Per què molts gironins no volien l’hospital que avui és el Trueta?

Tot i que avui dia costi d’imaginar, l’hospital que amb els anys acabaria esdevenint el Trueta no va ser rebut amb entusiasme quan es va projectar. Al contrari. La futura Residència Álvarez de Castro, inaugurada el 13 d'abril del 1956, va generar incomprensió i molts gironins s'hi van mostrar contraris. Així ho ha explicat aquest dilluns el cirurgià i historiador Josep Roig, coautor del llibre De la Residència a hospital d’alt nivell. 50 anys de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona (1956–2006), en una conferència inclosa als actes del 70è aniversari del centre.

Roig ha desglossat els motius d’aquella posició inicial, que cal llegir en el context de la Girona dels anys cinquanta. D’entrada, la ciutat tenia un creixement demogràfic lent. Si el 1950 Girona tenia poc menys de 29.000 habitants, una dècada després amb prou feines superava els 32.700. Segons ha exposat, la nova residència no es pensava encara amb una visió clarament provincial, sinó sobretot per a Girona i el seu entorn immediat. En aquest escenari, una part de la població no percebia la necessitat d’un equipament d’aquelles dimensions.

A això s’hi afegia el model assistencial de l’època. La sanitat estava molt marcada per la medicina privada, amb nissagues de metges que mantenien una relació profundament paternalista amb els pacients. Qui tenia diners es visitava a casa o a consulta, i l’hospital no ocupava encara el lloc central que té avui dia la vida sanitària. De fet, segons ha recordat Roig, molts gironins no volien anar a l’hospital, perquè aquest s’associava sobretot a la beneficència i a l’atenció de les persones sense recursos.

En aquest punt, el pes de l'hospital Santa Caterina era determinant. L’hospital, creat com a centre de beneficència, era el gran referent assistencial per a qui no tenia mitjans econòmics. També hi havia l’hospital militar, però la percepció general era que Girona ja disposava dels recursos hospitalaris que necessitava. Per això, la idea d’una nova residència sanitària no despertava, d’entrada, una demanda social clara.

Pes del mutualisme

Un altre factor clau era el mutualisme, molt arrelat a Catalunya i també a Girona. Les entitats mutualistes, nascudes a finals del segle XIX i basades en la solidaritat entre associats, cobrien moltes necessitats assistencials dels treballadors i les seves famílies. En paral·lel, a la ciutat i al seu entorn funcionaven petites clíniques i consultoris privats que també donaven resposta a una part de la demanda. En aquest ecosistema, l’arribada d’un gran hospital públic no es veia com una necessitat urgent, sinó com una novetat que alterava equilibris ja establerts.

Roig també ha destacatel factor de la ubicació, que va jugar en contra de la futura residència. L’emplaçament triat, la zona de Quintana de Dalt, aleshores pertanyia a Sant Gregori i quedava lluny del centre urbà. En una època amb pocs cotxes i amb moltes més dificultats de mobilitat, haver-se de desplaçar fins allà per rebre assistència no resultava gens atractiu per a una part de la ciutadania. A més, Girona vivia en aquells anys importants desequilibris urbans i socials, amb barraquisme i zones molt precàries, i la ubicació de la residència no era percebuda com una solució pròxima ni natural per a la ciutat.

Punts a favor

Ara bé, Roig també ha posat sobre la taula els arguments a favor de la nova residència, que amb el temps es demostrarien decisius. D’una banda, els avenços mèdics, la higiene i la salut pública feien evident que el model sanitari antic començava a quedar superat. De l’altra, emergia un nou concepte d’hospital, més semblant al que avui entenem com un gran centre sanitari modern.

En aquest procés també va ser determinant el Seguro Obligatorio de Enfermedad, aprovat el 1942 en plena postguerra, que va representar un pas important en l’extensió de l’assistència sanitària a les classes obreres. Aquell nou marc va impulsar la construcció de residències sanitàries i ambulatoris arreu de l’Estat, en una evolució que acabaria transformant de dalt a baix el mapa hospitalari.

Roig no va obviar tampoc el component de propaganda política del règim franquista, que volia aixecar edificis d’aquestes característiques a ciutats importants. En el cas de Girona, el fet de ser lloc de pas i de tenir una ubicació visible des de la carretera també va pesar en la decisió final.

Amb el pas dels anys, aquella infraestructura que una part de Girona mirava de reüll es convertiria en un dels grans centres referents de les comarques gironines.

Subscriu-te per seguir llegint