Carlos Giménez: «Generar espais improbables propicia el diàleg i la transformació social»

Quin paper pot jugar la mediació comunitària per prevenir conflictes i generar confiança entre comunitats?

Quan en un lloc hi ha una unitat de mediació, en un barri o en una escola, per exemple, el primer que passa és que es genera una cultura cívica del conflicte. Els actors ja saben que hi ha un protocol, que hi ha una manera d’actuar, i això juga un paper de prevenció del conflicte molt important.

En molts barris multiculturals, el conflicte no neix només de la diferència cultural, sinó també de la competència per recursos que són escassos, com l’habitatge, els serveis de salut, les ajudes socials, o l’ús de l’espai públic.

Els mediadors i els actors implicats han de tenir molt clara la diferència entre diversitat i desigualtat. És a dir, moltes vegades els temes de diversitat —diversitat ètnica, lingüística, religiosa— es donen en contextos de desigualtat. Quan en un determinat territori coincideixen una gran desigualtat socioeconòmica i una alta diversitat etnocultural, això pot ser explosiu, perquè es pot estar veient com un problema cultural allò que és un problema de recursos, de desigualtat.

Com reconstruïm la confiança en barris i municipis on l’administració, els veïns o les entitats no comparteixen diagnòstic?

Cal facilitar bé la comunicació entre els diferents, cal adequar les institucions, cal impulsar la participació comuna, i la pertinença comuna. Per tant, la mediació comunitària, intercultural, veïnal, té funcions absolutament necessàries per generar convivència i generar cohesió. Estem parlant de trencar estereotips, superar prejudicis, facilitar la comunicació, entendre millor l’altre, crear espais improbables. Tot això ho estan facilitant els mediadors comunitaris.

Parles d’espais improbables. En contextos de gran diversitat, moltes vegades la convivència no és espontània, s’ha de treballar. Quins són els mínims perquè aquest barri no sigui només un espai de convivència freda, sinó una comunitat amb més vincles?

En els últims anys, amb l’enorme feina que hem fet amb el Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural de la Fundació La Caixa, hem validat projectes en llocs tan complexos com poden ser la Cañada Real, a Madrid, o les Tres Mil Viviendas, a Sevilla. Quan se suggereix a les institucions, als professionals de la salut, de l’educació, als agents d’igualtat, als líders ciutadans, als membres de les confessions religioses, que es trobin —persones que no es troben mai— i es genera un espai improbable. El que diu la pràctica, el que hem viscut i fet, és que això propicia un diàleg i una transformació social.

Ens falta parlar més amb aquells veiem diferents o com a rivals?

Et puc posar exemples de moltes parts de l’Estat on s’han fet reunions entre comerciants, per exemple, de nacionalitats molt diferents, posant-se d’acord sobre el paper del petit comerç al barri, i això després s’ha articulat amb les associacions de veïns o amb els representants de l’ajuntament. Es creen relacions personals de proximitat i tot això produeix una transformació.

Europa viu una paradoxa: necessita immigració per raons demogràfiques i laborals, però políticament creix el rebuig a la immigració. Com es pot construir un relat honest sobre aquesta contradicció?

Identificant els punts comuns que ens uneixen. Cal bastir una narrativa davant d’aquells que diuen «primer els de casa». La casa sempre està en construcció, és un concepte dinàmic. Cal unir la pedagogia de l’enorme contribució i necessitat de les migracions, d’una banda, amb el discurs ciutadà, democràtic, que la casa es construeix entre tots, que el racisme no només és il·legal o ineficient, sinó que és ineficaç. Cal generar una narrativa de reconeixement de l’altre, però no paternalista. Arriben nous veïns que estan coconstruint amb tu una casa que és més inclusiva, més cohesionada.

Avui a l’Espai Caixa de Girona conversaràs amb representants de l’associació CrE.A. Què aporta la seva experiència en l’àmbit de la mediació?

Tenim una esperança enorme que, després de molts anys de feina dura, han aconseguit que un munt de ciutats d’Europa estiguin d’acord a incorporar la mediació com una senya d’identitat de la ciutat. És a dir, la cultura de la paraula, la cultura de la prevenció, que el municipi i la societat civil, en aquest moment, onze ciutats europees, estiguin apostant per ser ciutat mediadora, perquè la mediació sigui un dels trets distintius d’aquestes ciutats, dona una esperança enorme en els temps que corren.