Els rostres de la regularització: «Amb papers tens futur; sense se't tanquen totes les portes»

«Ara tinc una feina digna amb un bon sou i bones condicions»

Tatiele Castro és del Brasil i va arribar a Catalunya el juliol de l’any passat. Va anar a Lloret de Mar perquè hi tenia una cosina que hi vivia i sempre li havia parlat molt bé de les condicions de vida, les oportunitats laborals i la bellesa del país. Per això, sempre havia volgut visitar Espanya. Quan va arribar la seva adaptació va ser bona: «Sempre he tingut bones experiències amb la gent que he conegut aquí, que sempre ha estat acollidora i amable», assenyala, i afegeix que «estic aprenent l’idioma per poder comunicar-me millor».

Explica, però, que sense papers no tenia «gaire» feina. Va treballar a l’estiu però després es va quedar sense feina. De tant en tant feia «alguna cosa» però era «molt poc estable». A l’abril es va acollir al procés de regularització extraordinària. Va presentar la documentació i al cap d’un mes va aconseguir el número de NIE. Ara està treballant amb contracte en una discoteca de Lloret de Mar. «Ara estic tranquil·la perquè puc treballar i a Lloret hi ha molta feina», assegura, i apunta que «quan no tens documents estàs molt limitada i no tens massa opcions; moltes vegades has de fer feines que no et paguen bé o no tens bones condicions però no pots escollir». I celebra que «ara tinc una feina digna, amb un bon sou i unes bones condicions».

Tot i així, li agradaria anar més enllà. És psicòloga i vol tramitar la convalidació del diploma a Espanya per poder treballar de la seva professió en un futur. Es mostra satisfeta amb la decisió que va prendre quan va decidir venir cap aquí i té clar que es vol quedar.

«Amb papers tens futur; sense se’t tanquen totes les portes»

Adam Nejjar, de 18 anys i procedent del Marroc, fa nou mesos que va agafar un avió amb destí a Catalunya amb l’esperança de canviar el rumb de la seva vida. Va desfer les maletes a Empuriabrava, on hi vivia el seu oncle, on esperava tenir més perspectives de futur i començar una nova vida. I és que al Marroc, recorda, «no hi havia feina».

Un cop aquí, va topar amb la dura realitat: «És molt complicat treballar sense tenir papers, ningú et vol contractar», relata. Tot i això, va poder fer algunes feines de forma irregular perquè «necessitava guanyar-me la vida d’alguna manera», sobretot com a ajudant de cambrer. Tot i que portava poc temps a Catalunya, quan es va assabentar del procés de regularització va veure com la moneda canviava de costat: «La regularització em permetrà poder mirar el futur amb tranquil·litat», assegura, i afegeix que «amb papers tens futur; sense se’t tanquen totes les portes». Amb tot, lamenta que «sense documentació és impossible quedar-te aquí perquè t’espera una vida molt precària». En el procés per a sol·licitar la regularització, ha rebut el suport de l’associació ECCIT, que l’han ajudat en els tràmits.

Els seus pares continuen vivint al Marroc i, relata, han patit «molt» per si se’n sortiria: «Poder cobrar un sou a final de mes és la base de tot». Ara ja treballa de cambrer en un bar amb un permís de treball provisional a l’espera que es resolgui la sol·licitud de regularització, però vol continuar formant-se. El seu objectiu és acabar els estudis de batxillerat i estudiar cuina. Però, per sobre de tot, la seva ambició era, és i seguirà sent «poder treballar legalment». Ara, la regularització li ha de permetre poder mirar endavant amb més estabilitat i començar a construir la nova vida que buscava quan va deixar-ho tot per marxar del Marroc.

«En dues setmanes els meus fills ja tenien el NIE»

Melina Cabrera és d’Argentina i va arribar a Girona el novembre de 2022. Tenia uns amics que ja eren aquí i va acordar amb ells el lloguer d’un pis on es va poder empadronar a l’arribar. En aquell moment, però, es necessitava un període de padró de tres anys per demanar la regularització. Per això no va poder presentar els papers fins al maig del 2025.

En canvi, amb els seus fills ha estat un procés molt diferent. Es van acollir al procés de regularització extraordinària i, a través de la seva residència, va poder demanar la dels seus fills, que són menors. En dues setmanes, ja tenien el número de NIE. Tot i que encara no tenen l’aprovació definitiva, Cabrera explica que ara tenen la tranquil·litat de tenir un NIE i no haver d’identificar-se amb el passaport per qualsevol tràmit que hagin de fer. Explica que en general els seus fills podien accedir a formacions però a vegades els havien demanat el número identificatiu, i com que no el tenien era un impediment. «El gran avantatge per nosaltres és poder estar aquí de manera regular, poder marxar a l’Argentina a veure la nostra família i poder tornar amb tranquil·litat, això ens dona un gran alleujament», assenyala. «Bàsicament, saber que estem fent les coses bé», remarca.

Sobre l’adaptació a Girona, assegura que va ser molt bona i van tenir un bon acompanyament. «Al cap de pocs mesos els meus fills ja parlaven català», recorda. Amb tot, assegura que ara la seva vida és aquí i que ni ella ni ells tornarien a la seva Argentina natal.

