Cas Mateu: un segrest de pel·lícula i un secret ocult més de quaranta anys

Quan Ramon Mateu i el seu germà Marià van assumir el control a Girona de l’empresa familiar Mateu & Mateu, la companyia va aconseguir la seva màxima esplendor i es va situar entre les de més creixement del sector. Tot i això, el deteriorament del context econòmic, que també va colpejar grans entitats com Banca Catalana, va frenar en sec el seu ascens i va precipitar-ne la fallida.

Després del col·lapse el 1979, els germans Mateu es trobaven en parador desconegut. Les autoritats van emetre ordres de recerca i captura per trobar-los. El 15 de març del 1983, Marià Mateu va morir a causa d’un càncer. Ramon Mateu, per la seva banda, es va amagar a França sota identitat falsa. Allotjat en un hotel de la costa mediterrània, preparava el retorn per enfrontar-se a la justícia.

Els successos es precipitarien. La seva fugida va acabar quan un detectiu llavors poc conegut, al capdavant d’un equip, va aconseguir localitzar-lo, segrestar-lo i traslladar-lo de tornada a Espanya creuant la frontera. Aquest investigador privat és Jorge Colomar, el detectiu català establert a les comarques gironines que amb el pas del temps es convertiria en un dels més prestigiosos de tot el país.

Exlegionari, expert en arts marcials i pilot d’aviació privada, Colomar va fundar la seva pròpia agència de recerca el 1978 després de formar-se als Estats Units i Israel. Amb els anys, la seva participació seria clau en la resolució de casos complexos i estancats com l’anomenat assassinat de Casp o el crim d’Esperança Comas, consolidant una trajectòria que el situaria com a referent de la investigació criminal a la península.

Als vuitanta, Colomar era encara un investigador jove, ambiciós i en plena construcció de la seva reputació, i el cas Mateu es presentava com un repte decisiu: una investigació que posaria a prova els seus mètodes i marcaria un punt d’inflexió en la seva carrera.

El grup que va formar Colomar per a l’operatiu creia comptar amb el suport de la Guàrdia Civil, però les autoritats se’n desentendrien. Amb el pas del temps, el cas es va convertir en un dels episodis més controvertits dels primers anys de la democràcia. En conjunt, no només forma part de la crònica d’un succés judicialment complex, sinó que representa en la història de Catalunya un reflex d’una etapa concreta: una època de tensions econòmiques, poder empresarial i zones grises als límits entre la legalitat i l’acció privada, que marcaria la memòria d’aquells anys.

Amb el pas del temps, el cas ha deixat al seu darrera nombroses incògnites, entre les quals la més inquietant: qui va ordenar realment el segrest de Ramon Mateu?

El context

El que seria l’imperi de transports Mateu & Mateu va ser fundat per Joan Mateu Carbonell el 1890, a Cassà de la Selva. El modest negoci de transports de carros es va convertir a la dècada de 1940 en una empresa exemplar gràcies als esforços dels germans Marià i Ramon Mateu Casadevall. L’escenari els era ideal. El sindicalisme vertical franquista afavoria l’estabilitat empresarial sota control estatal. A la dècada de 1970, Mateu & Mateu tenia serveis terrestres, marítims i aeris, filials a diversos països d’Europa i una xarxa que connectava més de vint països. La seva activitat abastava tota mena de transport de mercaderies. L’empresa arribaria a donar feina a més de 2.000 treballadors.

Però la crisi no trigaria a arribar. A finals dels setanta moltes empreses a Catalunya van entrar en risc per una combinació de factors. El principal, la fi del model econòmic protegit del franquisme, que va deixar exposades companyies poc competitives. A això s’hi va sumar una crisi financera que va restringir el crèdit. Nombroses companyies es van endeutar per sobreviure i van acabar en fallida. Algunes de manera ordenada i d’altres amb irregularitats que van derivar en problemes judicials.

El juliol del 1979, Mateu & Mateu va presentar un expedient de suspensió de pagaments davant la crisi del sector i els resultats econòmics adversos de diverses filials. Interventors judicials designats van comprovar que la situació de l’empresa era molt pitjor del que s’havia declarat inicialment: el passiu reial superava els 4.000 milions de pessetes. El març del 1981, un jutge de Barcelona va decretar la fallida de Mateu & Mateu i va ordenar l’ocupació dels béns de l’empresa. Els germans Marià i Ramon Mateu Casadevall, principals responsables, no eren a Espanya.

Se’ls acusava d’estafa, de falsedat documental i d’emissió de xecs sense fons. El fiscal va demanar per a ells més de trenta anys de presó. A més de les accions penals, la fallida va alimentar querelles civils per alçament de béns i transferències a empreses vinculades que presumptament van buidar actius en perjudici dels creditors.

El canvi de país li va permetre a Ramon Mateu guanyar temps i dificultar el seu arrest, en quedar la detenció supeditada als mecanismes de cooperació internacional entre Espanya i França. L’empresari tenia molts enemics que el volien de tornada per aclarir els seus deutes.

Va ser en aquest context quan va aparèixer Jorge Colomar, un jove però prestigiós investigador privat, coneixedor de l’entorn empresarial gironí. Algú hi va recórrer amb un encàrrec inusual: localitzar Ramon Mateu a França i portar-lo de tornada a Espanya.

El detectiu

La premsa de l’època el descrivia com un personatge inclassificable: aventurer, exlegionari a l’Àfrica, submarinista, aviador, expert en arts marcials. Colomar havia fundat la seva pròpia agència de recerca privada el 1978, a Barcelona. El despatx, freqüentat per advocats i entitats financeres, s’especialitzava en casos complexos. Des d’investigacions patrimonials fins a assumptes que no havien aconseguit aclarir les forces de seguretat.

Colomar no era un detectiu convencional. Combinava els mètodes clàssics de recerca amb una manera de treballar flexible i poc ortodoxa, adaptada a contextos difícils on altres no aconseguien avançar. El 1982, amb tan sols trenta-un anys, coneixia bé el territori català, el teixit empresarial i, sobretot, com desenvolupar-se en entorns complexos que exigien discreció i iniciativa.

«No he dit mai qui em va encarregar portar Mateu a Catalunya, ni ho diré fins que mori», assegura el detectiu privat a Diari de Girona. A partir d’aquest silenci, Colomar accedeix ara a relatar, per primer cop, la història completa d’aquella operació.

«Parlo amb el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil. Els aviso que em contracten per trobar Ramon Mateu. Com el busco? Punxo un telèfon d’una casa que té a la Costa Brava. El telèfon de la seva dona. Un dia fa una trucada. Contesta un senyor en francès: Bonjour, hotel Frentel». Ella indica l’habitació, la 808, i poc després atén un home. Comencen a parlar en català. Em vaig dir, ho tinc».

Colomar els grava. Quan li porta l’enregistrament al seu client, aquest ho confirma. Sí, és Ramon Mateu. Llavors ja saben on és. Es tracta d’un hotel a la població de la Grande-Motte, al sud de França.

«El client em pregunta: tu el portaries a Barcelona?» «Un segrest? -pregunto- Quina ximpleria. A aquest home el busca la justícia, parleu amb la Guàrdia Civil, que el demanin a França». Em diuen: «Va, Jorge, no siguis ingenu. Aquest home té prou poder per sortir impune a França».

Colomar vol pujar a la Grande-Motte per assegurar-se si Mateu porta escorta. És el 3 de setembre de 1983. Fa el viatge a França de matinada, més de 600 quilòmetres. Cap a les 9 del matí, es planta en un bar davant de l’hotel. El seu client li ha donat fotos de Ramon Mateu, el reconeix: en aquella època s’havia deixat la barba.

«Mateu surt de l’hotel i ve caminant cap a on jo estic prenent un cafè. M’acompanya Miguel Morales, exoficial de la Guàrdia Civil, un empleat que ja va morir. Dissimulo, Mateu passa de llarg. Veig que compra un diari, La Vanguardia. Creua el pàrquing que porta a l’hotel. Puja a un vehicle. És un Mercedes blanc. No porta escorta ni guardaespatlles ni res».

