«El meu greu error va ser no pactar la continuïtat política»

Albert Ballesta acaba de jubilar-se després de més de quatre dècades vinculat a l’administració pública. Exdirector dels Serveis Territorials d’Interior a Girona i exalcalde de Girona durant 53 dies, assegura que la nostàlgia li ha durat poc i que ara vol aprendre a viure «més a poc a poc». En aquesta entrevista repassa els projectes dels quals se sent més orgullós, recorda episodis que el van marcar.

Es jubila amb 65 anys. Com arriba a aquest moment? Amb alleujament, nostàlgia o ganes de tancar una etapa?

La nostàlgia m’ha durat un dia. El primer dia que no vaig treballar va ser el 23 d’abril, per Sant Jordi, i l’endemà sí que vaig notar una certa buidor. Però de seguida vaig entendre que, igual que amb la feina, amb la jubilació també has d’agafar una rutina. La diferència és que ara la pots canviar cada dia.

I això com es concreta?

M’agrada esmorzar amb amics, caminar, organitzar-me el dia. I també he d’aprendre a fer les coses més a poc a poc. Vinc de llocs on moltes vegades les decisions eren de minuts, sobretot a Interior, i tens aquest xip de resoldre-ho tot de seguida. Ara he d’aprendre que, si una cosa no és imprescindible fer-la avui, es pot fer demà. I no passa res.

Què farà ara?

No em vull atabalar amb moltes coses. Ja aniran sortint. Sempre he dit que el mar i el Cap de Creus són la meva passió i, quan puc, m’hi escapo. També camino molt i escric. Estic treballant en un llibre sobre la burocràcia que es dirà Burrocràcia, a partir de la meva experiència com a funcionari i també en l’activitat política. Vull explicar històries reals perquè el ciutadà entengui millor l’administració i per què passen determinades coses.

M’agradaria que em definissin com a servidor públic. No sé si ho he aconseguit, però m’agradaria

Quina és la idea central d’aquest llibre?

Que moltes vegades l’administració actua des d’una òptica de poder i no de servei. I hauria de ser al revés. Jo no soc l’administració que mana sobre els ciutadans; soc l’administració que serveix els ciutadans. Aquesta hauria de ser la premissa.

Vostè ha estat funcionari, polític i càrrec institucional. Com es defineix millor?

M’agradaria que em definissin com a servidor públic. No sé si ho he aconseguit, però m’agradaria.

Quan mira enrere, què pesa més: els anys a Interior, el pas per l’Ajuntament de Girona o tota la trajectòria com a servidor públic?

Interior va ser una experiència impressionant. Vam patir, però m’ho vaig passar molt bé. Sempre he dit que em van fer l’immens honor de nomenar-me director territorial i vaig voler treballar pels ciutadans de Girona. I fer-ho amb iniciatives pròpies, encara que això no sempre era ben vist a Barcelona.

De quines iniciatives se sent més orgullós?

Hi ha el tema de les franges de protecció, que ara torna a sortir i sembla que s’hagi descobert la sopa d’all, però fa molts anys que s’hi pica pedra. A Girona vam aconseguir implicar altres administracions: la Diputació, els consells comarcals, els alcaldes... Vam fer moltes reunions i després els mateixos alcaldes ens demanaven que ho anéssim a explicar als veïns.

I ho feien?

Sí. Anàvem a qualsevol poble a les vuit o les nou del vespre, si calia, i ho explicàvem. I la gent ho entenia. Jo sempre he pensat que és important tractar la gent com a adulta. Aquest és un dels problemes de l’administració: massa sovint tracta els ciutadans com si fossin infants.

La mort de Jordi Comas va ser un punt d’inflexió

El projecte COOPEREM també és una de les fites de la seva etapa a Interior.

Per mi va ser una fita important. COOPEREM va permetre integrar i fer treballar junts bombers francesos i catalans. Que es comuniquessin i treballessin plegats. Sembla obvi, però no ho era tant. I a Europa això es va veure com un projecte interessant. Fins i tot ens van trucar de la Universitat de Nuremberg perquè s’hi havien fixat.

Hi ha també petites actuacions que recordi especialment?

