Gairebé un 30% de dones acaba l’etapa fèrtil sense fills

La crisi de natalitat no s’explica només perquè les famílies tinguin menys fills, sinó també perquè cada vegada hi ha més dones que no arriben a ser mares. Aquesta és una de les principals conclusions de l’última Nota de Conjuntura elaborada pel think-tank d’anàlisi econòmic i social Funcas, que situa la no maternitat com un dels factors més rellevants, i sovint menys visibles, del descens sostingut de la fecunditat.

Les dades mostren un canvi profund en només unes dècades. Entre les dones nascudes el 1960, un 9,5% van acabar la seva vida reproductiva sense tenir fills. El percentatge no ha deixat d’augmentar des d’aleshores i ja arribava al 24,9% entre les nascudes el 1979, l’última generació de la qual es disposa de dades completes a la Human Fertility Database.

Els indicadors més recents apunten que la tendència ha continuat entre les generacions posteriors. Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa, el 2026 un 29,5% de les dones nascudes a Espanya entre el 1982 i el 1986 no conviuen amb cap menor de 20 anys. Aquest indicador no equival exactament a no haver tingut fills, però permet aproximar el percentatge de dones que han arribat al final de l’etapa reproductiva sense ser mares.

La comparació amb el passat recent permet dimensionar la magnitud del canvi. L’any 2000, el percentatge de dones en aquesta situació era del 18%. En poc més de vint-i-cinc anys, per tant, la proporció de dones sense fills al final de la vida fèrtil ha augmentat en més de deu punts percentuals.

Aquest increment té un pes decisiu en la caiguda de la fecunditat. «Una bona part del descens de les últimes dècades es deu no només, o no tant, al fet que les dones amb fills en tinguin menys, sinó al fet que cada vegada són més les que no arriben a ser mares», assenyalen els investigadors de l’àrea d’Estudis Socials de Funcas.

Espanya destaca també en el context europeu. En comparar la generació nascuda al voltant de l’any 1980 en catorze països, el percentatge de dones sense fills se situa entre els més elevats del continent. La taxa espanyola, corresponent a la cohort de 1979, és del 24,9%, lleugerament per sobre de Polònia, amb un 24,2%, i Finlàndia, amb un 21,9%.

Les diferències amb altres estats europeus són notables. A Portugal, només un 11,4% de les dones de la mateixa generació van acabar sense fills, mentre que a Noruega el percentatge era del 12%. A Bulgària, un país amb una renda per capita molt més baixa, se situava en només el 6%.

A l’elevada proporció de dones que no tenen descendència s’hi afegeix que les que són mares tenen relativament pocs fills. El nombre conjuntural de fills per dona a Espanya es va situar en 1,11 l’any 2025 (al voltant 1,2 a Catalunya), una de les xifres més baixes d’Europa i del món.

L’entitat adverteix, però, que l’augment de la natalitat no depèn únicament d’aconseguir que les mares tinguin un segon o un tercer fill. Alguns països europeus registren una mitjana relativament elevada de fills entre les dones que sí que són mares, però continuen mantenint una fecunditat general baixa perquè hi ha moltes dones que no arriben a tenir-ne cap.

És el cas de Finlàndia, on les mares tenen prop de 2,3 fills de mitjana, però el nombre conjuntural de fills per dona es va situar al voltant d’1,34 en el període 2020-2024. A Estònia era d’1,4 i a Letònia d’1,39. Suècia, amb un nombre de fills per mare similar, presenta una fecunditat d’aproximadament 1,6 fills per dona.

França apareix com un dels països amb una situació més favorable. Les mares hi tenen també prop de 2,3 fills de mitjana, però la fecunditat general s’apropa als 1,7 fills per dona i la taxa d’infecunditat estimada és relativament baixa, d’entorn del 25%.

A partir d’aquesta comparació, Funcas conclou que la recuperació de la natalitat hauria de passar sobretot per frenar l’augment de les dones que no arriben a tenir el primer fill.

La maternitat s’endarrereix

L’augment de la no maternitat coincideix amb un progressiu retard de l’edat en què es tenen els fills. A Catalunya, una de cada deu dones que van donar a llum el 2025 tenia 40 anys o més. Segons les dades d’Idescat, 5.335 dels 53.653 parts dels quals consta l’edat de la mare van correspondre a dones que ja havien entrat en la quarantena, un 9,9% del total.

