Bisbe de Girona: «Estàvem acostumats a tenir catòlics per inèrcia i ara ho són per convenciment»

Han passat dos anys des que el papa Francesc el va nomenar bisbe de Girona. Quan va arribar, venia de Poblet, d’una vida monàstica, i assumia una diòcesi que havia estat dos anys amb la seu vacant. Va valdre la pena acceptar el nomenament?

Sí, segueixo convençut que sí. No estic penedit d’haver acceptat.

Al principi li feia respecte no encaixar o adonar-se que aquesta no era la seva vocació. Li agradava més ser abat o ser bisbe?

El que m’agradava era ser monjo. Ser abat també va ser un encàrrec que la comunitat em va demanar i el vaig acceptar, però un no neix amb vocació d’abat o de bisbe. Després, però, la voluntat del Senyor et porta per un altre camí. Sempre he procurat viure el que em tocava amb il·lusió, no com una càrrega.

Acceptar el càrrec també el va obligar a canviar la vida en comunitat per viure sol. Com ho porta?

Ara millor. Al matí, que és l’horari que puc controlar més, intento deixar força estona per a la pregària. No tinc temps de trobar a faltar el monestir perquè l’activitat del dia a dia no em deixa pensar que trobo a faltar el monestir.

Quan va agafar el càrrec pesaven sobre les seves espatlles moltes expectatives. Què està més orgullós d'haver aconseguit?

La seu portava dos anys vacant i sonaven molts noms. Després he tingut converses amb algun dels candidats que suposadament havia rebutjat ser bisbe de Girona i m’ha dit que ningú l’hi havia proposat. El primer any va ser sobretot de situació. Conèixer la diòcesi, recórrer-la, conèixer els preveres i el territori. Ara estem en un segon moment, que potser es veu menys, en el qual s’han de constituir els òrgans de la diòcesi que han de promoure els canvis, com el Consell Pastoral, amb nous estatuts perquè hi hagi més presència dels laics, o el canvi del Consell Episcopal. Aquí hem aconseguit que hi hagi debat i intercanvi d’opinions perquè no m’ha agradat mai que els organismes prenguin decisions de forma unànime.

I què se li ha resistit?

El més complicat és que l’Església es mou dins d’una normativa legal i, a vegades, coses que voldries fer no les pots dur a terme perquè el marc és el que és.

Què hauria volgut fer que no ha pogut?

M’hauria agradat anar més de pressa en l’organització territorial. Tenim un nombre de preveres reduït i moltes parròquies rurals amb nuclis de població molt petits on l’assistència al culte dominical és baixa. S’hauria de buscar una manera d’unificar-ho per viure-ho més en comunitat. Un altre dels grans reptes és l’aplicació del Sínode a la diòcesi, que demana un canvi de maneres de fer.

La diòcesi de Girona compta amb 102 capellans, 13 diaques i 4 seminaristes per donar servei a 381 parròquies. L'edat mitjana dels preveres gironins supera els 73 anys i alguns, amb 91 anys, encara van a celebrar l’Eucaristia. Serà el bisbe a qui li tocarà solucionar aquesta falta de relleu generacional. Ja hi ha començat a treballar?

Hi ha una generació de preveres per als quals el sentit de la seva vida és exercir en una parròquia i, si poden, no volen renunciar-hi. I això és admirable. D’altra banda, hem reflexionat sobre com podria ser l’organització territorial, hi ha hagut una comissió coordinada per Jordi Reixach, rector de la parròquia de Sant Josep de Girona, a partir d’on s’ha elaborat un document base que ja s’ha fet arribar als arxiprestats per recollir opinions sobre com ha de ser aquesta organització de parròquies perquè sigui operativa.

Quina serà la fórmula?

Garantir sobretot la celebració de les misses dominicals, que són el centre de la vida dels cristians. Però no es podrà arribar a tot arreu. S’han de buscar parròquies de referència on la gent pugui acudir i suplir amb celebracions de la Paraula exclusivament per a aquells que no es puguin desplaçar. Però dependrà molt de les zones. A la Garrotxa, per exemple, es té molt clar que hi ha un nucli central, però quan són poblacions més o menys de les mateixes dimensions, com passa al Maresme o a l’Alt Empordà, costa més de veure. També es pot fer itinerància, és a dir, un diumenge a cada lloc.

