Dones i religió: oblidades o pal de paller?

Tot i la percepció col·lectiva que les dones són les grans oblidades en la religió, quatre testimonis narren en primera persona el seu paper dins l’Església catòlica, el cristianisme evangèlic, l’islam i el sikhisme. Quatre confessions religioses que, lluny dels «prejudicis i el desconeixement» de la societat, atorguen «gran respecte i importància a la figura de les dones». Mentre que en el cristianisme evangèlic i el sikhisme, homes i dones poden assumir «les mateixes responsabilitats», la tradició marca una bretxa de gènere en el cas del catolicisme i l’islam, on les dones duen a terme tasques «més silencioses» per «garantir la continuïtat de la religió».

CATOLICISME

«Els fidels han acceptat veure una dona a l’altar»

La figuerenca Nativitat Costa –mestra jubilada– és una de les 18 dones que dirigeixen Celebracions de la Paraula a la diòcesi de Girona (d’homes n’hi ha 22), un acte litúrgic que poden celebrar laiques i laics nomenats pel Bisbe que, en els darrers anys, ha guanyat protagonisme per la manca de preveres. Aquesta és la màxima missió que poden dur a terme les dones a nivell litúrgic i celebratiu. Les fa «en pack» amb el seu marit, Francesc Vernet («no per res, simplement perquè ens sentim més segurs així»). Ella s’encarrega del ritual, mentre que ell, «com que era professor de Geografia i Història i li agrada posar el que s’explica en context», fa la lectura de l’Evangeli i proclama l’homilia. «Les parts de la celebració són les mateixes que en una Missa excepte que els laics no podem consagrar, no podem fer que el pa i el vi sigui el cos i la sang de Crist; pel que hem d’aprofitar les sagrades formes que el mossèn va consagrar la setmana anterior», explica.

Van començar el 2006 –«al principi en fèiem una o dues l’any»– i ara les fan, de forma fixa, el tercer dissabte de cada mes. Sempre, a la parròquia de la Sagrada Família de Figueres. I aquest, potser, ha estat el motiu de la bona acollida: «No sé si a algú se li ha fet estrany veure una dona a l’altar, però és clar, en el nostre cas veuen un matrimoni; la clau potser ha estat que hem jugat a casa, a la nostra parròquia; on hi fem vida des que ens van batejar i tothom ens coneix». Si que s’han trobat, però, que «alguna vegada algú ha entrat a l’església i, en veure que érem nosaltres i no el capellà, ha marxat». O que «en veure’m repartint sagrades formes els altres diumenges al costat del capellà, s’han canviat de fila perquè els toqués el mossèn enlloc de jo». Cada vegada, però, els feligresos «valoren més la feina que fem»: «Els fidels ho accepten i ens donen les gràcies perquè, si els pocs que som no ens ajudem, no anirem enlloc», assegura.

Cada any, tots els laics amb aquesta missió es troben i comparteixen experiències: «Vam acordar, per exemple, que enlloc de dir ‘aneu-vos-en en pau’ al final, havíem de dir ‘anem-nos-en en pau’ perquè nosaltres també ens hi havíem d’incloure». I és que sempre intenten que la celebració sigui «el més propera i entenedora possible».

CRISTIANISME EVANGÈLIC

«Soc pastora; estic casada i tinc dos fills»

Isabel Urquía, que fa 23 anys va aterrar a Girona procedent de la seva Hondures natal, és pastora a l’església evangèlica Elim de Girona. Un moviment, dins el cristianisme protestant, que «dona molt valor a les dones». I és que assegura que «puc fer exactament el mateix que un capellà catòlic: predico la Paraula, beneeixo i puc consagrar el pa», a partir d’on afegeix que «les dones no tenim cap limitació i podem tenir les mateixes responsabilitats que els homes». Un fet que li atorga «absoluta llibertat».

El celibat i l’amor tampoc estan renyits: «Estic casada (el seu marit no és pastor) i tenim dos fills, de 25 i 14 anys, que estan molt orgullosos que la seva mare sigui pastora», celebra. A banda d’això, també treballa d’auxiliar d’infermeria, acompanyant persones grans als seus domicilis. Fa deu anys que exerceix de pastora a la comunitat gironina, i ho fa amb absoluta normalitat: «Mai m’he sentit jutjada, qüestionada ni menyspreada per ser dona», assegura, i afegeix que «a la gent no se li fa estrany veure una dona predicant perquè ja hi estan acostumats». En aquest sentit, assenyala que «la Bíblia diu que el pastor ha de tenir cura de les persones i protegir-les, i això és exactament el que faig jo». Amb tot, subratlla que «Jesús va donar valor a les dones i va dir que érem importants i que podíem fer moltes coses; i això és el que intento, acostar també aquest missatge a les altres dones».

Les celebracions (les anomenen culte o reunió) les fan els dimarts i sobretot els diumenges, quan han de fer dos torns perquè s’hi apleguen unes 600 persones: «Proclamem la Paraula, cantem i ballem; ens ho passem molt bé», assegura. I és que a banda de ser una «gran responsabilitat», per a ella ser pastora és «un enorme privilegi».

