Tanca el Bar Plaça de Banyoles: de "cafè dels rics" a centre neuràlgic del municipi

El Cafè de la Plaça -popularment conegut com a Bar Plaça- va abaixar la persiana del número 29 de la plaça Major el passat mes de desembre, posant punt final a gairebé quatre dècades amb Ferran Garcia i Maria Luz Martínez al capdavant d’un local que, per carisma i ubicació, ha estat molt més que un lloc on asseure’s a fer el cafè, convertint-se en un dels centres neuràlgics del dia a dia banyolí.

El tancament, però, no és per jubilació, sinó perquè l’edifici “és molt antic” i els propietaris han d’afrontar una rehabilitació integral. El teulat feia temps que donava problemes —“ens entrava aigua per la part de dalt”, recorda Garcia— i la intervenció era "inevitable". El contracte de lloguer vencia i, d’acord amb la propietat, van pactar que abaixarien la persiana a finals d’any.

Ferran Garcia tenia 23 anys quan va agafar el negoci, en concret el 1986, després d’haver “mamat l’ofici” des de petit. I és que els seus pares havien portat tota la vida un bar-restaurant a Porqueres (El Castell) -que després es va traslladar a Mata- i ell ja hi trastejava des que tenia 10 anys, rentant plants, pelant patates i tallant calamars pels mítics calamars a la romana marca de la casa.

El local, però, arrossega una història molt més llarga. Els propietaris originals l’havien obert el 1912 amb el nom de Cafè de la Plaça. Quan Garcia se’n va fer càrrec, encara es respirava aquella etiqueta d’un cafè “de la gent rica de Banyoles”, en un temps en què a la plaça Major hi havia pocs establiments i només dos obrien tot el dia.

El Cafè de la Plaça va créixer a partir d’allò que demanava la gent: esmorzars amb entrepans calents i freds, el cafè amb llet de tota la vida, croissants, xuixos i pastes de crema i cabell d’àngel; vermuts al migdia amb olives, patates de bossa i escopinyes; tallats després de dinar i cerveses al vespre. També va fer un pas més oferint plats de tota la vida: “Fèiem vedella amb bolets, peus de porc, galta, macarrons… cuina d’abans, de la iaia”. Cuinava ell, la seva dona i, a vegades, també la seva mare s'escolava entre els fogons.

Però la plaça també ha canviat. On abans hi havia tres bars, ara hi conviuen més d’una desena de negocis, entre cafeteries, restaurants, pizzeries, gelateries i locals de vins. Els hàbits, però, també s’han transformat: “En lloc de plats de tota la vida, ara la gent fa tapes per dinar”. Malgrat tot, el Bar Plaça continuava omplint: “Ara podíem arribar a tenir 200 persones assegudes a la vegada».

Testimoni d’amors, desamors i xafarderies

A primera línia de la plaça Major, envoltat de finestres i trànsit de veïns, el bar ha estat un punt de trobada, testimoni de la vida quotidiana i de tot allò que passa entre bambolines: trobades extramatrimonials, reconciliacions, discussions, rumors, confidències i acords polítics. “Si tingués memòria, podria fer una enciclopèdia”, confessa Garcia, que assegura que "mai he estat de parar l’orella però la gent té per costum parlar al bar allò que no diria enlloc més". I és que durant molts anys, ha estat el primer a assabentar-se del que passava a Banyoles.

El Bar Plaça va ser cau i refugi de diverses generacions de banyolins. I és que s’hi trobaven joves que encara no tenien edat per anar a la discoteca (al pis de dalt hi havia una sala que van convertir en un bar musical amb billar) i els diumenges, amb la llar de jubilats tancada, "s’hi reunien 60 o 70 avis i àvies, que de cinc de la tarda a nou del vespre la feien petar, prenent només un cafè amb llet o una camamilla", recorda Garcia.

Deu anys sense tancar "ni un sol dia"

Durant aquestes quatre dècades, Garcia ha arribat a treballar "de dos quarts de nou del matí a tres de la matinada; a vegades, si algú s'enganxava a les màquines, em quedava fins a les cinc", recorda. D'altres, s'hi quedaven jugant a cartes. "Els primers deu anys no vaig tancar ni un sol dia", assegura. I és que per Nadal, Cap d'Any i Reis tenien obert. "Eren dies de molta feina i s'havia d'aprofitar", assegura.

I ara què?

Ferran Garcia i Maria Luz Martínez —ella, mestra procedent d’Ourense que va aterrar a Banyoles de vacances i s’hi va acabar quedant després d’entrar a treballar al bar i enamorar-se d'ell— no poden permetre’s retirar-se. “Tenim 62 i 53 anys, hem de treballar tant sí com no perquè si no no podríem viure", assegura Garcia. Ja han començat a "temptejar" locals per obrir-hi un altre bar.

Ell, mentrestant, hi passa "gairebé cada dia" per davant. “Nostàlgia no en tinc”, reconeix. El que quedarà, però, és la memòria col·lectiva: la del cafè del 1912, la del bar de la gent i la d’un punt de trobada que va veure passar —i dir-se— gairebé de tot.

Subscriu-te per seguir llegint