Una història d'amor amb el terrorisme islàmic com a teló de fons és el guió d'una pel·lícula de Hollywood, que al seu torn esdevé l'eix perquè Julio Manrique dirigeixi David Selvas, Mireia Aixalà i Norbert Martínez a Product. Corrosiva i àcida, aterra a Temporada Alta per provocar riures (àcids) i reflexió.
L'atreviment de Mark Ravenhill en estrenar a tres setmanes dels atemptats de Londres és aplicable ara a vostè per l'adaptació?
La bala que ell va disparar llavors tenia molt més perill. Ravenhill va dir que, quan s'estrena en certes circumstàncies, és més fàcil fer punteria i encertar per tocar el públic. Per casualitat ho vam fer l'11 de març i, malgrat les diferències, encara és vigent: pel conflicte entre Orient i Occident, pels prejudicis, perquè la guerra no s'ha superat.
Què cerca quan adapta una obra, o millor dit, què va trobar a Product que el mogués a fer-ho?
Em va fer riure molt des de la primera lectura; em va semblar hilarant, lliure, valenta i gamberra. Després algú em va preguntar: "On nassos has vist l'humor aquí?", però jo l'hi vaig trobar, i he intentat que fos en l'espectacle. A més, em va interessar que sigui una obra contemporània, atrevida i directa, amb una vehemència que ratlla el cinisme, a banda de les possibilitats obertes en qüestions escèniques.
Product va venir a Temporada Alta de la mà del mateix Ravenhill, però en el format original de monòleg. Què aporta el seu muntatge per als qui ja veiessin el primer?
Es tracta d'una adaptació amb tres personatges, on hem dialogat aquell primer format afegint un tercer personatge, un ajudant de producció que és al productor el que Sancho Panza a Quixot: l'ajuda en el joc de seducció que entaula amb l'actriu, però alhora és tendre i divertit. I he construït un món boig i gairebé grotesc, però crec que és un muntatge fidel a l'esperit del text.
Hi usa una provocació deliberada. Aquesta eina, i el sentit de l'humor, són els millors aliats a l'hora de rebentar tòpics?
Amb en Carles Martínez, amb qui comparteixo repartiment al Hamlet de l'Oriol Broggi, estem d'acord en què si l'humor no té mala llet no ens agrada. Sóc corrosiu quan tracto temes delicats, i tot i no descobrir la sopa d'all, amb humor es poden llençar dards enverinats que la gent acaba escoltant més. I sí, l'ús a Product és deliberat, al marge que a l'original ja hi trobés un humor irònic, o directament sarcàstic i sagnant.
Què té de terrorista el món de l'espectacle?
No sé si l'espectacle té gaire de terrorista, tot i que ens agradaria pensar-ho. L'art és una bona manera per no tornar-se boig, per no anar a la presó, per no drogar-te. Es tracta de transgredir d'una manera constructiva, a través de les idees i les emocions. Ara bé, si llavors a la gent els importa aquesta transgressió, si els cala o no, ja no n'estic tan segur. Però la intenció de transgredir és molt lícita, i saludable, i el teatre és un gran espai on fer-ho.
I el terrorisme, d'espectacle?
El mateix Ravenhill es va fer aquesta reflexió. Generar expectativa és la clau en l'espectacle, i això és el que es busca quan es truca a la premsa avisant de la col·locació d'una bomba, o quan personatges misteriosos amb passamuntanyes fan comunicats als mitjans. I la imatge dels avions impactant contra les Torres Bessones és una icona èpica, operística, terrible i molt teatral dels nostres temps.
Si en un món d'aparences hem de donar la veritat per perduda, com va dir en estrenar l'obra, i només ens queda que ens menteixin bé... quin paper té el teatre?
A vegades el més veritable es troba simplement en la representació de la veritat, i això m'agrada d'aquesta obra. Xoquen dues mirades perplexes, Orient i Occident, que no es comprenen; i qui sap qui té raó? I en la representació de la veritat el teatre hi té un paper formidable, ens pot mostrar una veritat molt més real que la que ens envolta i aportar-nos una mica de pau, diversió i provocació. I veient els temps que corren, no és cap tonteria.
