L'observació del moviment dels astres ha fascinat la humanitat des de l'antiguitat. A part del moviment ràpid del Sol i de la Lluna, Venus canvia d'ubicació sovint, ja que brilla prop del sol fins i tot de dia, al capvespre o de bon matí. Altres cossos com els satèl·lits naturals o artificials també es mouen al cel, però no són detectables fàcilment a simple vista.
Els quatre satèl·lits de Júpiter (Io, Europa, Calisto i Ganímedes), que Galileu va descobrir fa 400 anys gràcies a la invenció del telescopi, es veuen des de la Terra en línia recta i canvien ràpidament de posició. Això permetia antigament als navegants, abans que s'inventessin cronòmetres de precisió que funcionessin prou bé en alta mar, conèixer la seva longitud. És a dir, un vaixell podia saber a quina distància estava a l'est o a l'oest d'un determinat port (la latitud, distància respecte de l'equador o dels pols de la Terra, és més fàcil de determinar només observant l'alçada del sol al migdia i coneixent la data).
Els satèl·lits artificials han contribuït des de fa anys a les comunicacions, però fa poc temps que també ens serveixen per ubicar-nos: molta gent té un receptor GPS al cotxe, amb el qual no tan sols sap on és amb una gran precisió, sinó que pot tenir una ajuda constant per conduir i orientar-se per una ciutat desconeguda.
El sistema americà GPS (Global Positioning System) funciona gràcies a una trentena de satèl·lits artificials que constantment orbiten a 20.000 km sobre els nostres caps, i que fan un parell de voltes a la Terra cada dia. Cada satèl·lit emet un senyal que permet al receptor, mentre conduïm o caminem per la muntanya, determinar com de lluny n'està, encara que no n'hi ha pas prou per conèixer la posició. Per determinar-la, en el mapa i en alçada, cal el senyal de tres satèl·lits diferents, encara que se'n fa servir un quart per tenir més seguretat.
Gràcies a la informació actualitzada que hi ha a Internet, no és pas difícil detectar el moviment de satèl·lits artificials com els Iridium o l'Estació Espacial Internacional. De fet, això fa que els Planetaris dels Museus de Ciència puguin ampliar la seva oferta: per exemple, a Califòrnia, el Planetarium de San Francisco acaba d'inaugurar un sistema que permet generar informàticament en temps real imatges de tot tipus, entre elles la visió del cel en qualsevol lloc del món, amb circumstàncies meteorològiques incloses.
Observar el cel ja no és pas només, doncs, mirar com orbita la Lluna, es mou el Sol i brilla Venus, mirar pel telescopi els satèl·lits galileians de Júpiter o endevinar satèl·lits artificials. Aquestes mirades reals són un complement real apassionant a la mirada virtual al nostre territori que podem fer asseguts davant de l'ordinador amb eines com Google Earth. Millor ciència.
Mes informació:
http://edunomia.net
