Amb Pep Callís, traspassat recentment a Olot, ens unia una amistat de tota la vida. L´edat hi tenia molt a veure i un dels records que manteníem ambdós ben viu fou el desplaçament a Girona, pel gener de 1972, per presentar-nos a la caserna militar i iniciar la mili. El camí inicial va ser el mateix i després ja hi hagué qui s´encarregà de donar-nos un destí i unes ocupacions diferents durant més de dotze mesos. Uns anys més tard, per l´octubre de 1978, Pep Callís va acceptar de fer-nos, a l´Imma i a mi, el reportatge fotogràfic del nostre casament, una excepció en la seva activitat professional que li van agrair moltíssim. Ja abans havia destacat com a fotògraf i també com a realitzador cinematogràfic, car havia dirigit i muntat diverses pel·lícules per a l´empresa Laboratorios Sobrino, SA, de la Vall de Bianya, entre les quals hi havia les titulades Fiebre Aftosa. La enfermedad y su profilaxis i Enfermedad de Aujeszky. Clínica y profilaxis, amb Antoni Bosch, que van ser projectades en nombroses reunions de professionals de la veterinària, trobades universitàries, manifestacions firals i en trobades d´empresaris i ramaders dutes a terme en diversos llocs de la península Ibèrica. A aquestes pel·lícules, que van ajudar a conscienciar la població i les autoritats sanitàries sobre les malalties que en aquells moments més greument afectaven les explotacions de bestiar porquí i boví, es va afegir, el 1980, la titulada Cunicultura. Desarrollo y problemática sanitaria, que aprofundia sobre les malalties més freqüents, com la mixomatosi, que causaven greus perjudicis en les granges de cria i engreix de conills.

Va fer també altres pel·lícules empresarials i més cap aquí algun CD-Rom, per a indústries d´Olot i comarca, en totes les quals va demostrar capacitat i habilitats en l´aplicació de tècniques i recursos posats, amb rigor, al servei del cinema científic, industrial i publicitari. La pel·lícula que va projectar-lo més enllà de l´àmbit geogràfic garrotxí va ser Naftalina, realitzada el 1981, de noranta minuts de durada, que va ser estrenada al Cinema Ideal, d´Olot, per les Festes del Tura d´aquell any. Pep Callís, a més de ser el director, va intervenir en l´elaboració del guió junt amb Toni Agustí, Domènec Moli i Joaquim Ventolà, essent la fotografia de Joan Costa. Pilar Domínguez, Sílvia Tortosa, Maria Pujolar i Lluïsa Planella van ser els intèrprets principals d´aquest llargmetratge de Pep Callís, que fou qualificat «com el primer film de l´Escola d´Olot», ja que havia estat realitzat íntegrament amb un equip de producció de la Garrotxa i formà part d´un intent de descentralització del cinema català. Ambientada en la seva major part a Olot, i només amb algunes escenes fora d´aquí, la pel·lícula tracta sobre el conflicte dels membres d´una família tradicional catalana quan apareix una amiga de la filla gran que vol instal·lar una acadèmia de ball a la població i en morir la mare els diferents caràcters dels personatges acaben per destruir la unitat familiar. Després va venir, a mitjan dècada dels vuitanta, Sempre es demà, una pel·lícula sobre els oficis que s´estaven perdent i que va tractar a través dels quatre elements bàsics: terra, aire, aigua i foc. La pel·lícula, estrenada a Olot, va ser premiada un temps després.

Aquesta experiència no va pas estroncar l´habitual dedicació professional de Pep Callís, que continuà treballant en el món de la fotografia i del cinema publicitari i empresarial, sense deixar de banda la seva aportació i col·laboració en qualsevol activitat o convocatòria que tingués a veure amb el món fotogràfic. Va estar vinculat amb l´Amateur Club Fotogràfic i Cinematogràfic d´Olot, va coproduir films amb Marc Barberí, va ser un dels fundadors del Col·lectiu de Cinema Independent de la Garrotxa (1979), va formar part de jurats de molts concursos de fotografia, i les imatges fotogràfiques fetes per ell van ser reproduïdes en cartells destinats a la promoció d´Olot i d´altres poblacions, com també foren utilitzades en l´edició de postals i calendaris. És autor, entre d´altres, de les fotografies més modernes, de la darrera dècada del segle XX, que hi ha reproduïdes als llibres Olot: imatges per a la memòria, que va editar la Fundació Pere Simon i que porten títols com Anem a vila; Per carrers i places, amb Joaquim Danés i Llongarriu; La festa, amb Josep Murlà, i Àlbum de família, amb Alexandre Cúellar. Fotografies seves van il·lustrar el llibre Bruixes, dimonis i follets de la Garrotxa, de Jordi Pujiula (1983) i el catàleg i l´exposició Bella pedra vella (1995), sobre les intervencions i obres de restauració de monuments dutes a terme a les comarques de Girona durant uns quants anys. El seu nom també és esmentat, per haver seleccionat les fotografies junt amb Melcior Teixidor, a Olot, del petit llibre d´imatges i records que edità Viena / Columna (1995), i surt així mateix el nom de Pep Callís en l´edició del llibre En Bas mig segle enrere. Les fotografies del mestre Tornabell (1995).

Pel que fa a cartells, Pep Callís i Joan Costa foren els autors del de la font de les Tries, editat el 1990, i de més cap aquí hi ha el titulat Olot, la ciutat dels volcans (premiat el 2002); el dedicat als gegants d´Olot, que va ser presentat per les Festes del Tura de 2005, i el que, sobre els nans o cabeçuts olotins, fou presentat per la festa major de la ciutat aquest 2006, acte al qual ja no va poder assistir. Pel setembre de 2005, Pep Callís va fer una exposició d´esplèndides fotografies, de mida gran, de Castellfollit de la Roca al museu-església vella del poble, una de les quals, amb una vista espectacular de la cinglera basàltica, va ser utilitzada per a l´edició d´un cartell turístic. Els seus darrers treballs porten la firma Boada/Callís, empresa amb la qual va desplegar la seva activitat en els últims anys.

Pep Callís va sentir sempre una especial atracció per l´art fotogràfic i cinematogràfic i li dedicà tota la seva vida, fins al darrer moment, quan la malaltia maligna ja el condicionava. Va demostrar ser un gran lluitador a l´hora d´afrontar l´adversitat i s´aferrà a la vida, fent el cor fort, fins al darrer moment. La mort li arribà la matinada del dimecres 27 de desembre, a l´edat de 57 anys, i va ser enterrat dijous, al migdia, després dels funerals, molt concorreguts, que van fer-se a l´església parroquial de Sant Esteve. Descansi en pau l´amic Pep Callís, el record del qual difícilment podrà esborrar-se en tots aquells que foren distingits amb la seva amistat.

*Historiador