El nou treball dels germans Hughes, vuit anys després de la fallida Desde el infierno, es podria qualificar de molt marcià: no només aconsegueix insuflar uns certs aires d´originalitat al fantàstic apocalíptic malgrat tractar-se, en essència, d´un poliedre de referències (de Bradbury a Eastwood, de Carpenter a Orwell), sinó que també està beneit pel do de la contenció dramàtica malgrat apropar-se perillosament a la frontera de l´auca moralitzant. Al capdavall, aquesta faula religiosa que bascula brillantment entre el western i la ciència-ficció messiànica tenia tots els números per convertir-se en un remake involuntari de Mensajero del futuro; si no és així es deu, principalment, a l´habilitat dels directors per trobar una dramatúrgia no exempta d´humor que es rendeix a la influència de les vinyetes (el millor moment del film: la baralla en pla fix i a contrallum en un túnel) i a una estructura in crescendo que només perd gas en una discutible (per emfàtica) resolució. El libro de Eli té un altre defecte clau, el personatge de Mila Kunis, que en cap cas aconsegueix il·lustrar el discurs sobre el llegat inherent a la història. La resta, però, funciona a un nivell inesperadament alt, amb Washington demostrant, un cop més, la seva versatilitat, i algunes troballes visuals (la creixent tensió de la primera escena, els tràvelings circulars durant el tiroteig a la casa) que demostren que la manera d´explicar les coses repercuteix decisivament en la seva capacitat de sorprendre. La majoria de pel·lícules d´aquesta tipologia acaben, amb el temps, essent sèries B simpàtiques o, en el millor dels casos, objectes de culte; El libro de Eli mereix més fortuna, entre altres coses perquè la seva reivindicació de la paraula (i la seva advertència sobre els perills de manipular-la) la converteixen en un producte tan singular com recomanable.