El segle XIX va ser el de l´inici de la psicoanàlisi i de l´estudi sistematitzat de malalties com la neurosi, la histèria o la psicosi. També va ser el segle del naixement i de la prematura mort, als 24 anys, de Georg Büchner, l´autor de Woyzeck. I al segle XX i XXI, el seu mite ha estat reinterpretat en diverses ocasions, i completat, al cinema, al teatre i fins i tot s´ha usat a la música. I és que encara que aquests estudis portin ja dos segles de volada, és avui dia quan aquestes malalties estan prenent un paper preeminent dins de l´art com a tema en si mateixes.

Al Woyzeck original i inconclús, Büchner presentava un soldat devastat pels experiments científics que se li practicaven, per l´abús dels seus superiors, i per la gelosia que el duu a decisions desesperades. La Lena Woyzeck de Casanovas contemporanitza tan sols l´entorn, convertint l´exèrcit en un fast-food i al general en un encarregat de negoci odiós. La proposta dels FlyHard es va materialitzar a la sala del cafè de La Planeta, convertida en poquíssims mitjans en l´establiment on succeeix tota l´obra. El mateix director va fer palesa aquesta carència de mitjans, que no havia de ser un impediment per plasmar la tristesa i la unicitat insondable del (la) protagonista.

La baixesa moral d´alguns dels personatges originals del Woyzeck es manifesta aquí d´una manera repugnant, per la seva quotidianitat: matons de carrer que surten cada dia a les notícies pels abusos que cometen contra els dèbils, escudant-se en una pretesa superioritat que als ulls de l´espectador encara els fa més detestables. Lena també és atacada pels qui l´acusen de manca de valors i d´ètica per la seva poca cultura, minant una autoestima perjudicada per la malaltia i per la manca d´un company de viatge autèntic.

L´adaptació fluixeja, no obstant, en el plantejament final, precisament allà on Büchner no va poder acabar de determinar quin era el final del seu protagonista: la tràgica escena final -que no revelarem- sembla resolta massa de pressa, i xoca amb la normalitat amb què transcorre tota l´obra i que és un dels seus principals atractius. I això a vegades també és un mal contemporani. En la nostra societat sí hi ha Lenes, però no linxaments com el que es veu a escena; i això separa l´espectador d´una amargor que li podria ser molt propera, i potser malmet l´excel·lent feina de Clara Cols en el paper de Lena.