"El Govern hauria de començar a buscar finançament per al nou Trueta"

Després de més d’una dècada al capdavant del Col·legi de Metges de Girona, amb quina sensació plega?

Plego amb bones sensacions. El resum final d’aquests dotze anys és bo. Hem fet coses molt positives pel Col·legi, encara que evidentment no les hem pogut fer totes. El que ens vam proposar ho hem anat complint, a vegades no amb la rapidesa que hauríem volgut. El que queda pendent és més de sistema. La sanitat necessita reformes profundes des de fa més de deu anys i no s’han pogut acabar de fer. Hem tingut molts consellers diferents i això fa difícil mantenir plans amb continuïtat. El sistema va funcionant una mica com sempre, però la professió i la ciutadania no veuen canvis importants.

Quan va assumir la presidència, el 2014, quin era el principal repte de la professió mèdica a Girona? I quin és ara?

El 2014 un dels grans reptes era fer entendre que Girona no necessitava només un hospital nou, sinó massa crítica. Calia ajuntar els dos hospitals i tenir un sol centre potent, un campus de salut important. Dotze anys després, crec que això s’ha aconseguit. De fet, ara tothom ho té clar i el projecte ja està en marxa.

Més enllà del campus, quins altres reptes ha afrontat el Col·legi?

Quan vam arribar al Col·legi ens vam trobar una situació interna complexa, amb dificultats econòmiques i una estructura que calia ordenar. Vam treballar per fer viable la institució. També vam impulsar el Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya a Girona, l’any 2016, en un moment en què ja parlàvem de digitalització, de visita no presencial i de xarxes socials, coses que després la covid va accelerar.

Hem treballat per fer més viable el Col·legi després d’una situació interna complexa

La pandèmia va marcar un abans i un després. Què va revelar del sistema sanitari?

Va revelar fortaleses molt importants. Els metges es van autoorganitzar i van tirar endavant hospitals pràcticament dedicats a atendre malalts de covid. Això demostra que, quan hi ha autonomia i professionalisme, es trenquen moltes barreres i la gent treballa unida. També va revelar molta solidaritat: estudiants de Medicina, voluntaris, empreses, gent que feia mascaretes o que ajudava com podia. Per altra banda, és cert que les mancances també van ser evidents. En vam veure d’estratègiques d’un sistema que no estava preparat per a una crisi així, i també d’una salut pública que tampoc ho estava. De fet, no sé si aquestes mancances les hem resolt completament.

Des de llavors, els metges han denunciat sobrecàrrega laboral, falta de professionals i condicions de feina millorables. Es podria dir que la situació ja ha empitjorat?

La sensació de molts professionals és que la situació ha empitjorat. Hi ha hagut una crisi sociodemogràfica molt important. Hem col·legiat molts metges extracomunitaris perquè hi havia una demanda molt gran de professionals i no en teníem prou d’aquí, en part per una mala planificació. Encara que portis gent de fora, també generes més feina als professionals que ja hi són. Per altra banda, Catalunya ha crescut molt aquests darrers anys i això tensiona la sanitat, així com l’habitatge o les escoles. També hem de tenir en compte que moltes persones que arriben poden estar en situació vulnerable, i en sanitat la pitjor malaltia és la pobresa. Això es nota als hospitals i als centres d’atenció primària.

Els metges estan més cansats que fa una dècada?

Sí. També és veritat que han arribat noves generacions amb altres prioritats. Són professionals que potser no volen treballar tantes hores ni viure la professió només des de la vocació. Volen que se’ls tingui en compte l’esforç que han fet per formar-se i la feina que fan.

Els metges actualment estan més cansats que fa una dècada; hi ha altres prioritats

Encara falten professionals a Girona?

En falten en algunes especialitats i en algunes àrees concretes. Hi ha un efecte d’atracció dels grans centres i també de la privada, sobretot a les grans aglomeracions urbanes. Costa trobar metges de família que vulguin anar al Pirineu, a l’Empordà, a Tortosa o a la Catalunya Central.

En els últims anys han arribat molts metges formats fora de la Unió Europea. Quins reptes planteja aquesta incorporació?

Planteja reptes de pràctica mèdica, d’adaptació al país i de llengua. Quan aquesta arribada és massiva, crea més problemes; tant per a ells com per a nosaltres, perquè aterren en un lloc amb una problemàtica que han de conèixer i, en canvi, es veuen obligats a exercir de seguida. Aquest és un dels deutes que tenim.

Com hi han intercedit des del Col·legi de Metges?

Hem demanat moltes vegades que aquests professionals facin cursos obligatoris després de col·legiar-se i vinculats al seu contracte. Una formació en català, en les malalties més prevalents, en urgències, en reanimació cardiopulmonar i en el funcionament del sistema sanitari català. Això els ho devíem a ells i també a la població. I no s’ha fet.

Quines conseqüències ha tingut no fer aquesta formació?

Ha deixat malestar. En alguns llocs també ha contribuït al desprestigi de l’atenció primària, perquè hi ha hagut un recanvi excessivament ràpid de professionals. La població ho ha notat, ja que hi ha més agressivitat i hi ha gent que, si pot, se’n va a una mútua privada.

Quin impacte ha generat en els centres sanitaris?

Això ha creat problemes als hospitals, als centres d’atenció primària, als hospitals comarcals, a l’atenció intermèdia i als sociosanitaris. Molts centres no han trobat professionals i han hagut de tirar del que podien. Tot plegat ha tensionat molt el sistema. És cert que la Generalitat no té totes les competències en homologacions, perquè això depèn de l’Estat, però sí que hauria pogut ser més proactiva amb aquesta formació. Contractar aquests professionals i donar-los una formació bàsica sobre el sistema, la llengua i la pràctica aquí depenia del sistema sanitari català.

