Pepita Perich: "Hem passat de la beneficència als drets, però ara cal garantir-los"

Pepita Perich, exdirectora de la Fundació Ramon Noguera i actual vicepresidenta del Patronat, ha dedicat més de 40 anys a treballar per la dignificació i el reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. La seva trajectòria està estretament vinculada a l’evolució d’un sector que ha passat de dependre de la beneficència a reivindicar serveis públics, drets garantits i una mirada d’iguals. Ha estat guardonada amb el Premi d’Honor en la tercera edició de la Nit de la Dona, patrocinat per l’Associació Gironina d’Empresàries i Diari de Girona.

Què significa rebre aquest reconeixement?

Primer, una gran sorpresa, perquè que et donin un premi al qual tu no t’hi has presentat fa pensar. Però també, i sobretot, és motiu d’agraïment i d’orgull. Me’l concedeixen a mi pel meu carisma i perquè el meu perfil representa la Fundació Ramon Noguera. S’ha valorat la meva trajectòria i, sobretot, el que he fet a nivell de la Fundació.

La Fundació va néixer l’any 1965 per l’impuls de famílies que buscaven serveis que no existien. Avui, les administracions han assumit prou aquesta responsabilitat?

Si mirem aquests 60 anys, que són també la història de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, hem passat de la beneficència als drets. Abans no hi havia res i ara els serveis estan reconeguts com a públics i formen part de la cartera de serveis socials. És un pas molt important. Ara cal garantir aquests drets i dotar-los bé perquè les persones tinguin els suports que necessiten en cada moment de la vida.

Les entitats socials, però, encara tiren del carro?

Podríem dir que sí. Ara mateix s’està treballant una iniciativa legislativa popular que surt de famílies de Girona, en relació amb la llei de concertació social que és al Parlament. Reclamem que les entitats socials sense ànim de lucre siguin exclusives, i no només preferents, en la gestió d’aquests serveis. No hi ha un negoci al darrere, sinó un servei d’atenció a les persones.

Quan va començar, l’atenció encara depenia molt de la beneficència. Quin record en té?

No hi havia res. Tot estava per fer i per construir. Vaig començar fent de voluntària i recordo el Dia del Subnormal, quan se sortia al carrer a recollir diners per finançar projectes o espais. Tenia la sensació que no podia ser que aquest àmbit hagués de viure de la beneficència. Recordo aquest sentiment de vergonya i la voluntat d’influir tant com pogués perquè això canviés.

Què va permetre passar d’aquells recursos tan limitats a la xarxa actual?

No va ser una decisió d’un dia, sinó una feina de picar pedra. Hi té molt a veure el lideratge de Ramon Noguera i, després, de Salvi Amagat. Ramon Noguera va entendre que les persones amb discapacitat havien de ser visibles i sortir de casa. No era un problema exclusiu de cada família, sinó de la societat. Salvi Amagat va mantenir aquesta mirada i va continuar treballant pels drets.

L’accés al mercat laboral continua sent un repte pendent?

Sí. S’ha avançat, però encara som lluny d’aconseguir que tothom tingui una oportunitat segons les seves capacitats. Cal que entitats i empreses continuem treballant de la mà, amb centres especials de treball i amb acompanyament a l’empresa ordinària. Amb les noves tecnologies hem de donar suports perquè ningú quedi enrere.

Quins sostres de vidre té el tercer sector?

D’una banda, possibles polítiques amb poca mirada social. De l’altra, l’intrusisme de grans operadors que poden voler entrar en l’atenció a les persones amb una mirada de negoci. Nosaltres no hi veiem un negoci, hi veiem un servei.

Projectes com Aliments Onyar, La Singular o el rentat de cotxes han fet molt visible la Fundació. Què aporten més enllà del producte o servei?

La nostra estratègia sempre ha estat dissenyar productes i serveis que generin oportunitats laborals per a persones amb discapacitat i ingressos per reinvertir en els projectes socials. Però no els presentem com a socials. Els presentem per la seva qualitat i a un preu de mercat. Volem que la gent repeteixi per la qualitat i pel preu, no només perquè hi ha una causa al darrere.

Què representa la nova residència de Sant Daniel?

És el gran projecte de la Fundació però també el de Girona. Va començar el 2020 amb un conveni amb el monestir de Sant Daniel. És un projecte social liderat i gestionat per la Fundació Ramon Noguera, però també incorpora la conservació d’un patrimoni i la col·laboració amb una congregació religiosa, entitats públiques i privades. Aquest any en veurem l’obertura. Serà un projecte de ciutat.

Què falta perquè les persones amb discapacitat intel·lectual puguin viure amb més autonomia?

Donar continuïtat i no defallir. Cal seguir avançant junts, amb la societat, les empreses i les institucions. I sobretot cal una mirada d’iguals: entendre que algunes persones necessiten més suports, però que formen part de la societat com qualsevol altra.

Què li ha quedat pendent?

Treballo perquè la llei de concertació social que és al Parlament blindi el paper de les entitats socials en l’atenció a les persones amb discapacitat perquè no vinguin empreses a fer negoci. M’agradaria veure que el sector social és reconegut com a exclusiu, no només com a preferent.

Subscriu-te per seguir llegint