Es tancaran parròquies?

No, perquè continuen formant part de la identitat de les poblacions.

Però se’ls podrien donar altres usos?

És cert que tenim un problema amb el patrimoni, en tenim molt, i a vegades ens costa molt de mantenir. També costa obtenir subvencions públiques perquè, especialment els ajuntaments, quan han de posar diners en un equipament que no és propietat seva o no en tenen l’ús garantit, administrativament és molt complex.

Girona va ser de les primeres diòcesis a establir celebracions dominicals en absència de prevere. D'aquí a 30 anys, els laics seran els nous capellans?

Els laics han d’adquirir un paper cada vegada més implicat en la vida diària, no només del Bisbat, sinó de les parròquies. Això, però, no dependrà tant de nosaltres, sinó de les línies generals de la Santa Seu. Hi ha portes obertes, com la institució de ministres de la Paraula, que poden ser laics i laiques. Això també haurà d’anar lligat a la formació perquè aquestes persones siguin conscients del que representa proclamar la Paraula de Déu. Aquesta serà l’evolució en els pròxims anys.

Tots els sectors de l'Església ho acceptaran?

A la diòcesi de Girona, majoritàriament sí. Els preveres són conscients de la realitat.

Al Ripollès [pertany al Bisbat de Vic], quatre dels cinc capellans són de Ruanda. Ha explorat l’opció que sacerdots d'arreu del món vinguin a Girona de missions?

Hem començat a estudiar que vinguin alguns capellans de fora i, mentre estudien la llicència a la Facultat de Teologia de Barcelona, ajudin en algunes parròquies. No tant perquè s’acabin quedant aquí, sinó perquè puguin donar un cop de mà els caps de setmana. En aquests moments tenim tres preveres africans i un de xilè. També cal tenir present que han de conèixer la llengua d’aquí.

Com ha trobat els capellans gironins a nivell d'espiritualitat?

Jo diria que bé. Molts tenen interès a tenir uns dies al llarg de l’any per fer un retir en un monestir o exercicis espirituals. Els veig molt entregats a la seva missió i, alhora, preocupats per atendre les parròquies que se’ls han confiat. A vegades, també una mica aclaparats per les qüestions administratives. Això s’ha d’intentar resoldre amb laics que els ajudin o amb serveis centralitzats des del Bisbat que, per exemple, quan hi ha un problema amb una teulada no hagi de ser el rector qui hagi de buscar un paleta.

I les comunitats de vida consagrada?

Les clarisses de Vilobí han rebut la part de la comunitat que estava a Pedralbes i és una comunitat de referència; les carmelites de Banyoles reben vocacions sobretot de fora; Solius es manté molt estable però va avançant en l’edat dels seus membres i en el seu moment s’haurà d’abordar; i a Sant Daniel hi ha tres monges i, segons les normes de la Santa Seu, la comunitat estaria en disposició de ser suprimida. Però d’acord amb Montserrat i Sant Benet, la mantindrem perquè hi puguin desenvolupar la seva vida fins que Déu vulgui. Quan desaparegui la comunitat, el bisbe passa a ser el president del Patronat. Els estatuts deien que seria qui decidiria única i exclusivament què s’hauria de fer, però vaig demanar una petita modificació perquè aquesta decisió sigui en consens amb l’abat de Montserrat per mantenir el vincle.

A Sant Daniel hi ha tres monges, segons les normes de la Santa Seu la comunitat estaria en disposició de ser suprimida"

Fra Octavi Vilà

— Bisbe de Girona

Què ha de fer l'Església perquè la societat vulgui escoltar-la?

Respondre a les preguntes i als problemes que té plantejats la societat, sense caure en la temptació de respondre als posicionaments polítics.

Què li preocupa, al bisbe de Girona?

