«No tothom es pot preparar per a la seva mort»

 - Quina és la seva feina com a infermera assistencial. Què és el projecte Gestora final de vida de l’Hospital Santa Caterina de Salt?

Actualment, la meva feina està centrada en l’acompanyament a final de vida, tot i que el meu últim lloc de treball a l’hospital ha estat a la unitat de cures pal·liatives i subaguts, on la meva tasca també estava molt centrada en aquesta faceta. El projecte gestora final de vida consisteix a acompanyar a les famílies dels pacients que estan ingressats pràcticament a totes les unitats de l’hospital, i que es troben en una situació d’últims dies, últimes hores i mort sobtada. Dono suport a l’equip interdisciplinari de cada unitat, quan hi ha un pacient en aquesta situació, em comunico amb l'equip mèdic i d'infermeria, i em coordino amb ells per tal que la família pugui viure aquest moment tan important de les seves vides de la millor manera possible. Actualment, he entrat a formar part de l’equip de la unitat de materno-infantil atenent als pares que han patit una pèrdua gestacional. Ja al 2015 es va obtenir l’acreditació com a bona pràctica sanitària per la Guia d’acompanyament al dol perinatal.

- En la seva balança professional què hi trobaríem? Més records positius o més records negatius?

La veritat és que hi ha de tot. Per mi els records negatius són no haver pogut acompanyar les famílies de pacients en situació de final de vida com m’hauria agradat, i crec que necessitaven, per diferents circumstàncies, com ara la situació de pandèmia i altres. Però si faig un balanç, em quedo amb els molts records positius que he viscut durant els quasi trenta anys de professió.

- Com es prepara una persona per la seva mort? I la família? Tothom reacciona igual?

Aquí hauríem de parlar del dol anticipat, és el procés que fan algunes persones i les famílies, quan apareix una malaltia que sol ser de llarga durada, crònica i degenerativa, i que acaba tenint un mal pronòstic. La majoria de casos de dol anticipat se sol donar en el context de pacients pal·liatius, i ajuda a minimitzar l’impacte de les famílies quan es produeix la mort, ja que aquesta pot elaborar alguns aspectes de la pèrdua abans que aquesta es produeixi. No tothom es pot preparar per a la seva mort, dependrà dels recursos que tingui, de la seva història vital i de la seva personalitat, però sí que les persones que tenen la consciència de final de la seva vida i que han pogut treballar-ho i ser acompanyats en el seu procés, tenen l’oportunitat de resoldre temes pendents de la seva vida, com per exemple de reconciliació, de perdó, d’últimes voluntats, temes laborals...Ningú reacciona de la mateixa manera davant el final de vida i de la pèrdua, hi ha pacients que volen prendre part activa en la seva malaltia i en la presa de decisions, i n’hi ha que ho delega a un familiar proper, i també hi ha famílies on s’instaura el “pacte de silenci”, que té la funció de protegir-se uns als altres. El pacient no parla de la seva malaltia amb la família, i la família no ho parla amb ell, es coneix la gravetat i el mal pronòstic, però no se’n parla per no fer patir a l’altre.

Ningú reacciona de la mateixa manera davant el final de la vida i de la pèrdua

- Per què existeix encara un tabú important i determinades conductes al voltant de la mort?

Abans la mort estava molt més present en el dia a dia de les persones, la gent moria més a casa, la família participava de manera molt activa en les cures. De la mort se’n parla poc, tot i que està molt present en les nostres vides. Què es fa amb els nens quan es produeix la mort d’un familiar, o sense anar més lluny, d’una mascota? Quan als nens se’ls hi ha mort un peix, un hàmster, una tortuga... què es fa moltes vegades? Per tal que no pateixin i estiguin tristos se’n compra un altre per substituir-lo. I aquí es perd una lliçó molt valuosa d’experimentar la pèrdua, d’elaborar un ritual, de permetre’ns estar tristos i plorar. Això farà que en un futur quan es torni a patir una pèrdua, disposin d’eines per poder gestionar-lo. Quan dins d’una família moren els avis, un germanet, el pare o la mare, s’aparten als nens, no se’ls hi explica, no se’ls hi pregunta si volen participar dels rituals, s’empren eufemismes que encara els confon més, per exemple es diu l’avi ens ha deixat, o ara és una estrella..., d’aquests exemples en podria dir molts, que l’únic que fan és confondre al nen/a, s’evita tant com es pot la paraula mort. Si no fixa’t a vegades com parlen els adults, diuen “ens ha deixat”, “ha marxat”, perquè la paraula mort és massa dura. La tristesa és una de les emocions més rebutjada per part de la societat. Hi ha moltes persones que quan passen per un procés de dol experimenten un allunyament d’amics, i de familiars fins i tot, i que quan manifesten la seva tristesa per la mort del seu ser estimat, l’entorn no els hi valida i els intenta animar amb frases fetes de l’estil “encara estàs així, ell no et voldria veure trist”, o bé “ja han passat uns mesos, hauries d’estar millor”. Això és fruit de la incapacitat de l’altre per sostenir aquesta emoció i ràpidament et volen treure d’allà per ells sentir-se més bé. 

De la mort se'n parla poc, tot i que està molt present en les nostres vides

- En què consisteix la seva feina al grup de dol de Mémora a Girona?

Principalment, consisteix a dirigir les sessions, tenint en compte l’objectiu terapèutic de cada persona que forma part del grup. Es garanteix la confidencialitat per poder crear un espai segur on es pot compartir el que se sent en tot moment, sense jutjar ni interrompre quan un membre parla. Fer-ho quan algú està explicant una experiència, és quelcom que passa molt al carrer, que estàs compartint un fet de la teva vida que et genera preocupació i l’altre et talla per explicar la seva pròpia, o et dona un consell que no has demanat. Això també entra dins de les normes de grup, no aconsellar, a no ser que la persona en un determinat moment ho demani. Hi ha moltes maneres de viure un dol, i el que funciona per a un mateix no ha de funcionar forçosament per l’altre. El grup comporta molts beneficis, es comparteixen emocions que solen ser difícils i es normalitza l’experiència de cada un, es coneixen i s’identifiquen altres maneres de viure el dol i els seus estils d’afrontament, fa que el dolor es redueix i alhora també l’aïllament que poden experimentar algunes persones, i hi solen aparèixer nous vincles d’amistats.

Es garanteix la confidencialitat per poder crear un espai segur on es pot compartir el que se sent en tot moment

-Tenint en compte les situacions amb les quals s’enfronta a l’hospital com ho fa per desconnectar i no «endur-se» la feina a casa?

Crec que de tant en tant de manera inevitable t’emportes la “feina a casa”, ja per una situació que t’ha impactat o per les circumstàncies del moment. Recordo l’època en què la situació de pandèmia no permetia les visites als pacients en situació de final de vida, ho vaig passar malament. Quan l’onada va començar a remetre, sí que vaig poder parar i recuperar totes les coses que configuraven la meva autocura, com llegir, passejar amb els gossos, un temps compartit amb família i amics, i sobretot, fer treball i creixement personal amb un professional.

Per a més informació i per assistir: Contacti amb l'Espai de Suport Mémora Girona-Trueta 972 65 94 00 espaisuportgirona@memora.es