Qfins que la mort ens separi
Text: Rémi de Vos. Producció: Teatre Tantarantana Direcció: Antonio Simón. Espai escènic: Jon Berrondo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Intèrprets: Alicia González, Roger Pera i Teresa Urroz. Teatre de Salt.
D DIA: Divendres 7 de novembre de 2008. Festival Temporada Alta.
uan els espectadors entren a la sala i s'asseuen per veure Fins que la mort ens separi, una enorme nota mortuòria avisa del traspàs d'una velleta; en començar l'espectacle, la nota cau literalment sobre l'escenari i es converteix en el terra d'un decorat d'escassa imaginació, impropi del magnífic escenògraf que és Jon Berrondo. Llavors un ja sospita que un bon text serà maltractat, vilipendiat, enfonsat en la misèria de la nota còmica fàcil per comptes de mimar-ne la ironia subjacent. Sospita errònia: el text de sortida ja era infumable.
La cosa és més o menys aquesta: un home que ratlla en la imbecil·litat fa una visita a ca la seva mare el dia de l'enterrament de l'àvia, i també hi apareix la seva antiga nòvia, que també ratlla en la imbecil·litat. Els dos llumeneres trenquen l'urna funèraria i ho amaguen a la mare, fins que es decideixen casar. La cosa no dóna per gaire més de deu minuts, però aquest tal Rémi de Vos es pensa que té el talent suficient per allargar-ho durant més d'una hora, amb la qual cosa el públic es veu forçat a assistir a una tirallonga d'acudits verbals i escènics d'un baixíssim nivell, i l'únic dubte és si per alguna porta acabarà entrant la reina d'aquest tipus de teiatru de la pitjor escena madrilenya, Lina Morgan, amb el seu mític encreuament de cames. Però el pitjor de tot arriba cap al final, quan Rémi de Vos, no satisfet de maltractar el públic, es creu encara en el dret de donar-li una lliçó moral literalment fastigosa. I el director encara té la barra d'emparentar aquesta mena de Pitarra (però en dolent) amb Feydeau, Ionesco i Molière! Sense paraules. En aquest context, jutjar la feina dels actors seria injust: tots tres fan bé (sobretot Roger Pera, exuberant en aquesta mena de recursos) el que els ha demanat el director, que és l'astracanada elevada al quadrat.
Es podrà dir que al públic li va encantar, perquè va riure i aplaudir. Mentida. Una bona part del públic, totalment respectable, però probablement la menys avesada al teatre, va riure i aplaudir; però també molts espectadors ni tan sols van picar de mans al final. Normal: Fins que la mort ens separi és un dels pitjors muntatges que han passat pel Teatre de Salt en la seva història. La indignació ve al cos quan un pensa en la gran quantitat d'amateurs amants del teatre que, sobretot per les nostres comarques, lluiten dia rere dia per fer un teatre digne, de qualitat, que en certa manera també serveixi per educar el gust del públic, de fer-lo acostumar a menges saludables i a no menjar escombraria. Indignació. Diu la publicitat de la cosa que aquest és el primer text de Rémi de Vos que es representa a Catalunya. No m'estranya. Amb sort, serà l'últim.