La cohesió de la societat. Tenim un percentatge elevat de població que ha vingut de fora. Aquesta integració també afecta l’interior de l’Església perquè gran part, sobretot les persones provinents de Llatinoamèrica i d’Europa de l’Est, són catòlics que han viscut la fe d’una manera diferent pel seu tarannà cultural. Un dels reptes que tenim sobre la taula és l’acolliment d’aquests catòlics que venen de fora. No és només la llengua, és com es viu la fe, molts països llatins tenen una vida de fe més en comunitat, on després de la missa comparteixen un àpat.

S’ha d’anar cap aquí?

Estaria bé buscar una fórmula intermèdia. Si nosaltres no ho sabem resoldre, hi ha comunitats evangèliques que aquest aspecte el cuiden més i podrien captar gent.

Ha reconegut en altres ocasions que l'Església ha abordat els abusos "de manera incorrecta" durant anys. A Girona, va renovar l’oficina d’atenció a les víctimes amb tres perfils externs —un psicòleg, una advocada i una docent— i fora de les dependències del Bisbat. És suficient per garantir una independència real?

Es va fer seguint els paràmetres de la Conferència Episcopal Espanyola. Una víctima pateix molt i, si es troba com a interlocutor un altre capellà com el que li ha fet tant mal, és difícil que s’hi pugui sentir còmode.

La Conferència Episcopal Espanyola ha rebut 1.100 denúncies per abusos sexuals comesos per un miler de capellans en cinc anys. Quantes se n'han registrat a la diòcesi de Girona?

N’hi ha hagut alguna respecte a menors en temps anteriors. Però només que n’hi hagués una ja seria preocupant. El que sí que ha constatat la Conferència Episcopal Espanyola amb preocupació és que, tot i el treball que s’ha fet amb protocols i formació, la xifra no ha baixat com nosaltres creiem que hauria d’haver baixat.

Hem rebut alguna denúncia d’abusos sexuals a menors que fa referència a temps anteriors"

Fra Octavi Vilà

— Bisbe de Girona

Les denúncies afecten algun capellà en actiu?

Que jo tingui constància, no.

Les últimes dades disponibles, que són les de 2024, mostren que hi ha més del doble d'exèquies que de baptismes. Què li diu, aquesta fotografia?

Que hi ha hagut un canvi de dinàmica. Abans, quan un nen naixia, se’l batejava per inèrcia social i després feia la primera comunió i la confirmació. Aquesta dinàmica s’ha perdut, però no diria que això sigui negatiu. Estàvem acostumats a tenir catòlics per inèrcia social i ara ho són per convenciment. També ha augmentat de forma important el nombre de persones adultes que volen rebre el baptisme.

Quina relació tenen els joves amb l’Església?

Hi ha una part de la joventut que es fa preguntes i les respostes que reben de la societat no els acaben de donar resposta. La fe és un procés personal que es viu en comunitat. Hi ha qui hi arriba perquè coneix un altre jove catòlic, qui s’hi aproxima a través d’obres d’autors catòlics, o qui en un moment d’angoixa ha entrat en una església i ha trobat un capellà que, sense ànim de captar-lo, l’ha ajudat.

La diòcesi de Girona compta amb prop de 900 habitatges socials de lloguer assequible a través de dues fundacions vinculades al Bisbat. En pot cedir més, en els propers anys?

Ara tenim un acord amb la Generalitat i hem de mirar exactament quins espais podem cedir. Però ens trobem a vegades amb traves administratives perquè, si un immoble ha estat un convent, se n’ha de requalificar l’ús i això demana un temps, després s’ha de fer el projecte i concedir la llicència. Per a una població petita, però, convertir una rectoria en desús en un o dos habitatges socials pot ajudar que una família s’hi estableixi i pot arribar a salvar l’escola.

Si d’aquí 50 anys haguessin de jutjar el seu pas per Girona, què voldria haver fet?

L’Església té un avantatge, i és que les persones passen, però el sentit de la institució perdura. M’agradaria que quedés alguna dinàmica, alguna estructura o alguna cosa que ajudi a afrontar el futur.

Anirà a veure el papa Lleó XIV quan vingui de visita al juny?

Sí, a Barcelona i a Madrid.

I per últim, però no menys important, se salvaran el Girona i el Nàstic?

Estic més confiat que se salvi el Girona que el Nàstic, però no perdem l’esperança.

Subscriu-te per seguir llegint