El català no és cap barrera per atraure nous metges

El català en la sanitat és un debat obert. Com es pot garantir l’atenció en català sense convertir la llengua en una barrera per captar metges?

No és una barrera. Un metge que va a un país on hi ha una llengua pròpia i vol exercir-hi ha de saber aquella llengua, ja que és bàsica. Per exemple, un metge té la intel·ligència i la capacitat per entendre i parlar català si ja sap castellà, en menys de tres mesos. És un problema de voluntat i de necessitat. I aquí no s’ha fet gaire necessari. La prova que no és cap barrera és que molts metges estrangers venen igualment a Catalunya. De fet, del total de professionals que han arribat en els últims anys a Espanya, el 40% ha vingut a exercir a Catalunya. Les principals causes són, bàsicament, perquè hi ha unes peculiaritats concretes en el sistema sanitari català en comparació al sistema espanyol i també pel pes que hi ha de la sanitat privada.

Quines mesures s’haurien de prendre?

El que cal és explicar bé les particularitats del país i del sistema sanitari. El que volem és que la gent sigui atesa correctament i des de la proximitat. I està demostrat que parlar la llengua del pacient és clau per a una atenció de qualitat, especialment en pediatria, en l’atenció a la gent gran, en l’àmbit sociosanitari o en situacions socials complexes. El català ha de ser una eina bàsica del sistema sanitari i ha de ser necessari per als qui hi treballen, perquè al cap i a la fi també forma part dels drets lingüístics de la població.

També ha reclamat canvis en l’accés als estudis de Medicina. Quin és el problema?

Si volem retenir talent, el primer que hem de fer és que el talent d’aquí pugui estudiar Medicina aquí. No serveix de res augmentar places de Medicina si no solucionem el problema de l’accés. Si una part important dels estudiants venen de fora, després molts tornen als seus llocs d’origen o ocupen places MIR aquí i acaben marxant. Aquest és un gran problema. Durant la crisi econòmica també es van reduir places MIR en un moment en què, precisament, s’haurien d’haver augmentat. Si s’hagués planificat millor, hauríem tingut més professionals quan els hem necessitat.

El futur Campus de Salut pot ser un bon pol d’atracció de nou talent?

Sí. Ens va molt bé tenir un sector sanitari potent i un sector farmacèutic que pugui obrir un pol de coneixement, empresa, recerca i serveis.

Què s’hi juga Girona amb el nou campus de salut?

Molt. Girona té moltes petites i mitjanes empreses, moltes d’exportadores, i una potència empresarial important. Però també té molt turisme i serveis, i això no sempre aporta un gran valor afegit. Amb el campus ens hi juguem la salut i la sanitat de 900.000 persones, i a l’estiu d’un milió cent mil o un milió dos-cents mil. La salut és el pilar més important de la dignitat i de l’esperança de la gent. Sense un sistema sanitari potent, la societat tindria problemes gravíssims de convivència. Hem de preservar una sanitat que no sigui una sanitat pobra o només per a pobres, sinó una sanitat puntera, moderna, capaç d’atendre tothom i d’abastar totes les etapes de la vida.

En quin punt es troba ara el projecte del nou Trueta i el campus de salut?

Crec que ara estem en una fase en què no podem demanar més rapidesa de l’acordada. Em consta que s’hi està posant molta pressa i molta força perquè els passos es compleixin. Ara l’equip d’arquitectes i enginyers està parlant amb els clínics, les direccions i les gerències per baixar al detall què ha de ser aquesta gran construcció. Hi ha una idea i un projecte que penso que estan ben fets, però ara cal baixar molt al detall: necessitats, possibilitats i funcionament intern. Això s’ha de fer en dos anys, i dos anys passen molt ràpid. Ara sí que penso que el projecte està en marxa i que és irreversible, però no està lliure de retards. A més, cal començar a pensar en el finançament.

Estem en una fase en la qual no podem demanar més rapidesa en el nou Campus de Salut

Li preocupa el finançament del nou Trueta?

La veritat és que sí. En els pròxims mesos o en el proper any, la Generalitat i els departaments implicats, també Economia, haurien de començar a preparar d’on sortiran tots els diners per construir-lo. El sistema sanitari està molt tensionat i necessita més finançament. Surten nous avenços mèdics i la sanitat genera molta riquesa, però també demana molta inversió. S’ha dit que el nou Trueta és un projecte estratègic, al mateix nivell que el Clínic. Això són molt bones intencions, però ara falta veure d’on sortiran els diners. Quan s’acabi la fase de projecte constructiu, hi haurà d’haver partides de crèdit per poder començar. No podem arribar d’aquí a dos anys i començar a buscar els diners aleshores. Cal començar a mirar ja com es pagarà: si amb crèdits, amb fons europeus o amb altres fórmules. El que no pot passar és que estigui tot a punt i es digui que aquell any no es pot començar perquè no hi ha diners.

Ja tocava que hi hagués una dona al capdavant del Col·legi, el col·lectiu està més feminitzat

Què demana a la seva successora al capdavant del Col·legi de Metges?

Li demano que sigui valenta, que sigui comprensiva i acollidora amb tots els professionals, i que no tingui por de mantenir els seus posicionaments quan calgui. També que mantingui una bona relació amb els altres col·legis catalans i amb el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. És important que sigui la primera dona al capdavant del Col·legi. Ja tocava. És un sector cada vegada més feminitzat i, demogràficament, era normal que passés. Tenim una junta molt feminitzada i no hauria de semblar estrany. Jo continuaré com a vicepresident i estaré a prop d’alguns temes, però la presidència serà seva.

Subscriu-te per seguir llegint