Cabrera no creu que migrar sigui fàcil, però assegura que està satisfeta amb la decisió presa: «Vaig venir perquè els meus fills tinguessin un futur amb més possibilitats, per la seguretat que hi ha aquí i pel valor de la moneda que, si bé no et dona una vida abundant, és suficient per tenir una vida digna», subratlla. D’altra banda, també remarca que «he vist molts aspectes positius de migrar i volia un futur que els meus fills poguessin gaudir d’una manera més saludable».

«Mai m’hauria imaginat viure al carrer»

Mamadou Saliou Bah, de 27 anys i procedent de Guinea, va arribar a Girona fa gairebé dos anys després d’un recorregut llarg, feixuc i incert que el va portar primer del Marroc a Gran Canària en pastera i, després, a passar per Madrid i Sevilla abans d’instal·lar-se finalment a Girona. Va venir sol, empès per la manca d’oportunitats laborals al seu país d’origen. Tot i haver estudiat Economia a la universitat, explica que «a Guinea no trobava feina» i va decidir marxar a la recerca d’un futur amb més oportunitats laborals.

L’arribada, però, va ser «molt més dura» del que s’hagués imaginat mai. I és que sense papers, no podia treballar legalment, i això va acabar sent el peix que es mossegava la cua. La situació el va portar a acabar dormint al carrer durant un any. «Mai m’hauria imaginat viure al carrer; vaig venir buscant oportunitats i aquí no hi havia res per a mi», recorda. Durant aquest temps, va rebre ajuda per part d’entitats socials. També va treballar de manera irregular al camp i, amb els pocs diners que guanyava, comprava menjar per a poder sobreviure.

Ara ha pogut iniciar el procés de regularització amb l’ajuda d’una advocada i està pendent de saber si el tràmit es resol favorablement. Actualment treballa en un magatzem de patates i, des del gener, ja no dorm al carrer. Ha pogut llogar un pis i assegura que això li ha canviat la vida: «Estic content; si no tens feina ni casa, no tens res», resumeix.

Luciana Quispe —nom fictici per mantenir l’anonimat— va arribar a Espanya procedent del Perú fa set anys empesa per la situació que vivia al seu país. «La feina va disminuir i la delinqüència va començar a créixer sense aturador, hi havia molta inseguretat», recorda. Així que va decidir fer les maletes i marxar sola cap a Espanya buscant, sobretot, més seguretat i una oportunitat per guanyar-se la vida.

Primer va arribar a Madrid, després va passar per Barcelona i, finalment, va acabar a les comarques gironines, uns mesos abans de l’esclat de la pandèmia. A Palamós hi tenia una amiga, amb qui va compartir habitació. Va començar a treballar sense papers en feines de neteja per hores i en segones residències. Al seu país treballava de caixera en un supermercat, però aquí va haver d’acceptar «el que fos». Durant un temps va cuidar un matrimoni gran a Platja d’Aro, però amb l’arribada de la covid-19 es va quedar sense feina. «A les que no teníem documents no ens vacunaven, jo no estava empadronada enlloc, era com si no existís», assegura. Així que, quan li va sortir una feina cuidant nens els caps de setmana a Tarragona, tot i viure a Palamós, no va poder dir que no. Després, però, va tornar a trobar feina netejant pisos turístics a la Costa Brava. «A la gent li fa por contractar-te sense papers per si els ve una inspecció, és un risc, però per sort van valorar que netejava bé i m’implicava», assenyala.

La seva filla, que aleshores tenia 12 anys, va arribar poc després. I aquí va veure la necessitat de regularitzar la seva situació: «Em van dir que vingués a Girona a demanar asil polític, jo fins aleshores no havia pensat en els papers perquè havia vingut per un any, però ja n’havien passat tres i vaig pensar que òbviament me’l denegarien, però sempre hi ha persones de bon cor i em van donar la targeta vermella per un any», recorda. Durant aquell temps, va poder treballar. També es va empadronar en una casa que «em va fer el favor» i va començar a estudiar català. Però, un any després, va tornar a quedar-se «una altra vegada en res».

Després va continuar buscant feines de neteja, d’ajudant de cuina o rentant plats, però cada vegada li era més difícil trobar algú disposat a contractar-la sense papers. «Costa molt que algú et vulgui contractar si no tens papers», assegura. Ara ha iniciat el procés de regularització extraordinària i està pendent de saber si la seva sol·licitud s’accepta. Encara no ha signat cap contracte laboral, però veu aquest tràmit com una oportunitat decisiva. «Ara ja és molt difícil viure sense papers, amb documents se t’obren moltes portes», assegura. Per a ella, la regularització també significa cobrar un salari més just: «Quan estàs indocumentat, cobres menys del que tocaria per fer la mateixa feina», lamenta.

També ha volgut regularitzar la situació de la seva filla, un pas que considera fonamental per donar-li estabilitat. Després d’anys de feines irregulars i d’incertesa, celebra que aquest procés és «una gran ajuda» per a persones que, com ella, han vingut a treballar. «Des del principi vaig venir a treballar».