De començar a córrer com a teràpia a completar 40 maratons

Marta Comalat, gironina de 47 anys, sempre havia tingut afició per l'esport. Ja des de petita havia jugat a bàsquet i durant l'adolescència, que va ser especialment dura, també havia començat a córrer. «Quan corria m’alleujava, era el moment en què podia ordenar el que tenia dins», explica Comalat.

El que Comalat no s'hauria imaginat mai és que, dècades més tard, tornaria a recuperar aquesta sensació «sanadora» que li proporcionava fer esport per superar l'etapa més dura de la seva vida.

Fa cinc anys, la vida de Marta Comalat es va trencar. El projecte familiar que havia imaginat des de sempre es va esfondrar i, amb ell, també la seva estabilitat emocional. Separada i amb tres fills, es va abocar a un episodi de depressió i ansietat. «Era un punt de no retorn. Estava encallada, sense sortida». Enmig d’aquell col·lapse, va recuperar l'hàbit de joventut: sortir a córrer.

En aquell moment vivia a Fornells de la Selva i va començar a sumar quilòmetres per diversos camins al voltant de Girona, sovint durant les hores en què no tenia els seus tres fills. «El que més em costava era acceptar els dies que no estava amb ells. Aquells dies corria encara més».

El salt a la marató

El punt d’inflexió va arribar fa uns tres anys, quan una amiga li va recordar un somni de quan era més jove: córrer una marató almenys una vegada a la vida. I així ho va fer. Aquell repte es va materialitzar a la Marató de Barcelona.

Abans de començar no es veia capaç d'aconseguir-ho però ho va intentar. «Al quilòmetre 33 vaig dubtar, vaig pensar que no l’acabaria». Aquell dia també hi participava Àlex Roca, un dels seus referents. «Veure’l allà va ser un exemple brutal de superació».

Quan va travessar la meta, ho va tenir clar. «Només volia abraçar la meva amiga i dins meu ja pensava on tornaria a fer-ne una altra».

La següent va ser a Islàndia i després a Budapest; i així successivament. Avui ja en suma unes quaranta, incloses dues de les grans cites mundials: la Marató de Berlín i la Marató de Chicago. Amb una millor marca personal de 3 hores i 16 minuts, ha aconseguit classificar-se per marca per a la Marató de Boston, una de les proves més exigents del circuit mundial.

El gran repte de Gobi

Amb les maratons no en va tenir prou. El repte va anar més enllà i el juny passat va completar una ultramarató de 250 quilòmetres en sis dies al desert de Gobi, a Mongòlia. «Allà va ser una catarsi. Tothom que hi va té una història al darrere. És com si traspassessis totes les pors». El dia que va fer 90 quilòmetres va córrer gairebé sola, sense poder menjar ni beure. «Traspasses el dolor, el passat... i continues».

Comalat té bon record de pràcticament tots els reptes. Ha competit a Europa, els Estats Units i també a països amb contextos culturals diferents, com el Marroc o Qatar. «Viatjar sola i sent dona en alguns llocs és estrany. Notes que et miren diferent». Tot i així, assegura que en cap cas s’ha sentit increpada.

Córrer, a més, li ha servit per unir també la seva gran passió per viatjar i conèixer altres països, a més de noves persones. «Són gent vitamina, com es diu ara, i és que realment t’aporten moltes coses». En una marató va conèixer un metge rus que, temps després, li regalaria el dorsal per córrer a Sant Petersburg, en la prova de les Nits Blanques. Un altre somni complert.

De fet, durant aquests anys ha trobat moltes persones que han confiat en ella i li han donat suport. Després de quedar segona en la seva primera participació a la cursa de Santander, on la influencer Verdeliss va quedar primera, l’organització la va convidar a tornar-hi. «Em van federar amb el club de Cantàbria; recentment he tornat a córrer els 100 quilòmetres i finalment he quedat primera».

I no només això, sinó que li van pagar el dorsal, l’hotel i les despeses bàsiques. Un gest que per a ella va significar molt més que un suport econòmic. «Em van tractar com si fos a casa».

Conciliació familiar

Marta Comalat és professora de llengües estrangeres i mare de tres fills. Entrena a les cinc del matí i aprofita les hores en què els nens van a l'escola o entrenen a futbol.

Admet que sovint ha sentit que havia de justificar el seu temps. «Com a dona i mare sembla que hagis d’explicar més per què dediques hores a un repte personal». Tot i així, agraeix el suport que li ha donat la seva mare amb la criança dels seus fills.

Com a dona i mare has de donar més explicacions per dedicar-te a un repte personal"

De fet, són ells qui, assegura, sovint l’han empès a continuar. «Abans d’una de les primeres curses de 100 quilòmetres, el fill gran em va dir: 'Mama, potser no podràs, però no passa res, estem molt contents perquè ho intentes i ho donaràs tot'; en canvi, el mitjà va ser encara més contundent: 'Sí, mama, tu sí que pots'».

«Saben que ho he passat molt malament. I quan em veuen sortir a córrer saben que estaré millor», explica. També admet que es preocupen quan viatja sola, però ja comencen a voler-ne formar part. El fill gran, de fet, segurament l’acompanyarà a la propera Marató de Londres.

Inspiració a Fornells

A Fornells, on viu, Comalat és una referent per a altres dones, que cada vegada surten més a córrer. «Hi ha noies que em diuen que només poden fer pocs quilòmetres però pensen que si jo ho puc fer, elles també». Amb 47 anys, anima especialment les corredores joves que dubten si podran fer una marató. «No ho han de fer perquè sí. Però pensar que no ho pots fer, això sí que no», matisa.

Córrer no és l’única via de sanació. Marta Comalat també ha publicat dos llibres: Atrapant la llum i La importancia de los cuerpos. L’escriptura, com l’esport, ha estat una forma d’autocura.

«Les dues coses han estat autosanació. Són maneres de treure emocions. Sense elles és com si no pogués tornar a mi».

També ha pintat i dibuixat. En definitiva, tot allò que li permet expressar el que costa dir en veu alta forma part del mateix procés: reconstruir-se

Subscriu-te per seguir llegint