quadrats) i a la vegada encantadora botiga ubicada al carrer Ultònia de Girona despatxa llaminadures, caramels i confidències. Cada client guarda una història i, les llaminadures, sovint són el fil conductor (i l’excusa) per celebrar-les, pair-les o plorar-les. De fet, i des de fa 24 anys, la seva botiga pintada de rosa és el més semblant a un confessionari. I aquest, potser, és un dels secrets que explica l’estima de la seva gent: «Els joves em diuen abans a mi que a la seva mare qui els agrada», assegura. De fet, revela, obren la porta d’una revolada amb un: «Consol, t’haig d’explicar una cosa». També li ha tocat fer d’alcavota però, defensa, «no puc donar més detalls perquè soc una tomba».

La botiga -que després de deixar la fàbrica d’embotits on treballava va comprar a una mare de l’escola de la seva filla que se la traspassava- ha estat, més que una manera de guanyar-se la vida, un bot salvavides: «El meu home va morir d’un infart quan la meva filla tenia set anys; els clients em portaven tapers de macarrons per assegurar-se que m’alimentés, la botiga va fer que no em quedés a casa tancada», recorda. Un suport que, molts anys després, encara li fa costat. Sense anar més lluny, en el que portem de conversa, ja han entrat dues persones amb un «Consol, vaig al mercat, et fa falta alguna cosa?». Aquests, explica, són «els clients del matí». I és que cada franja horària té els seus assidus: «La zona de matins és la dels caramels; venen majoritàriament persones grans que van al mercat i, de camí, s’aturen a comprar una bossa de caramels», sosté. Alguns, per consum propi però també per rebre visites -de les que avisen i de les que t’agafen per sorpresa- en compren un quilo. «Tornen quan se’ls acaba, que sovint sol ser al cap d’una setmana», relata. I és que la seva clientela és tan fidel, que quan entren a la botiga entonen allò de: «Consol, allò meu». I ella, és clar, ja sap si els seus són els caramels de regalèssia, els de menta, els de cafè o els sense sucre.

A les tardes, la botiga s’omple d’adolescents que, com sempre al llarg de la història sense que n’hagi pogut treure l’aigua clara del per què, omplen les seves bosses de llaminadures àcides. «No sé per què els agraden tant, però des de sempre les seves predilectes han estat les claus àcides i les llengües vermelles», assenyala.

La doctrina del «sucre és dolent per a la salut», inevitablement, també s’ha escolat a la botiga, tot i que assegura que «no és una amenaça»: «De nens petits en venen pocs i, la gran majoria, quan venen, els pares els diuen que agafin dues o tres llaminadures i els les racionen, però també és cert que quan són més grans, ja d’adolescents, els que han tingut més restriccions després són els que acaben agafant bosses més grans, mentre que els que no n’han tingut tantes, agafen les justes i necessàries», reconeix. En aquesta etapa, el sucre, per molt contradictori que pugui sonar, es converteix en un argument de compra. «Venen i em diuen: Consol, necessito sucre que estic d’exàmens», assegura.

Ara, a diferència de fa uns anys, les llaminadures les ven a pes: «Abans anaven a cinc cèntims cadascuna, però des de fa un temps les he de vendre a pes perquè tot s’ha encarit tant que sinó no em sortirien els números», relata. I és que més que el sucre, la seva gran amenaça és que «la gent compra llaminadures i caramels per internet, ja sigui per Amazon o a través de qualsevol altre portal», lamenta. «La nostra societat busca la comoditat i, si et poden portar la bossa de quilo a casa, per què moure’t?», assenyala. «A vegades sento que algú diu: aquestes sí que són bones, no com les altres», confessa. Aquí, però, té arguments per contraatacar: «Després de tants anys darrere el taulell conec a la perfecció els gustos dels meus clients, sé què els pot agradar i què no i, quan m’arriba una llaminadura nova que crec que els pot encaixar, sempre els la deixo provar perquè descobreixin coses noves, que sinó acabem agafant tota la vida la mateixa bossa», assenyala. També creu que guanya a internet amb la qualitat: «La gent diu que tinc les llaminadures més bones de Girona i, a més, el producte sempre és fresc perquè cada dia omplo els compartiments», explica.

Aquesta és la seva manera de «mimar» els clients, que s’han convertit en «la meva segona família». I ells, ho noten. I és que «cada setmana em trobo notes d’amor sota la porta de la botiga»: «De les nenes de ballet, que em diuen que m’estimen molt i que passaran més tard, o d’algú que ha vingut de lluny però ha trobat tancat». Amb 61 anys, ja comença a pensar en la jubilació, però confessa que «encara no ho tinc decidit». I és que no l’apassionen les llaminadures, però sí el caliu de la seva gent.

Subscriu-te per seguir llegint