A la població costanera, la rutina de Ramon Mateu era senzilla, segons explicarien a la premsa empleats de l’hotel. Inscrit amb el cognom Mettens, quan el cas va saltar a la premsa ningú no podia creure que «aquest senyor tan simpàtic» tingués comptes pendents amb vuit jutjats espanyols ni que pogués ser objecte de cap atemptat. Tots els divendres abandonava l’hotel a primera hores de la tarda i tornava amb la dona al capvespre. Anava a buscar-la a la frontera. La dona sempre arribava amb papers i carpetes en els quals treballava durant la setmana. Ramon Mateu pugnava per arreglar la seva situació amb la justícia i amb les restes de l’empresa.

"No he dit mai qui em va encarregar portar Mateu a Catalunya, ni ho diré fins que em mori"

Jorge Colomar

Colomar i Morales tornen a Barcelona. Colomar dubta sobre el tema del segrest. Davant la llei, Mateu és un deliqüent a qui busca la justícia. Colomar parla amb un grup d’informació de la Guàrdia Civil de Barcelona, de la caserna de Navas. Els planteja el tema, els explica l’encàrrec. Més tard recordaria les paraules: «Mateu està en requisitòria, endavant».

«La Guàrdia Civil em dóna l’ok», assegura el detectiu. «Si jo els el lliuro en territori espanyol, vindrien a buscar-lo?, els pregunto. Em diuen que sí. Segons l’article 490 de la Llei d’Enjudiciament Criminal d’Espanya, qualsevol persona en pot detenir una altra si té una ordre de recerca i captura. És clar que això era portar-lo d’un altre país. Miguel Morales em vacil·la: no ho fa James Bond, per què no ho has de fer tu?».

Els dies següents Colomar forma l’equip. Fitxa els guàrdies urbans, Ramon Riera Llorens i Enrique Rodríguez Hoyos. Són dos escortes oficials de l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. El tercer és Manuel Vargas, professional de la lluita lliure, dos metres, 140 quilos de pes. No porten armes. Un dels escortes de Maragall és campió de karate. Un altre ha fet cursos de conducció ofensiva-defensiva. El diumenge 18 de setembre es reuneixen a repassar el pla. Estan llestos.

El dia del segrest

«La ruta la vaig triar jo, que coneixia bé el camí de Companys, utilitzat pels contrabandistes. Se’n diu així perquè va ser el camí que va utilitzar el president per fugir de les tropes nacionals. Quan portés amb mi Mateu, la Guàrdia Civil m’havia d’esperar a la carretera nacional 152, a prop de Puigcerdà, a uns cent cinquanta metres d’una via del tren i un restaurant».

El 20 de setembre, a les vuit del matí, l’operatiu està en marxa. Actuaven dos grups. En un Talbot hi anava el «grup operatiu», compost per Jorge Luis Colomar i Miguel Morales. A l’altre, un Renault 18, hi anaven Vargas i els guàrdies urbans. Vigilen durant el dia Mateu. Quan s’allunya de l’hotel, a les set de la tarda, Colomar s’hi acosta i li diu: «Senyor Mateu, està detingut». Mateu intueix que alguna cosa dolenta li passarà, comença a cridar i es llença al terra. Se l’acaben emportant. Per calmar-lo, Colomar li diu: «No es preocupi, som amics». I Ramon Mateu respon: «El problema és amics de qui».

«Vam pujar als dos cotxes. Mateu en un i jo al darrere. Vam sortir de l’hotel per entrar en territori espanyol. Quan arribem al lloc pactat amb la Guàrdia Civil, no hi ha ningú. Els truquem. Ens donen instruccions que lliguem Mateu a un arbre. Com he de fer això? Mateu tenia llavors seixanta i escaig anys, ja era nit. No el deixaria allà lligat, que tingués un infart i morís, o li passés qualsevol cosa. «Vaig dir que no, anem cap a Barcelona». El detectiu esperava que els seus contactes li oferissin algun tipus de solució.

