Què caracteritza la mostra de la galeria El Claustre de Girona?

Són esmalts que he anat elaborant en els darrers dos anys, representatius del que és la meva professió, el meu art. També hi ha collage, perquè m'interessa agermanar la riquesa de l'esmalt amb materials pobres com la fusta o el cartró.

I practica totes les tècniques.

En començar potser ho faig per l'esmalt i acabo pel muntatge, o faig de fuster i acabo esmaltant.

Com es forma algú en àmbits tan diferents?

És gràcies als onze anys que vaig passar a l'escola Massana de Barcelona. Allà hi havia cursos preparatoris en els quals practicàvem totes les arts sumptuàries: cisellat, talla de vidre, fusteria, retaule... I al cap de 61 anys d'esmaltar, n'han sortit l'experiència i l'ofici. Tot plegat és la germanor de diferents matèries.

I pel que fa al contingut?

És una obra figurativa en un entorn abstracte. És un art clàssic però modern pel que fa al concepte.

I quin procés creatiu segueix?

Mai començo i acabo una peça d'una sola tirada, sinó que quan l'inicio si no funciona com jo vull, la deixo i la reprenc al cap d'un temps. Les d'El Claustre tenen entre 4 i 8 anys, i la darrera la vaig acabar tot just abans-d'ahir.

L'esmalt, però, fa poc que és considerat un art de primer ordre.

Com a obra autònoma sí. Fins al segle XX, l'esmalt era una tècnica menor, sobretot aplicada a la joiera o a l'obra sacra. Un bon exemple n'és el retaule de l'altar de la catedral de Girona, una obra gòtica impressionant que vaig tenir l'honor de restaurar. M'agrada pensar que jo també he aportat un gra de sorra a la lluita per donar a entendre que l'esmalt sobre metall és un art com la pintura.

I s'ha de dominar més tècniques.

I tant! Hem de saber dibuixar, pintar, i dominar una tècnica molt complicada on el principal element és el foc que fon el vidre i el metall.

També ha estat important la projecció internacional que ha tingut.

Per a mi la Biennal de Limoges és essencial, perquè el seu fundador va lluitar per formar una trobada internacional. Allà va néixer l'art de l'esmalt. Fins llavors els esmaltadors eren grans artesans, homes d'ofici que copiaven gravats antics, però des d'aquí l'art va agafar volada.

Però és un món petit.

És clar, el mercat no és com el de la pintura, i ens hi coneixem tots. Hi ha, però, uns col·leccionistes molt fidels que viatgen buscant peces, amb museus que van des dels esmalts egipcis fins avui, passant pel romànic o l'època bizantina.

Molts d'aquests coneixedors fidels el segueixen des del Claustre.

La primera exposició la vaig fer a la sala petita, i des d'allà em van anar coneixent. És un dels llocs on potser em coneixen i aprecien més, m'hi esperen i comprenen la meva feina, i crec que m'estimen com ho faig jo.

És que vostè hi posa molt d'amor, a la feina.

Vaig entrar als 12 anys a l'Escola Massana, i en vaig passar 12 més al costat del meu mestre. No he fet res més en aquesta vida, i és un autèntic miracle que pugui haver viscut sempre d'aquest art. He estat molt feliç de viure així, de crear una família i mantenir-la, i d'aportar alguna cosa a l'art que tant estimo.