Un grup de dol per reaprendre a viure

Hi ha pèrdues que arriben de cop i d’altres després d’una malaltia llarga i agònica, amb mesos d’hospital i una família pendent de cada gir de guió. Però no per això la mort és menys sobtada i, el dol, menys vàlid. "Estava bé, jo no el veia tan malament", recorda Carmen Cabanillas, que encara intenta entendre per què "gairebé d’un dia per l’altre" va morir el seu marit. "Havia patit un càncer de pulmó però va acabar morint d’una pneumònia que es va complicar", relata. Havien estat 52 anys junts i ara no sap com tornar a viure sense ell: "No vull acceptar que el meu marit ja no tornarà", confessa.

Ella és una de les participants del grup de dol impulsat per l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) Mutuam Girona i la Fundació “la Caixa” (ve expressament des de Riells i Viabrea amb la seva filla), que cada segon i quart dilluns de mes es troba per compartir el procés. Un refugi enmig del soroll i de la urgència d’haver de passar pàgina imposada per la societat que no pretén donar respostes tancades ni solucions màgiques, sinó escoltar, entendre, acompanyar i posar paraules a allò que, sovint, costa d’explicar a casa: el desconcert, la culpa i la soledat, però, a vegades, també la ràbia per haver-los deixat sols quan més els necessiten.

Validar les emocions

Moltes persones arriben preguntant-se si el que senten és "normal", a partir d’on la psicòloga de cures pal·liatives de l’EAPS Mutuam Girona i dinamitzadora del grup de dol, Clara Fraguell, explica que "aquí descobreixen que tots tenen sentiments i emocions similars i això els dona tranquil·litat".

L’objectiu, també, és ajudar-los a avançar perquè "a vegades el dol queda encallat per preguntes sense resposta o dubtes no resolts". En el cas de Carmen Cabanillas, per exemple, Fraguell va facilitar una trucada amb el metge que va atendre el seu marit "perquè li pogués resoldre dubtes sobre què va passar per ajudar-la a començar a integrar la pèrdua". I això, recorda, li va donar una "pau" i un "coneixement" des d’on començar a construir.

També hi ha persones que han perdut un pare o una mare massa joves o la parella poc després de casar-se. "Hi ha una tendència a l’aïllament i el grup vol tornar a afavorir el vincle i la necessitat de relacionar-se a través d’una experiència compartida perquè moltes persones, a més, han tingut el paper de cuidadores i ara no saben com resituar aquest rol".

Al final de la trobada, ningú pot sortir amb el dol resolt. Però potser sí amb menys pes. "Venir em senta molt bé", celebra Cabanillas. Perquè ha trobat un dels pocs espais on no cal dissimular l’absència.

Subscriu-te per seguir llegint