La proporció s’ha mantingut al voltant del 10% des del 2020 i és sensiblement superior a la de la dècada anterior, quan els parts de mares de 40 anys o més representaven aproximadament el 7,5%. Les mares de 45 anys o més continuen sent minoritàries, però també han augmentat i ja representen l’1,1% dels parts.

Catalunya es troba entre els territoris europeus amb una maternitat més tardana. El 2024, Espanya encapçalava la Unió Europea en proporció de parts de dones de 40 anys o més, amb un 12,4%, seguida de Grècia, amb un 12,1%, i Itàlia, amb un 10,9%. La mitjana comunitària era del 7,4%, mentre que la dada catalana se situava en el 10,2%.

Les dones de trenta anys concentren sis de cada deu parts a Catalunya. L’edat més habitual per donar a llum és actualment de 34 anys, quan fa quatre dècades era de 27. L’endarreriment de la maternitat redueix el marge temporal per tenir més d’un fill i incrementa també el risc que el projecte reproductiu no s’arribi a concretar.

Al mateix temps que creix la no maternitat, també s’observa una diversificació de les formes familiars. Una altra nota recent de Funcas mostra que la maternitat en solitari ha guanyat pes, especialment entre les dones més joves i entre les d’edat reproductiva més avançada.

El 2024, el 3,3% dels nascuts vius de mares nascudes a Espanya van ser inscrits sense dades del pare. Van ser 7.014 naixements d’un total de 212.191. El 2007, aquesta proporció era només de l’1,2%.

L’increment és especialment intens a partir dels 40 anys. Entre les mares de 44 anys, el percentatge de naixements sense dades del pare va passar del 3,6% el 2007 al 7,6% el 2024. Entre les de 45 anys o més es va triplicar, del 4,6% al 14,9%.

El fenomen ha anat canviant de perfil. Tradicionalment, els naixements sense dades del pare es concentraven sobretot entre mares molt joves i s’associaven més sovint a embarassos no planificats o a relacions de parella breus. Actualment, augmenta el pes de dones de més edat que decideixen culminar el desig de ser mares sense una parella masculina. També hi ha casos de dones més joves que avancen aquesta decisió davant la possibilitat de no trobar una parella amb qui compartir un projecte reproductiu, així com naixements en matrimonis formats per dues dones.

Funcas vincula aquest canvi a transformacions socials més àmplies: trajectòries formatives i professionals més llargues, retard en l’emancipació i en la convivència en parella, dificultats per trobar una parella considerada adequada i un context cultural menys estigmatitzador per a les mares soles.

L’entitat subratlla, però, que la maternitat en solitari continua sent minoritària i no pot considerar-se una solució a la caiguda de la natalitat. És una opció legítima per a algunes dones, però requereix recursos econòmics, xarxes familiars o socials de suport i unes condicions materials que no sempre estan disponibles.

Conseqüències demogràfiques i econòmiques

La persistència d’una fecunditat tan baixa té implicacions que van més enllà de l’àmbit familiar. La reducció del nombre de naixements accelera l’envelliment de la població i modifica l’equilibri entre persones en edat de treballar i població jubilada.

Els investigadors de Funcas assenyalen que la demografia representa també una restricció fiscal estructural. Menys naixements avui es traduiran en menys cotitzants i contribuents d’aquí a vint-i-cinc o trenta anys. Aquesta evolució pot afectar la recaptació tributària i, especialment, la sostenibilitat del sistema de pensions, basat en la relació entre cotitzants i pensionistes.

La immigració pot compensar parcialment la pèrdua de població activa, però no elimina per si sola les causes socials i econòmiques que dificulten tenir fills. Per Funcas, les polítiques públiques haurien d’actuar abans que la decisió de tenir el primer fill quedi descartada o es posposi fins a edats en què les possibilitats biològiques es redueixen.

La disponibilitat d’habitatge assequible, la qualitat de l’ocupació, la conciliació laboral, els serveis de cura i les ajudes a la criança apareixen així com elements centrals d’un debat que ja no es limita al nombre de fills per família. El repte, segons l’anàlisi, és que les persones que volen ser mares o pares puguin arribar a ser-ho.

Subscriu-te per seguir llegint