«A Barcelona el cotxe on anava Mateu va aparcar a les Rambles, davant de la Comandància. Jo vaig anar a buscar el meu contacte de la policia a casa seva, però no el vaig trobar. Era de nit, de matinada. En tornar i veure el cotxe on estava Mateu, veig que hi ha un patruller al costat i policies que els apunten amb metralletes. Baixo del cotxe i els encaro. Mateu, en veure’m, diu: ‘aquest és el cap!’».

- Qui és el client? -li va preguntar la policia.

-No hi ha client.

- Es nega a col·laborar amb la policia?

- Tot al contrari. Els porto un pròfug de la justícia.

- El client a canvi de la teva llibertat.

-No hi ha client.

L’advocat Enric Chinchilla es faria càrrec de la defensa. Presó preventiva per a tothom. Ja a la Model, Colomar no ho tindria fàcil. Als calabossos, Ramon Mateu li havia dit: «Tu saps jugar dur, però jo també». Els rumors, a la presó de Barcelona, sobre que l’empresari havia posat preu al seu cap -valorat en uns cinquanta milions de pessetes- complicarien l’estada del detectiu al centre penitenciari.

El dia 11 d’octubre Colomar sortia de presó després de pagar una fiança de cent mil pessetes. «No creia que Ramon Mateu en pogués sortir abans que jo, però així ho va fer, va ser increïble». Hi va haver estira i arronses a la justícia. L’empresari va presentar una querella contra el detectiu per detenció il·legal i agressions.

Aleshores, Colomar va intentar despistar la premsa. Al periodista del diari Avui que el va entrevistar li va dir que desconeixia qui havia organitzat el segrest, que s’havia gestionat tot per telèfon. Va afirmar: «Potser els meus clients estan relacionats amb la màfia del transport, que volia tenir Mateu a Catalunya per embargar els seus camions». Colomar volia amagar el cervell de l’operació.

«No he dit mai qui em va contractar. No ho diré. Em van ficar a la presó i tot i així no vaig dir qui em va contractar», afirma l’investigador privat avui, en conversa amb Diari de Girona. «Serà per sempre un secret», afegeix.

El judici i la resolució

El desenllaç judicial del cas Mateu & Mateu no va tancar totes les ferides. El jutjat número 1 de Barcelona va condemnar Colomar el 1997 a la pena de quatre anys de presó pel delicte de detenció il·legal, càstig que va compartir amb la resta del grup. Colomar i la banda van ser indultats a l’any 2000.

El 1998 van condemnar Ramon Mateu a 18 anys de presó per delictes econòmics vinculats a la gestió de la seva empresa. El procediment es va anar diluint en un embull de causes i recursos. Ramon Mateu va passar per presó i després per llibertat provisional en un procés llarg i fragmentat. La seva mort el 2014 va tancar el seu capítol personal en la història.

Dècades més tard, el cas Mateu & Mateu va tenir un tancament econòmic inesperat. El 2008, la junta de creditors va formalitzar la venda del patrimoni de l’antiga companyia a un fons especialitzat. L’operació va permetre recuperar 24,3 milions d’euros procedents d’immobles repartits entre Barcelona, Girona i altres ciutats. Amb els fons obtinguts, i un cop descomptades despeses judicials i fiscals, es va aconseguir saldar gairebé la totalitat dels deutes. Els prop de 600 exempleats van cobrar el 100% del que els devien i la resta de creditors va recuperar al voltant del 80% del capital.

El cas va quedar com a part de la crònica negra de Catalunya. Reflex de l’estructura econòmica i d’una època en què l’expansió empresarial, les fallides precipitades i els conflictes judicials van dibuixar un escenari amb un rerefons tan opac com convuls.

Jorge Colomar va continuar amb la seva agència de detectius privats, participant des de llavors en nombrosos casos, llaurant-se un nom proper a la llegenda i essent cridat per intervenir en programes de televisió sobre casos especialment rellevants.

Malgrat això, el nom del client invisible que li va pagar pel segrest de Ramon Mateu no va aparèixer mai. És el secret que, més de quaranta anys després, continua sent l’única peça que ningú no ha aconseguit -o volgut- col·locar al seu lloc.

Subscriu-te per seguir llegint