La presència espanyola al festival de Locarno s'ha completat amb dos documentals molt diferents: l'exploració de la religió budista a «Blow Horn», de Lluís Miñarro, i la veritat darrere del frau del personatge d'Enric Marco a «Ich Bin Enric Marco», de Santiago Fillol i Lucas Vermal.

Fillol i Vermal, argentins instal·lats a Espanya, es van sentir atrets pel cas d'Enric Marco, l'home que durant trenta anys va estar compartint les seves experiències com a presoner del camp de concentració de Flossenbürg (est d'Alemanya) durant la Segona Guerra Mundial, fins que en 2005 es va demostrar que mai havia estat allà.

Condecorat amb la Creu de Sant Jordi i recollit el seu testimoni per innombrables mitjans de comunicació, Marco«afronta en la pel·lícula que no té una gran història, s'enfronta a la seva impostura», expliquen els directors , que han fugit en tot moment del moralisme per deixar a Marco explicar-se (i revelar-se) a si mateix.

«Ich bin Enric Marco» reconstrueix la que va ser la seva verdadera experiència amb el règim nazi: nou mesos en un penal de Kiel (nord d'Alemanya), i Marco busca en aquesta realitat peces que encaixin amb la seva ficció.

Atès que Marco sempre va mantenir aquesta versió "gloriosa" fins i tot davant els seus més cercles pròxims, el documental, malgrat estar un any rodant per arribar al personatge, només va utilitzar imatges d'aquest viatge, per la qual cosa es va rodar "en una sola presa. Eren moments únics en els que ell es trobava amb una realitat sepultada durant trenta anys pel seu engany", expliquen.

Així, «Ich bin Enric Marco» accedeix al seu protagonista "sense entrar en psicologies, sinó veient com es revela en l'acció", pel que van aflorant les preguntes sobre fins a quin punt la farsa entela el seu treball de reivindicació històrica per les 14 víctimes mortals de Flossenbürg i que víctima del seu propi engany és el propi Marco.

"No volem que les nostres opinions sobre això es filtrin en la pel·lícula. Preferim que sigui l'espectador el que es faci les seves preguntes i treguin les seves conclusions", comparteixen Fillol i Vermal.

A la recerca d'una altra veritat, però la més íntima de l'home, va emprendre un viatge a un monestir budista el català Lluís Miñarro, que a més exerceix de jurat per al Lleopard d'Or en aquesta edició del festival i és més conegut per la seva labor de productor de directors com Eduard Serra, Marc Recha o Lisandro Alonso.

«Blow Horn» és "un acte de gratitud cap a uns amics meus que han tingut la valentia de deixar la vida normal per conèixer-se millor a si mateixos i ajudar a fer el món una mica millor", va explicar a Locarno Miñarro.

El productor decideix posar-se darrera les càmeras per segona vegada després de "Familystrip" i segueix aquest procés de purificació de tres anys i tres mesos de meditació, on escoltar el pas del temps es tradueix en una gran lliçó d'autoconeixement.

"Aquesta pel·lícula no compta res, és més aviat una experiència", va reconèixer, pel que assegura que "encara que no és una pel·lícula de visionat fàcil, potser si provoqui una bona meditació".

Tant "Blow Horn" com "Ich bin Enric Marco" han estat programades en la secció no competitiva "Ici et Ailleurs" del certamen suís, en la que es projecten pel·lícules que, en qualsevol format i de manera més o menys indirecta, abordin qüestions de la societat contemporània.

El festival de cinema de Locarno es clausurarà aquesta nit amb el lliurament del seu màxim guardó, el Lleopard d'Or.