si bé és indubtable que el final de l'últim mes de l'any i el canvi d'almanacs no implica de per si una raó per establir automàticament un canvi, sembla inevitable que en estrenar un nou any ens encomani aquest esperit renovador i esperançat que caracteritza aquestes festes. Si bé com a professional de la salut no puc donar a les dates un pes desmesurat ni màgic, no puc tampoc negar que la seva influència, més relacionada amb els hàbits que amb altres coses, s'ha de tenir en compte. D'una banda perquè les prediccions són sempre creadores (per bé i per malament) i per una altra perquè qualsevol excusa és nutritiva si em connecta amb un renovat desig de donar-li baralla a les adversitats.

Repeteixo, el projecte és positiu només si em connecta amb el desig d'enfrontar-me millor i més disposat amb les adversitats.

Sempre he cregut que aquella frase meravellosa del no tan meravellós Henry Ford, era més que reveladora. Ford solia dir, abans de començar un negoci: "Tant si penses que pots fer-ho, com si penses que no pots, en els dos casos, estàs en el cert".

Hi ha una història que diuen que és verídica. Aparentment va succeir en algun lloc de l'Àfrica. La vaig escoltar per primera vegada de boca de Deepak Chopra i la vaig relatar tal com ara l'explico per il·lustrar el tema de la força de les idees en el meu últim llibre Les tres preguntes.

Sis miners treballaven en un túnel molt profund extraient minerals des de les entranyes de la terra. De cop, un ensorrament els va deixar aïllats de l'exterior segellant la sortida del túnel. En silenci, cadascun va mirar els altres. D'un cop d'ull van calcular la seva situació. Amb la seva experiència, es van adonar ràpidament que el gran problema seria l'oxigen. Si ho feien tot bé, els quedaven unes tres hores d'aire, a tot estirar tres hores i mitja.

Molta gent de fora sabria que ells estaven allà atrapats, però un ensorrament com aquest significaria foradar una altra vegada la mina per arribar a buscar-los, podrien fer-ho abans que s'acabés l'aire?

Els experts miners van decidir que havien d'estalviar tot l'oxigen que poguessin.

Van acordar fer el menor desgast físic possible, van apagar els llums que portaven i es van estirar en silenci a terra.

Emmudits per la situació i immòbils en la foscor era difícil calcular el pas del temps. Incidentalment, només un d'ells tenia rellotge. Cap a ell anaven totes les preguntes: Quan temps ha passat? Quant falta? I ara?

El temps s'estirava, cada parell de minuts semblava una hora, i la desesperació davant cada resposta agreujava encara més la tensió. El cap de miners es va adonar que si seguien així, l'ansietat els faria respirar més ràpidament i això els podia matar. Així que va ordenar al que tenia el rellotge que només ell controlés el pas del temps. Ningú faria més preguntes, ell els avisaria a tots cada mitja hora.

Complint l'ordre, el del rellotge controlava la seva màquina. I quan la primera mitja hora va passar, ell va dir: "Ha passat mitja hora". Hi va haver un murmuri entre ells i una angoixa que se sentia en l'aire.

L'home del rellotge es va adonar que, a mesura que passava el temps, seria cada vegada més terrible comunicar-los que el minut final s'acostava. Sense consultar a ningú va decidir que ells no mereixien morir patint. Així que la pròxima vegada que els va informar de la mitja hora, havien passat en realitat 45 minuts.

No hi havia manera de notar la diferència, així que ningú va desconfiar.

Recolzat en l'èxit de l'engany, la tercera informació la va donar gairebé una hora després. Va dir: "Ha passat una altra mitja hora..." I els cinc van creure que havien passat tancats, en total, una hora i mitja, i tots van pensar que llarg se'ls feia el temps.

Així va seguir el del rellotge, a cada hora completa els informava que havia transcorregut mitja hora.

El grup apurava la tasca de rescat, sabien en quina cambra estaven atrapats i seria difícil poder aconseguir el lloc abans de les quatre hores.

Van arribar a les quatre hores i mitja. La cosa més probable era trobar els sis miners morts.

Van trobar vius cinc d'ells.

Només un havia mort d'asfíxia... el que tenia el rellotge.

Com sempre dic, és obvi que si el grup hagués tardat dotze hores, no hi hauria hagut pensament que salvés els miners. És obvi que una actitud positiva no serà capaç per si sola, d'evitar tota tragèdia ni podrà garantir-nos l'èxit incondicional i generalitzat; no obstant això seria bo al començament d'aquest any, recordar que cada profecia per petita que sigui, condicionarà, encara que sigui una mica, la manera en la qual ens enfrontem al que segueix. Per què no donar-nos les millors oportunitats?