Històries d'obrers, de pescadors, de miners, de prostitutes. Totes barrejades i combinades a Aqua (El riu vermell), que ressegueix el Llobregat per explicar la vida de les persones mullades per un riu explotat, i malgrat tot, vital. Manel Almiñana la presenta la setmana vinent al Circuit Autor.

Què té de peculiar el Llobregat?

És un riu amb molta vida. És petit, gairebé una riera, però d'ell se'n treu molt de profit, fins al punt que és un dels més explotats d'Europa. A més és molt divers, al llarg del seu curs hi trobem les antigues colònies industrials, la desembocadura encara està molt industrialitzada avui dia, se n'extreu aigua pel rec... Tot s'hi aprofita.

De fet, a la pel·lícula hi surt una d'aquestes colònies.

És la colònia Vidal, la que està millor conservada. Té un museu, els telers hi estan ben conservats, i era un bon lloc per rodar-hi.

I per què ha volgut lligar aquest riu a les conductes humanes?

Un riu és un element que simbolitza la vida d'un home: comença, acaba, passa per alteracions, circula i es mou. És una metàfora perfecta sobre la vida. Però quan vaig tenir aquesta idea em vaig voler centrar en el que provoca el riu, que és el marc però no el protagonista. Els protagonistes són les persones vinculades al riu, que és el que uneix les històries del que tracta Aqua i que són molt dispars.

L'entorn de Barcelona és ple de vides mostrades al cinema social.

M'interessava més la història del riu que la de la ciutat, però tot cineasta parla del que té més proper. Abans de rodar tens un procés d'observació, i introdueixes a les pel·lícules a la gent que et trobes pel carrer. Si no ho féssim així seria un procés fals, perquè buscaríem coses que no tenen a veure amb la nostra vida. L'expressió artística ha de ser un reflex de la societat.

Diu que li va costar molt passar de les pel·lícules d'animació al primer segon de rodatge fílmic. Per què?

És el moment en el qual descobreixes la matèria prima. Quan entres en aquest món en tens una idea prefixada, però manipules el material i veus que tot és simplement un joc visual. És quan pots maniobrar i treballar amb l'autèntica essència fílmica, que són els fotogrames.

Així és com va treballar a Tren de sombras, de José Luis Guerín.

És una pel·lícula on es vol restaurar i recuperar un suposat material fílmic, i vam pintar tots els fotogrames, un a un. Això t'aproxima a l'essència mateixa del temps, que és el fotograma, i t'adones que el que veus és més un joc pictòric que la realitat. Hi ha 24 fotogrames per segon, i si els manipules representen una idea que no és real, és un joc. És una manera de parar el temps, tens 24 moments de cada segon; és un plantejament bonic per a un cineasta.

Però no tots els cinemes van en aquesta línia.

Evidentment, hi ha moltes maneres de fer cinema, i molts espectadors. No em sembla bé que es vulgui marcar línies tant a l'hora de fer-lo com de veure'l, no s'ha de forçar ningú a veure allò que no l'estimula. Jo he descobert el cinema que m'interessa i n'explico històries, per a qui hi està interessat al seu torn. Però no voldria fer cinema d'aventures o de terror, perquè no sabria com fer-ho, i perquè m'avorreix com a espectador.

I fent un cinema que per contingut és essencialment social, com el combina amb aquests trucatges?

Quan trasllades les teves vivències a una expressió artística, vols mostrar una idea essencial però has de saber quina és la manera visual d'expressar-la. Fer cinema no vol dir que vulguem retratar la realitat d'una manera tangible; cal un exercici per reintepretar-la i pintar-la, i la part visual ha de tenir una força estètica.

També hi ha aquesta part a Aqua.

He intentat donar a cadascuna de les històries un tractament visual singular, que estigui d'acord amb la seva essència. Per exemple, parlo d'una revolta minera de 1932 a l'Alt Llobregat, i per fer-ho he usat material d'arxius fotogràfics. Aquest l'he reflectit en antigues colònies, de tal manera que el material sembla fantasmes que surten per les finestres; així no cal dramatitzar la història amb actors, són molt més evocadores aquelles imatges que la ficció que es pugui recrear.