El xafastre ripollès

L’escenari que va quedar després de l’escrutini de les urnes de tots els barris de Ripoll, a les eleccions municipals de 2023, va ser de trencadís. Aliança Catalana s’hi presentava per primera vegada, i, així i tot, va obtenir el doble de regidors que el segon grup més votat. Els tres partits que històricament havien governat l’Ajuntament (PSC, ERC i Junts), van aconseguir un màxim de tres regidors per cap, dels disset que corresponen al consistori. També va aconseguir representació la CUP i el recentment format grup independent de Som-hi Ripoll. Gaudí no ho hauria fet millor.

Som-hi Ripoll va aparèixer després que el seu líder (Joaquim Colomer) fos defenestrat de Junts, tot i ser un dels seus principals regidors. El paper de Junts x Ripoll després que Jordi Munell digués que ja en tenia prou d’alcaldia, va anar de mal en pitjor. El panorama que deixava als seus successors era d’un partit en fase descendent, però que a partir d’aleshores les coses no ha fet més que empitjorar. Després d’un resultat on Junts va dividir pràcticament per tres el pitjor resultat que fins aleshores havien tingut en unes municipals, la cap de llista va dir que renunciava a l’alcaldia. La nit electoral va ser dura. Però veient com en les següents setmanes les esquerres s’articulaven per fer equip de govern, va canviar d’opinió. Així es va arribar al dia de constituir el nou Ajuntament amb divisió entre els grups que podien avortar l’arribada a l’alcaldia de Sílvia Orriols. I això mateix va permetre precisament que fos ella qui acabés agafant-ne la vara, sense tenir un discurs preparat perquè ni en somnis s’ho podia imaginar. Gairebé tres anys més tard, sembla clar que acabarà el mandat.

Desconec quin material utilitzen els professors de ciències polítiques, però estaria bé que el cas ripollès servis d’exemple per veure com no cal fer les coses. Des de juny de 2023, Junts ja ha canviat a tots els regidors. A mig mandat, quan Orriols va presentar la qüestió de confiança que en no ser-li aprovada va derivar en moció de censura, semblava que els planetes, ara sí, s’alineaven per treure a la líder d’Aliança de l’alcaldia. Aleshores ja havia emprès el vol en la política catalana, convertint-se en la pedra a la sabata de Salvador Illa, però també de la majoria de la resta de grups parlamentaris. Però quan ja s’arribava a la recta final del procés de moció, va aparèixer l’aparell del partit -liderat per Puigdemont des de Waterloo i presencialment a Ripoll amb una visita llampec a Ripoll de Jordi Turull- que va impedir l’acord que els tres regidors del partit estaven a punt de signar amb ERC, PSC i la CUP.

El resultat de tot plegat es va veure al ple d’aquest dijous. Aliança Catalana va tirar endavant pressupostos, gràcies al vot favorable dels independents, que sempre han fet bandera de prioritzar el municipi per sobre de partits, i a l’abstenció dels socialistes -a qui ara el seu aparell també els ha renyat per anar per lliure-. Si ells no s’haguessin abstingut, ho haurien fet els republicans. Ni els uns ni els altres no volien haver de passar pel tràngol d’una nova qüestió de confiança i moció de censura, per acabar morint ofegats al voral de la platja. Junts no ha anunciat que tingués intenció de liderar o permetre aquest cop, una moció de censura faci fora a Aliança. En cas de fer-ho anirien un any tard. I en quedaria menys d’un per governar el poble abans de les següents municipals.

A més, el Ripoll més despolititzat no respira incomoditat per tenir a Orriols d’alcaldessa. Les diferents plataformes i entitats que s’han creat per anar en contra de les seves polítiques, estan formades o bé per la mateixa gent o bé per la d’entorns molt pròxims al progressisme. En cas de fer fora a l’actual batllessa, tot sembla indicar que el nou pas per les urnes, seria un passeig triomfal per Orriols. Sobretot perquè sap victimitzar-se i treure’n rèdit, com encara està fent amb el cordó sanitari que van practicar tots els partits en el mandat anterior, quan era l’única representant del Front Nacional de Catalunya primer, i com a regidora no adscrita quan va optar per formar el seu propi partit.

El problema que té l’actual oposició fragmentada és que no traient-li l’alcaldia, també sembla que ho té tot de cara per imposar-se amb molta més claredat que en les últimes eleccions. A ningú li estranyaria una majoria absoluta. I si la resta de partits segueixen instal·lats en els desacords, ni això no li faria falta. De trencadís, s’ha passat a xafastre.

Subscriu-te per seguir llegint