ISLAM

«Tenim coses prohibides perquè Déu ens protegeix»

Samah Yachouri és una gironina d’origen marroquí que, amb només 16 anys, té la missió d’ensenyar els pilars de l’islam als nens i nenes que comencen a entrar en contacte amb la religió, juntament amb una altra professora. «Els expliquem què és l’islam, la història de la religió i els objectius que té; també llegim l’Alcorà i els mostrem tot el que Al·là ens vol ensenyar», explica.

Aquest és el «màxim encàrrec» que poden tenir les dones dins d’una mesquita (elles no poden ser imams), que resen en un espai separat del dels homes «per respecte» («algunes coses les fem per separat perquè hi ha coses que els homes no saben ni necessiten saber, com per exemple sobre la menstruació»). D’altres, imparteixen formació per a altres dones per «respondre totes les preguntes que tenen sobre l’islam i aprofundir en el nostre llibre sagrat, perquè moltes no van tenir l’oportunitat d’estudiar quan eren petites, així com també sobre els drets de les dones».

Conscient dels «prejudicis» sobre el paper de la dona en l’islam, defensa que «la dona és un dels elements més importants de l’islam; homes i dones són iguals davant de Déu; a més, l’islam va ser la primera religió en donar drets a les dones i el nostre profeta ens diu que el paradís sempre es troba sota els peus de les mares». Per aquest motiu, «Al·là diu que a les dones se’ns ha de tractar bé perquè sempre hi som»: «El meu pare, per exemple, ha tingut tres filles; Déu li ha fet un regal perquè, si ens educa bé i els pares són practicants, tindrà un avantatge per entrar al paradís».

Tant homes com dones tenen drets, però també obligacions: «Les dones no podem cridar molt l’atenció quan sortim de casa, per això el hijab, que protegeix la nostra bellesa de les persones dolentes; no podem sortir de festa ni beure alcohol, perquè l’excés et pot tornar boig i et pot fer prendre decisions equivocades en contra de Déu que poden decebre la teva família; ni tampoc fumar, perquè Déu ens ha donat un cos i no el podem fer malbé, incompliríem la paraula d’Al·là». Les parelles també estan prohibides: «No podem tenir nòvio perquè corres el risc de quedar-te embarassada abans de casar-te i això és pecat; si un noi està interessat en una noia ha d’anar a casa seva i demanar-li la seva mà al seu pare, no perquè l’home sigui qui té més control, sinó perquè és qui protegeix la família». Amb tot, assegura que «la gent diu que les dones no tenim dret a fer res i és tot el contrari; quan no pots fer una cosa és perquè Déu ens està protegint, sap que allò no seria bo per a nosaltres». Tot i l’edat, no se li fa difícil: «Des de petita, els meus pares m’han ensenyat què podia fer i què no i, sobretot, m’han explicat el per què».

SIKHISME

«L’ànima no té sexe; homes i dones som iguals»

El sikhisme «no creu en el cos humà», sinó que defensa que «l’ànima no té sexe». Per això Daljit Kaul, establerta a Girona però procedent de l’Índia, assegura que «en la nostra religió hi ha màxima igualtat entre homes i dones». Tant és així que en la celebració que fan els diumenges (que sempre culmina amb un dinar comunitari), s’encarrega de fer la lectura del llibre sagrat (el Guru Granth Sahib Ji), sent el volum la «màxima autoritat» de la confessió. «Les dones podem llegir, resar i cantar, així com també servir el menjar al final, que està obert a tota la ciutadania perquè compartir és un dels grans pilars de la nostra religió». De fet, «el primer profeta del sikhisme va dir que per què tractar d’inferiors a les dones si són les que donen vida als reis; referint-se a que és imperdonable parlar malament a les dones perquè som les que donem llum al món».

Quan llegeix el llibre sagrat davant de tota la comunitat, confessa que sent plenitud: «Em sento tan tranquil·la que puc meditar mentre llegeixo, i això m’ajuda a connectar la meva ànima amb l’univers, sentint que Déu té la resposta a totes les preguntes que m’estic fent en aquell moment». Mai s’ha sentit qüestionada per ser dona. I és que en la seva confessió, que «no diferencia entre homes i dones», «tots tenim els mateixos drets i també les mateixes obligacions». És conscient que el seu paper serveix per a «inspirar» altres dones de la comunitat: «Al final, el que t’ensenya el llibre sagrat és a ser millor humà; millor fill, pare, germà, amic o veí; pel que els més petits de la comunitat ja creixen sabent que s’ha de ser respectuós amb tothom i ajudar a les altres persones». Fora de la comunitat, assenyala que «per sort no he patit mai cap episodi de discriminació de gènere».

Els alts càrrecs de la confessió religiosa, però, són homes. Però té una explicació: «Hi ha cinc presidents ubicats en cinc punts importants de l’Índia, tots són homes perquè històricament sempre han estat els presidents dels soldats, que protegien els pobles dels atacs i del radicalisme».

Subscriu-te per seguir llegint