Catalunya dona per perduda la lluita contra algunes espècies invasores

L’expansió d’algunes espècies invasores ja ha arribat a un punt en què reduir-ne la població pot ser car i poc efectiu, segons admeten experts que demanen decisions basades en evidència. A Catalunya, el programa EXOCAT comptabilitza 1.678 espècies exòtiques, i el mateix mapa de pressió situa el nord de Girona i el litoral entre les zones més afectades. A Girona ciutat, campanyes com la captura de coipús a l’Onyar exemplifiquen una gestió que sovint implica contenir i frenar, més que no pas erradicar.

Les accions per controlar espècies exòtiques que s’han convertit en invasores comencen a topar amb un límit: el dels recursos i el del temps. El director del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), Joan Pino, resumeix el dilema amb una idea incòmoda, però cada cop més present en la gestió ambiental: hi ha casos en què encara es pot actuar, però en d’altres “és més intel·ligent deixar-ho” si l’objectiu és no destinar diners a una lluita que ja no s’arribarà a guanyar. L’ecòleg, això sí, insisteix que no hi ha receptes universals i que cal estudiar cada espècie i cada context.

El debat coincideix amb indicadors que apunten a un retrocés de biodiversitat. L’índex de planeta viu (ILP), una de les referències sobre l’estat de la fauna, ha caigut un 28% en els darrers anys. En aigües continentals i zones humides, el descens és encara més pronunciat: del 40%. Una part d’aquest declivi s’associa a l’efecte de les invasores, tot i que els científics recorden que el concepte s’ha de manejar amb precisió: “exòtica” no vol dir automàticament “invasora”. Hi ha espècies introduïdes que no causen un dany significatiu, i d’altres que sí que poden arribar a amenaçar ecosistemes autòctons i ser catalogades com a invasores.

Aquestes invasions, expliquen els experts, són processos llargs i en part imprevisibles, però gairebé sempre vinculades a l’acció humana. Com més pressió sobre els hàbitats —més persones, més transformació del territori i més moviments de mercaderies—, més possibilitats que espècies arribades de fora trobin un lloc on instal·lar-se. El resultat, sovint, és una pèrdua de biodiversitat local i un ecosistema cada cop més “homogeneïtzat”.

En aquest escenari, el coneixement és clau per decidir on encara hi ha marge d’actuació i on no. Pino adverteix que l’“embat” és tan gran que caldrà prioritzar: no hi haurà recursos per fer front a tot, però en alguns casos “val la pena intentar-ho”. La plataforma Prismàtic, orientada a millorar la gestió de fauna i flora, ha posat exemples recents sobre com respondre davant d’espècies exòtiques que comprometen la supervivència d’espècies autòctones.

El factor temps: una finestra que es tanca

Una de les conclusions repetides en aquest tipus de trobades és clara: “el temps importa”. La lògica és senzilla: al principi, quan una espècie arriba, les probabilitats que s’hi consolidi poden ser baixes i les opcions d’eliminar-la encara existeixen. Amb els anys, però, la situació canvia i el control es pot tornar inviable. El mateix debat s’ha exemplificat amb el cas de la granota toro: actuar tard pot multiplicar els costos.

La idea es reflecteix també en les prioritats del programa EXOCAT, que fa anys que identifica noves espècies exòtiques i possibles invasions futures. El full de ruta, expliquen els especialistes, comença per la prevenció, continua amb la gestió i el seguiment i, en últim terme, quan “no hi ha res a fer”, el que significa assumir la nova realitat.

A Catalunya, EXOCAT comptabilitza 1.678 espècies exòtiques. D’aquestes, un 37% encara no estan establertes, un 30% ja viuen de manera constant al territori i un 11,8% ja es poden definir com a invasores.

Girona i la Costa Brava: del riu urbà a la planta “bonica”

En el mapa de zones més tensionades, els experts assenyalen la regió metropolitana, les comarques de l’Ebre, el nord de Girona i, en general, el litoral. La combinació d’alta activitat humana i ecosistemes sensibles converteix molts trams en portes d’entrada i en espais on el control es fa més complex.

A Girona ciutat, el cas més visible és el coipú, un rosegador d’origen exòtic que s’ha fet habitual al curs fluvial. Recentment, tècnics de l’associació La Sorellona han col·locat trampes a l’Onyar, al pas per la plaça Catalunya, dins d’un projecte finançat per la Generalitat amb col·laboració de l’Ajuntament. Segons el biòleg Quim Pou, el coipú crida l’atenció perquè no viu sota l’aigua i és fàcil de veure, però remarca que no sempre és l’espècie que genera més impacte ecològic al riu. En tot cas, l’objectiu de les campanyes no és eliminar-lo del tot, sinó frenar-ne la proliferació i evitar que s’estengui a altres zones. Pou assegura que a Girona se’n retiren entre 100 i 200 exemplars cada any, amb tres a sis campanyes anuals repartides en diversos punts del municipi.

Vídeo | Coipús al riu Onyar al seu pas per Girona

El litoral també aporta exemples en l’àmbit de la flora. La investigadora Sònia Garcia (CSIC i Institut Botànic de Barcelona) apunta el cas de l'ungla de gat (Uncaria tomentosa), una enfiladissa procedent d’Amèrica que ha crescut de manera preocupant en zones turístiques de la Costa Brava. Garcia subratlla una dificultat recurrent en la gestió: costa que la ciutadania percebi com a risc allò que sovint es veu com una planta “decorativa”. En aquesta mateixa línia, alerta que de vegades es detecten acàcies no autoritzades o plomalls de la Pampa en jardins públics.

Restaurar ecosistemes, no només “apagar focs”

Davant d’aquest panorama, els científics defensen que la resposta no pot ser només fer actuacions puntuals que obliguin a gastar diners una vegada i una altra. Proposen restaurar ecosistemes de manera integral i reforçar la detecció precoç. El director de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, Marc Vilahur, defensa que aquesta estratègia ha d’estar liderada per l’Administració, amb suport de centres de recerca, entitats ambientalistes i empreses del sector.

El debat final —i el més difícil— és què fer quan una invasora ja forma part del funcionament d’un ecosistema. Pino posa sobre la taula el cas del cranc americà, estès als rius, però que alhora pot servir d’aliment a espècies autòctones com les llúdrigues i alguns ocells. Quan retirar una invasora és impossible o fins i tot pot tenir efectes no previstos, la pregunta és inevitable: què s’ha de prioritzar?

Subscriu-te per seguir llegint