09 de desembre de 2007
09.12.2007
Diari de Girona
josep M. Bernils Mach*

Realitat i llegenda del búnquer de la Vajol, la «mina de Negrín»

09.12.2007 | 01:00
l´autora. Assumpta Montella, a la porta de la mina Canta, de la Vajol.

Fa pocs dies en el poble de la Vajol es va reviure un esdeveniment històric que va tenir lloc en els últims dies de la Guerra Civil espanyola, el mes de febrer del 1939. A l´antiga mina de talc, can Canta, es van reunir més de cent cinquanta persones en la presentació del llibre titulat El setè camió, escrit per la historiadora Assumpta Montellà i que relata la desaparició en els últims dies de la Guerra Civil d´un camió carregat d´or, que era un dels diversos vehicles que havien sortit d´allà cap a l´exili, portant bona part del tresor espanyol.
Per a la gent d´avui es difícil entendre que en una mina de talc de la Vajol s´hi hagués guardat aquell patrimoni. El municipi està emplaçat a l´extrem nord de la comarca empordanesa limitant amb la francesa del Vallespir i és el situat a major altura, a 650 metres sobre el nivell del mar. En el cens demogràfic publicat a principis de l´any actual tenia 101 habitants i n´havia augment 5 en relació amb les dades anteriors, una xifra que el configura com el segon poble més petit de la comarca altempordanesa. Pel seu emplaçament s´hi gaudeix d´una panoràmica meravellosa i a la temporada d´hivern és el primer poble on la neu cau sobre la seva collada.
Aquest poble va ser notícia en els últims dies de la guerra civil espanyola per haver guardat un gran tresor artístic. És un tema que ha estat tractat en diversos treballs històrics i últimament a l´esmentat llibre tot just publicat. Fa vint-i-cinc anys, era el 1982, en una visita al poble de la Vajol, on en aquell any hi ha havia dos restaurants d´una gran qualitat culinària, vaig parlar amb tres veïns que tenien records personals sobre els fets històrics d´inicis del 1939 que, com diu paràgraf d´un fullet del poble, havia estat, paradoxalment, la «capital política» de l´Estat espanyol. Les explicacions que em van facilitar concorden exactament amb el que han publicat els historiadors i l´esmentat llibre.
Per què a la Vajol?
En el poble hi havia una important mina de talc propietat dels germans Canta Giralt, que està documentada des del 1868, la qual fou confiscada el 1937 pel govern republicà. Avui la mina segueix propietat del fill d´un d´aquells germans. En aquella data feia poc mes de sis mesos que havia començat la guerra civil espanyola i les forces revoltades havien ocupat alguns punts propers a la capital, Madrid. Davant del temor d´un atac a la capital, el govern republicà va acordar el trasllat del tresor del Museu de Prado, de Madrid, a un lloc que estigués degudament protegit. Van decidir portar unes obres al Palau de Peralada i a una casa de Darnius, i la col·lecció més important a la mina Canta del poble de la Vajol.
A la mina s´hi va presentar un dia un delegat del govern i va comunicar que quedava expropiada sota l´autoritat del govern. Per anar-hi hi havia una carretera de corbes, aleshores sense asfaltar i amb molts de clots. Durant uns mesos hi van treballar un grapat d´obrers de Cartagena que estaven sota la direcció del tinent i arquitecte Joan Negrín, fill del president del govern. Hi havia una màxima reserva. Es van ampliar les instal·lacions de la mina amb un edifici de tres plantes, una amb la cambra cuirassada al subsòl revestida de ciment, unes portes blindades d´uns vint centímetres, uns despatxos i un generador elèctric propi. La porta on es guardaven el tresor disposava de tres panys amb tres claus que tenien persones diferents.
Tots seguit s´hi van començar a desplaçar nombrosos camions que arribaven a mitjanit carregats de tresors. Unes grues transportaven les caixes fins els ascensors. Hi havia lingots d´or i argent, joies, quadres i objectes religiosos, tot d´un gran valor, sempre amb un rigorós control, que impedia que els habitants del poble de la Vajol coneguessin realment del que passava a la mina. Un hostaler de la zona francesa de les Illes portava cada dia pa, xocolata, cafè i sabó per aquells treballadors.
A inicis del 1939, davant de l´avenç de les tropes nacionals que ja estaven ocupant una part de la comarca empordanesa, el govern va ordenar el trasllat d´aquest tresor a la Secretaria general de la Societat de Nacions, a Ginebra, per la seva custòdia temporal. En les gestions hi va intervenir una persona que encara que era nadiua d´Osca, havia residit molt de temps a Figueres per un trasllat del seu pare i aquí hi va estudiar el batxillerat. Era Miquel Àngel Marín, doctor en dret, professor d´art universitari que després seria funcionari de la ONU, entre d´altres càrrecs. Després de la guerra es va exiliar a Mèxic.
Amb ell vaig tenir-hi una entrevista en el 1991. Em va explicar que el gener del 1939 el ministre d´Estat li va encarregar que redactés un document autoritzant el trasllat del tresor de la Vajol a una delegació del Comitè Internacional. El document es va signar al castell de Figueres la nit del dia 3 de febrer i declarava la obligació de retornar posteriorment a Espanya tots els quadres i objectes de valor. Era un compromís entre el Govern de la República i el Comitè internacional per al Salvament dels tresors d´art espanyols.
Trajecte final cap a Suïssa
Això va motivar que tot seguit s´ordenés traslladar les obres d´art de la mina Canta a Suïssa. El dia següent, 4 de febrer, un total de 71 camions van carregar els quadres, protegits pels carrabiners i transportats cap a la frontera pel Portús. Després serien embarcats cap a Mèxic amb el vaixell Vita. Alguns d´aquests camions van creuar pel coll de Lli, cap el poble francès de les Illes, però tingueren problemes en passar per aquella carretera. Un d´ells, el setè, es va tombar a l´altura de can Barris, una masia de la Vajol, i alguns quadres van caure sobre el camp. Mai no es va tenir coneixement del seu posterior trasllat. El 1993 el setmanari francès L´Express va publicar un reportatge sobre aquest camió perdut i s´esmentava la possibilitat que els lingots d´or haguessin estat amagats pels soldats. Durant uns anys el camí fou recorregut per gent que buscaven aquells lingots d´or, sense que es trobessin.
En aquells dies de principis del mes de febrer del 1939 la Vajol va ser un pas de polítics. L´1 de febrer hi arribà, procedent del castell de Peralada, el president de la República, Manuel Azaña. Es va allotjar a can Barris i el 5 va marxar, a peu, a França. El va acomiadar el president del Govern, Joan Negrín, que a la ratlla de la frontera besà la ma de la senyora i digué «Hasta pronto, en Madrid». Negrín tornà a la Jonquera. Una hora després també passava aquella línia fronterera el president de la Generalitat, Lluís Companys.
El 9 de febrer les tropes nacionals ocupaven la Vajol i la mina. Ja no hi havia res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook