Les hores invisibles que recauen en les dones: 94 minuts més al dia

A les comarques gironines, les dones dediquen 3 hores i 26 minuts al dia a la llar i la família. Els homes, 1 hora i 52 minuts. La diferència és de 94 minuts cada dia. La desigualtat de cures, aquí, no és cap idea abstracta. Es pot comptar. És temps per fer, sostenir. Però també és temps gastat a preveure què faltarà, què tocarà demà i què convé tenir a punt abans no comenci el dia.

La dada ja pesa sola. A les comarques gironines, la bretxa no és només en el temps dedicat a la llar i la família. També es veu en qui assumeix aquestes feines i en quanta estona hi deixa quan realment les fa. La desigualtat s’instal·la dins la rutina. I això ja es nota abans de sortir de casa.

Aquestes tasques les fan el 91,3% de les dones i el 83,3% dels homes. I, si es mira només el temps de qui efectivament les fa, la durada s’enfila fins als 225,8 minuts en dones i als 135 minuts en homes. La distància, per tant, no és només de participació. També és d’intensitat. I això té una conseqüència molt concreta: més hores que marxen del descans, del temps propi o de qualsevol moment que no estigui ocupat.

La desigualtat de cures no només es veu en el temps de fer, sinó també en el temps de pensar

Si s’obre el focus i es mira Catalunya, la desigualtat afegeix una altra capa. Compta qui fa les tasques i qui les porta al cap abans. L’Enquesta de l’ús del temps de 2024 incorporava per primer cop dades sobre la planificació de les tasques domèstiques i de la cura dels infants. És aquí on aquella feina menys visible surt millor enfocada: pensar, preveure i coordinar allò que després, des de fora, sembla que ja aparegui resolt.

L’Idescat posa xifres a aquesta part menys visible del repartiment del temps. El 60,0% de les dones diu que planifica els dinars i sopars dels dies laborables, davant del 23,7% dels homes. En la compra diària, la diferència és del 53,9% al 25,8%. I en la neteja a fons de la casa, del 61,6% al 20,9%. No és només fer. És decidir, recordar i tenir al cap què falta perquè tot rutlli.

La part que no es veu

En la cura dels infants, la bretxa encara s’eixampla més. El 60,1% de les dones prepara la roba diària, davant del 5,4% dels homes. El 48,8% segueix les comunicacions amb l’escola, davant de l’11,0%. I el 52,4% assumeix principalment el seguiment mèdic, davant del 10,3%. Aquí la distància concentra la responsabilitat quotidiana en mans femenines.

Per a Diana Estudillo, secretària general de les Comissions Obreres (CCOO) de les comarques gironines, el punt clau és que al costat de la bretxa salarial n’hi ha una altra que sovint queda més amagada: «la bretxa del temps». Estudillo sosté que les dones dediquen «una ingent quantitat de temps i energia en els treballs de cures» i que, si aquest temps es repartís d’una altra manera, podria destinar-se a una vida «més complerta i més enriquidora». La dirigent sindical amplia el focus i avisa que no es tracta només de maternitat o criança. També hi ha el pes de l’envelliment de la població i d’un model de cures que continua descansant massa en l’esquena femenina. «Cal un model integral de cures», defensa, perquè si no aquesta feina «seguirà recaient a les esquenes de les dones, de forma silenciosa i gratuïta o mal pagada». I encara hi posa més nom: «Seran les esposes, les filles, les mares o les dones migrades en condicions extremadament precàries».

Això també es reconeix en el testimoni d’una treballadora gironina de 40 anys —l’anomenarem Laura, nom fictici— a qui el dia li comença a les 6.45 i que, amb dos fills i una filla menors d’edat, sempre té «algun front obert»: escola, menjador, extraescolars, grups de WhatsApp, aniversaris, excursions, refredats o pediatre. A més, la seva feina tampoc no queda mai del tot tancada: en teoria fa jornada de vuit hores, però si el telèfon sona, respon. «És una d’aquelles feines en què, si hi ha una urgència, s’entén que hi has de ser», assegura Laura.

A casa, la seva parella «ajuda molt en la part visible». Porta els nens a escola, al futbol o a activitats. Però això no li treu «la sensació és que jo continuo portant la part que no es veu». És pensar què toca cada dia, quina roba falta, què s’ha d’emportar a classe, si cal demanar hora, què convé comprar o quina excursió obliga a improvisar una motxilla especial. «Ell pot resoldre coses, però gairebé sempre hi ha una feina prèvia d’anticipar-les. I aquesta sol passar pel meu cap», sentencia.

El mateix passa dins de casa. «Es fan rentadores, sí. Es va a comprar, també. Però si falta detergent, si aquella no era la bugada urgent o si s’ha de decidir què mengem en funció del que ja han dinat els nens, això acostuma a recaure en mi». Més que una suma de tasques, el que descriu és un estat d’alerta que gairebé no s’apaga.

«No és només fer tasques. És tenir el radar encès tota l’estona». I aquest radar tampoc no s’apaga quan s’acaba la jornada. Els caps de setmana poden arribar trucades de feina. De vegades, mentre sopa. D’altres, mentre fa banys, al cotxe o en una excursió. «No tinc gairebé mai una estona que sigui només meva», diu. «No és que ho faci tot sola. No seria veritat. Però sí que tinc la sensació de pensar-ho gairebé tot». Aquí la càrrega mental deixa de ser abstracta i esdevé rutina.

Quan el temps passa factura

Quan es mira què passa més enllà de casa, la desigualtat apareix en un altre terreny. Segons la segona enquesta Vivir la desigualdad, d’Oxfam Intermón, el 6,9% de les dones es dedica exclusivament a feines de la llar no remunerades, davant del 0,3% dels homes. A més, el 41,3% diu que necessitaria una segona ocupació però no la pot tenir per falta de temps o per cures, davant del 33,7% dels homes. I el 40,9% assegura que la feina principal no deixa prou temps per a les tasques domèstiques i de cura, davant del 33,5% masculí.

Julia García, experta en desigualtat d’Oxfam Intermón, parla de «dues pressions estructurals simultànies»: menys marge econòmic i més responsabilitats de cura no remunerada. Segons ella, aquesta combinació explica «la sensació generalitzada de no poder arribar a final de mes, malgrat els esforços diaris». Aquí és on les hores invisibles deixen de ser només una xifra estadística i es converteixen en factura: menys disponibilitat per treballar més, menys marge per guanyar més i menys espai per descansar sense interrupcions.

La bretxa del temps passa per hores que marxen del descans, de la feina o del temps propi de lleure

Al final, això no va només de qui renta, compra o acompanya. Va de qui arriba al dia havent pensat abans moltes de les peces perquè la resta encaixin. Va de qui recorda, calcula, resol i sosté sense que gairebé mai això compti com una feina sencera. I també de saber si les cures continuaran depenent de les hores invisibles «d’una part» o si, com reclamen tant CCOO com Oxfam, començaran a repartir-se de debò i a tenir suport col·lectiu. A les comarques gironines, de moment, aquesta càrrega quotidiana encara té una mesura molt precisa: 94 minuts al dia. I continua recaient sobretot en les dones.

Subscriu-te per seguir llegint