Inés Ures: «Sovint no tenim els nassos de seguir la nostra intuïció perquè ens posem límits»

Després d’anys entre despatxos, comitès i grans estructures empresarials, Inés Ures va decidir començar de zero i acostar-se a allò que la removia per dins. D’aquell gir va néixer Arpías, una marca que converteix la manicura en expressió, comunitat i negoci, des d’on reivindica una manera de liderar pensada per a les dones. Serà una de les ponents de la 3a edició de la Nit de la Dona, una gala organitzada per Diari de Girona i Prensa Ibérica, que se celebrarà el pròxim dijous 7 de maig a les set de la tarda a l’hotel Carlemany de Girona. La Nit de la Dona compta amb el patrocini de Toni Pons, Grup Pous, Volvo Turismes Girona, l’Associació Gironina d’Empresàries (AGE), Ormetal i Centre Verd, i amb la col·laboració d’INET, Prat Sàbat, Xuixos Can Castelló i Institut Guinot.

Venint d’una doble formació en Matemàtiques i Enginyeria Industrial i un MBA a IESE, fins a arribar a càrrecs de màxima responsabilitat a Deliveroo, Treatwell o Atrápalo, en quin moment va veure que podia dirigir i no només executar?

Hi ha moments vitals en què t’adones que no vols arribar a la feina a les nou del matí i marxar a les dotze de la nit per fer una cosa que no et toca de prop. Per això vaig voler començar de zero, fent una feina més alineada amb els meus interessos i la meva passió. També volia tornar alguna cosa a la societat, per això a Arpías donem feina principalment a dones que tenen dificultats per trobar-ne i que, en aquest cas, tenen habilitats excepcionals per fer manicures. Les formem i els donem una feina digna. Sembla trivial, però no ho és.

Quan una dona arriba a dalt de tot d’un negoci, quin és el sostre més difícil de trencar: el formal o l’invisible?

La veritat és que jo mai he tingut la sensació de quedar bloquejada per cap sostre perquè mai m’he comparat amb els homes. Faig les coses tan bé com puc i crec que les oportunitats s’han d’anar a buscar. Hi ha dones per a qui el sostre ha estat ser mares perquè avui això continua generant tensions molt particulars entre la família i la carrera, podrien continuar amb la seva carrera professional si tinguessin ajuda a casa, però no tothom s’ho pot permetre.

Creu que a les dones se’ls exigeix més que als homes?

Al contrari. Fa anys sí que hi havia un gap, que és cert que continua existint, però també s’ha creat una mena d’autocondemna, d’autoatac, i al final està a les nostres mans comportar-nos igual que els homes. Crec que així és molt més probable que no hi hagi diferències. Si ens creiem més llestes, serem més llestes; però si ens creiem menys capaces, serem menys capaces.

Si mira enrere, hi ha algun moment en què diria: «Allà em vaig fer petita per encaixar»?

Sí, però això té més a veure amb les multinacionals. He treballat en empreses amb 6.000 treballadors que facturaven 3.000 milions d’euros anuals, i en aquest ecosistema t’has de cenyir a una caixeta molt particular. Jo gestionava el departament de màrqueting amb un equip de 400 persones. A la vida, quan anem a treballar, ens ho hem de passar bé, i crec que generem valor quan estem bé.

Quan es parla de dones emprenedores, la molesta que a vegades es tracti com una categoria especial, gairebé excepcional, i no simplement com a empresa i lideratge?

El moviment del lideratge femení des de l’emprenedoria és una categoria diferent. Gairebé no s’inverteix capital en startups fundades per dones. Per això s’han anat creant incubadores i fons només per a dones, i tot i això el panorama continua sent complicat perquè menys dones volen emprendre.

Ha convertit un sector que sovint es considera frívol en una empresa amb tecnologia, dades i un model escalable. Ha topat amb mirades condescendents pel fet de dedicar-se a la manicura i no a un negoci «seriós»?

Oi tant. Moltes. Al principi, molta gent em deia: per què et poses en això, si només és pintar ungles?. Si hagués dit que muntava una cadena de pizzeries, ningú m’hauria qüestionat res.

Arpías es defineix com una marca amb «òptica femenina». Què implica liderar un negoci des d’una perspectiva femenina?

Parlem d’òptica femenina, no feminista, perquè això és molt gran per fer-nos-en responsables nosaltres soles. Tenim 70 empleats i 15 locals; d’aquestes 70 persones, només hi ha dos homes: un manicurista i un soci, l’Oriol Esteban. Tota la resta són dones. Òptica femenina vol dir, per exemple, com resolem els conflictes o com prenem les decisions. Per exemple, les dones agafen baixes sovint molts mesos abans de tenir el seu fill, i això ho has de planificar. Quan et cobro una manicura, també estic finançant aquesta baixa de maternitat. També hi ha els dies de regla. Necessitem un tipus de lideratge que entengui i pugui gestionar aquestes situacions, que tingui solucions pròpies, i també que l’Estat doni eines a empreses que som un 99,9% dones, perquè del contrari no podrem mantenir el preu que el consumidor hauria d’estar pagant.

On posa la frontera entre autocura i pressió estètica?

Nosaltres tenim molt clar que la bellesa és una forma d’expressió, igual que l’art, la música o la comunicació oral. No som una empresa de pressió estètica ni impulsem cap cànon de bellesa, sinó que animem els clients a utilitzar aquestes eines com una forma d’expressió artística. A més, la nostra bellesa és molt efímera: dura 15 dies. Ha de ser una cosa divertida.

La bellesa dona poder o continua sent un peatge que les dones han de pagar per ser més acceptades social i professionalment?

Desgraciadament, sí. Hi ha molts estudis que diuen que les dones que es maquillen tenen més èxit a nivell professional. La bellesa continua sent estigmàtica per a l’èxit dels negocis, però també en el cas dels homes.

Quin missatge li agradaria deixar a una dona que vol emprendre?

Ha de seguir la seva passió i executar-la amb rigor. Les dones som molt bones organitzant, estructurant i fent multitasking, però a vegades el que ens passa és que no tenim els nassos de seguir la nostra intuïció perquè nosaltres mateixes ens posem límits, ja siguin familiars, domèstics o econòmics. I a vegades s’ha de ser una mica boig. Si no m’arriben els diners, busco un soci. Si no puc ser a casa, busco ajuda. Hem de fer cas al que ens diu el nostre cor perquè és molt dur viure la vida que no vols viure.

Subscriu-te per seguir llegint