Un estudi gironí revela que el «soroll» del cosmos podria influir en l’envelliment cel·lular

Els mecanismes de defensa de les cèl·lules humanes podrien estar calibrats per un senyal físic gairebé imperceptible que arriba constantment des de l’espai. Així ho apunta una recerca codirigida per Javier A. Menéndez i Elisabet Cuyàs, investigadors de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), publicada a la revista Aging & Disease.

El treball se centra en els muons, partícules subatòmiques que es formen quan els raigs còsmics xoquen amb l’atmosfera. Segons els resultats, podrien contribuir a regular la senescència cel·lular, el mecanisme pel qual una cèl·lula danyada deixa de dividir-se per evitar transmetre lesions. Aquest procés ajuda a reparar els teixits i a prevenir el càncer, tot i que l’acumulació de cèl·lules senescents també pot afavorir l’envelliment i les malalties associades a l’edat.

Per comprovar quin paper tenen els muons, l’equip va traslladar els experiments al Laboratori Subterrani de Canfranc, situat a 800 metres de profunditat sota els Pirineus aragonesos. La muntanya bloqueja gairebé completament l’arribada d’aquestes partícules i crea un entorn de «silenci còsmic» impossible de reproduir en un laboratori convencional.

Les investigadores Àngela Llop i Júlia López van comparar durant mesos la resposta de cèl·lules humanes sotmeses a diferents tipus d’estrès, tant dins com fora de la instal·lació subterrània. Davant d’un dany greu, les cèl·lules van activar una senescència profunda i estable amb independència de la presència de muons. En canvi, quan el dany era moderat, l’absència d’aquestes partícules reduïa lleument, però de manera significativa, la capacitat de consolidar la resposta defensiva.

Els muons no actuarien com un interruptor, sinó com una mena de «metrònom còsmic»: un senyal dèbil i constant que ajudaria a fixar el llindar a partir del qual les cèl·lules interpreten que el dany és prou important per deixar de dividir-se.

La vida a la Terra ha evolucionat durant milions d’anys sota una exposició permanent a aquesta radiació. Per això, els autors plantegen que les cèl·lules podrien haver incorporat el flux habitual de muons com una referència de l’entorn. Davant d’una lesió greu, la resposta s’activaria igualment, però davant d’alteracions petites, un canvi mínim en el llindar de sensibilitat podria modificar la detecció del dany acumulat.

Possibles aplicacions en càncer i exploració espacial

La recerca podria obrir noves vies en l’àmbit del tractament del càncer. Algunes teràpies busquen provocar la senescència de les cèl·lules tumorals per frenar-ne la proliferació i facilitar que el sistema immunitari les identifiqui. Comprendre millor aquests mecanismes podria ajudar a reforçar l’eficàcia de tractaments que causen danys moderats a les cèl·lules canceroses.

El treball també planteja interrogants per a les missions espacials de llarga durada. A la Lluna o en futurs hàbitats de Mart no es generaria la mateixa pluja de muons que arriba a la superfície terrestre. La seva absència prolongada podria afectar la reparació dels teixits, la supressió tumoral o els processos vinculats a l’edat.

Els pròxims experiments estudiaran els rellotges epigenètics, eines que mesuren l’edat biològica de les cèl·lules. L’objectiu serà determinar si la falta de muons modifica la velocitat, la precisió o l’estabilitat d’aquest «temps biològic».