A vegades resoldre coses petites és molt important per als ciutadans. Recordo el cas dels veïns de Vilartolí i la base militar de Sant Climent Sescebes. Hi havia queixes perquè, quan es feien exercicis de tir i bufava tramuntana, hi havia risc de foc i els serveis d’emergència tenien dificultats per actuar. Vam seure tots —militars, Bombers, Mossos, Agents Rurals, ajuntament— i vam acordar compromisos. Potser no era la solució jurídicament més ortodoxa, però va funcionar. I això també és administració: asseure la gent i trobar una sortida.

També hi ha espines clavades?

Sí. Una és no haver aconseguit treure les bicicletes de la carretera de Cadaqués. Aquesta arriba un moment que és única, no n’hi ha més. M’hi vaig dedicar molt, però no me’n vaig sortir. I una altra espina és no haver aconseguit treure els Mossos d’Esqudara de Vista Alegre. Hi vaig treballar molts anys i sé que aquell edifici no té les condicions que hauria de tenir.

Des d’Interior va viure emergències, accidents i crisis. Hi ha algun cas que encara li costi treure’s del cap?

La mort de l'empresari Jordi Comas va ser un punt d’inflexió. Recordo que en una conversa ell m’havia dit una frase que em va quedar molt gravada: que cada cop que veia la llum dels Mossos se sentia tranquil. I quan aquell diumenge a la nit em van trucar per dir-me que havia mort, et preguntes on és el límit. Són situacions que et colpeixen. Això no vol dir que no s’hagués fet feina; al contrari, s’havia insistit molt en l’autoprotecció i en la seguretat. Jo sempre deia que la seguretat comença per un mateix.

Creu que les comarques gironines estan avui més preparades per afrontar grans emergències?

Jo penso que han evolucionat bé, també perquè s’han anat fent moltes coses. Quan et nomenen director d’Interior no és per fer de seguici del conseller o la consellera. Has de defensar el teu territori. Hi ha coses que no surten, però l’esforç hi ha de ser.

Vaig rebre moltes garrotades que no eren meves

Al llibre «10 anys menys 53 dies» vostè parla del seu pas per Interior a Girona, però sobretot del “calvari” dels 53 dies a l’alcaldia. Amb el temps, com mira aquell episodi?

Era un moment molt especial. M’ho demanava un amic, que era el president de la Generalitat, i era un moment que jo veia fundacional. Em feia il·lusió. Vaig treballar moltes hores, però el que sempre he lamentat és que des del minut zero em vaig dedicar més a fer d’alcalde de Girona, a visitar associacions de veïns, a atendre ciutadans que no pas a pactar la meva continuïtat política. Aquest va ser el meu greu error.

Ho considera l’error principal?

Sí. Si hagués aconseguit estabilitzar políticament la situació, segurament hauria continuat. Però tot allò es va convertir en un infern. Vaig veure que em podia afectar. Treballava moltes hores i, pel meu caràcter, m’implico molt en les coses. Al final vaig veure que no podia ser.

Quan va decidir plegar, va ser una decisió política o personal?

Va ser una decisió personal, no política.

Diu que aquell episodi va superar l’àmbit de ciutat?

Sí. Hi havia molts factors i alguns superaven l’àmbit de Girona i anaven cap a la política nacional. Carles Puigdemont començava a despuntar molt com a president i jo vaig rebre moltes garrotades que no eren meves.

Girona ha estat justa amb Albert Ballesta?

Jo em sento bé a Girona i em sento reconegut. M’he trobat gent que em diu que recorda que vaig ser alcalde de Girona. I això, que un ciutadà anònim se’n recordi de tu, impressiona. Va ser breu, però intens.

De totes aquestes etapes, què se n’emporta?

Molts amics i molta gent que m’estimo. He tingut la sort de treballar amb persones amb un talent extraordinari. Un pot liderar, però si a sota no hi ha gent que segueix, acabes sent una persona sola. A mi m’omple trobar-me bombers o mossos pel carrer que em saluden. Vol dir que, d’alguna manera, alguna cosa vas aportar.

Subscriu-te per seguir llegint