«Potser tinc la realitat esbiaixada, jo rebo molta gent que vol saber català»

Què representa per a vostè aquest reconeixement?

És un reconeixement a tot l’esforç i a tota la feina que sovint no es veu. Perquè, al final, a les xarxes la gent veu el producte final, que és el contingut. Però al darrere hi ha una feina important, unes hores de pensar què pot agradar, si hi apareix algú més, si no... És tot un procés, no només a les xarxes, sinó també als cursos de català que faig i als nous programes que estic engegant. Aquest reconeixement, per a mi, és una mica com una celebració interna, de dir: «Bé, Irene, tot l’esforç que estàs fent, aquest estrès que tens, doncs serveix per a alguna cosa, arriba a algun lloc». I això m’omple, m’omple molt. I em dona una dosi d’energia, em confirma que vaig per bon camí.

Com sorgeix la idea d’ensenyar català

Diria que va lligat al fet que sempre he estat molt pallassa i teatrera, des de petita vaig fer pastorets, teatre al galliner, vaig cantar molts anys al grup Macedònia, sempre he estat connectada amb la branca més artística. I això va molt lligat a ensenyar, perquè al final tu tens el teu públic, que són els estudiants i tu has de fer el teu discurs que és ensenyar. Sempre m’ha agradat explicar i fer entendre les coses que no queden clares. Crec que és una cosa que porto a dins des de petita, no és que un dia em fes clic el cervell i digues vaig a ensenyar.

A les xarxes es veu el producte final, però al darrere hi ha moltes hores de feina

Ensenya català a parlants no nadius amb un mètode de 8 setmanes. En què consisteix?

Vaig detectar que molts dels meus alumnes venien amb el mateix problema, havien fet cursos de català, coneixien la llengua, però no la podien aplicar al mónb real. I d’aquí em va sogir la idea: crear un mètode que realment serveixi per al dia a dia, per aplicar-lo a la seva vida, si no quin sentit té, no? 

També va néixer una mica de com jo he aprés altres llengues. Vaig veure que el mètode tradicional de gramàtica, vocabulari, examen, està bé, però a l’hora de sortir al carrer i parlar, doncs costa. I a mi no m’acabava d’agradar.

Així que el meu mètode, ras i curt, se centra en desbloquejar a la persona perquè pugui aplicar el català en el seu dia a dia. És a dir, no li ensenyo més gramàtica, no li ensenyo més vocabulari, més del que neix a les nostres pròpies sessions, però em centro molt a trencar aquesta barrera de la por, del bloqueig, a posar-lo una mica sota pressió, situacions que es puguin trobar habitualment: un client enfadat, un client que té pressa, una visita al metge... Situacions reals. 

Quin és el perfil dels seus estudiants?

Persones que viuen en un territori catalanoparlant, que tenen un coneixement bàsic de l’idioma, però no poden parlar-lo; l’entenen, però tenen dificultats per fer-lo servir en el dia a dia. El que faig és treballar això: per què no el pots parlar? Quin és el problema? El problema és que no et dones permís per parlar-lo equivocant-te i, a partir d’aquí, anem treballant les sessions. 

Què els costa més d’aprendre?

No és que hi hagi res d’específic. El que passa és que els professors de llengua —jo m’hi incloc— tenim la mania de no crear ponts entre la seva llengua materna i la nostra, i realment s’avança molt més ràpid si crees aquesta connexió. I, quan ho fas, ho entenen tot molt més bé.

Molta gent no es dona permís per parlar català equivocant-se

Quan decideix fer el pas de portar el coneixement del català a les xarxes socials?

Fa de tres anys, més o menys, vaig anar a viure a Andorra per temes personals i vaig pensar que podria viure plenament en català, ja que és la llengua oficial del país, i a vegades aquí costa una mica que t’atenguin pertot en català. Un cop allà, em va caure una gerra d’aigua freda perquè passava el mateix. I va ser en aquell moment que vaig pensar: «Irene, què estàs fent tu pel català? És la teva llengua materna, l’estimes, la parles... Per què no ensenyes i facilites el parlar català a aquestes persones?». I va néixer d’aquesta inquietud, de no sentir parlar català al carrer. En aquell moment treballava en una escola internacional, i això també em va donar un context global i em va permetre veure què és el que volia fer. A partir d’aquí, vaig continuar el meu camí tota sola, i és al que em dedico avui dia.

Més de 90.000 seguidors entre totes les xarxes socials. Esperava aquest impacte?

Que va, ni de broma. Al final, tampoc ho he fet mai pensant en l’impacte que pogués tenir a les xarxes. Vaig tenir un alumne d’origen andalús que feia 18 anys que vivia a Andorra i no parlava gens de català: no el necessitava. Però, per tenir el passaport andorrà, havia de fer un examen davant un tribunal íntegrament en català. Gràcies al meu mètode, va obtenir el passaport. I aquest és l’impacte que m’omple. Jo em quedo més amb aquestes petites victòries que faig a porta tancada.

Quin és l’objectiu dels seus vídeos?

La idea inicial va ser la d’ensenyar català. I fins fa poc, els vídeos eren sobre això: ensenyava les hores, els números, el que fos. Fins que em vaig adonar que no era el que volia fer i que, realment, no estava ajudant. Perquè m’entenguis, em donava la sensació que era un contingut més de català. Llavors és quan vaig decidir centrar-me a ajudar les persones a viure en català, a no sentir angoixa quan han de respondre en català. I ha estat un boom exponencial, sobretot a Instagram: és una passada.

Un dels vídeos més populars són els que fa amb la seva àvia. Com va sorgir la idea?

Un dia li vaig dir: «Àvia, et gravaré fent una vedella amb bolets; així fem un vídeo de receptes, per aprendre vocabulari». I el vídeo va agradar tantíssim que no el podia deixar morir aquí: la gent em demanava més vídeos amb l’àvia Dolors! I ara ja és com una rutina, perquè, si no, la meva comunitat la troba a faltar. Estic molt contenta, i ella també: imagina’t, amb 80 anys i escaig, fent això... No s’ho hauria pensat mai. Ha fet un gir inesperat i és una passada. Ens ho passem molt bé i això, als vídeos, crec que també es nota.

Potser tinc la realitat distorsionada, però rebo molta gent que vol aprendre català

I com viu ella aquesta popularitat?

Jo crec que li agrada molt. Directament a mi no m’ho diu, però les meves germanes i la meva mare sí que m’ho han dit. Ara li passa que quan va els dissabtes a ballar la reconeixen, o gent que ve de fora li diu: «Ui, ets l’àvia Dolors!». I això li agrada, sí.

Creu que la supervivència del català passa per les xarxes socials?

Actualment, sí. No crec que sigui només això, evidentment, però crec que hi juga un paper molt important i que, en general, s’està fent molt bona feina, encara que a vegades no es vegi amb gaire optimisme. Perquè sí, tothom diu que el català s’està perdent, però mirem també tot el que estem fent: crec que anem per bon camí. Potser tinc la realitat distorsionada, però jo rebo molta gent que vol aprendre català.

Subscriu-te per seguir llegint