repensant el rol del museu en l'època contemporània L'exposició és el tercer lliurament d'un projecte iniciat ara fa deu anys.La mostra ocupa tota la primera planta del Museu de l'Empordà, amb peces de fins a set artistes diferents (dels quals, tres de catalans).En la inauguració d'ahir es va comptar amb la presència d'aquest "trident" de l'art contemporani català: Eulàlia Valldosera, Perejaume i Jaume Pitarch.

L'exposició que ahir s'inaugurava al Museu de l'Empordà de Figueres és la tercera entrega d'un ambiciós viatge que té com a fil conductor la revisió del fenomen art des de l'àmbit del museu: la primera, del 1999, portava per títol Per versions d'objectes il·lustres i demanava a un grup d'artistes que treballessin i reinterpretessin diferents peces de la col·lecció permanent de la institució figuerenca; la segona, del 2007, proposava un gir singular i convertia en protagonista, literalment, la part del darrere d'una heterogènia selecció d'obres d'art. D'aquí el seu títol: Recto/Verso, la cara oculta de les obres del museus.

I en aquesta mateixa línia, El museu com a pretext és exactament el què el seu nom indica: un seguit d'històries que troben el seu punt de partida en la realitat museològica però que desemboquen, de maneres molt diverses, en territoris que transcendeixen, i molt, el seu origen compartit. Comissariada per Anna Capella (la mateixa directora del Museu de l'Empordà) i per Cristina Massanés (escriptora), El museu com a pretext té dos nivells de lectura ben diferenciats.

Una selecció de qualitat

En primer lloc, el projecte suposa una sòlida reflexió entorn la realitat del museu entès com a institució que ha articulat la tradició artística moderna i que, malgrat les veus crítiques o els apòstols de la seva desaparició, segueix fent-ho amb la contemporània; un museu, a més, que és sempre fruit d'un discurs en absolut innocent i que té sentit en la mesura que inventa una narrativa determinada on les obres d'art juguen un paper, en ocasions, fins i tot subsidiari; el museu, en darrera instància, vist com un poderós organisme dialèctic que reinventa constantment la realitat artística fins al punt que teòrics com George Dickie l'han arribat a considerar, gràcies a la seva teoria institucionalista, com allò que defineix l'essència mateixa de l'art (art és allò que la institució o el museu decideixen que és art, ni més ni menys).

Amb tot, El museu com a pretext té un segon nivell de lectura que troba el seu fonament en la singularitat de les diferents veus artístiques que participen a la mostra. Perejaume, per posar l'exemple més conegut i, també, pel fet de ser un artista que sol treballar en unes coordenades similars, fa el que millor sap fer: ressuscitar la tradició amb la finalitat de rehabilitar el nostre present estantís. Ell mateix ho explicava: "Crec en l'animisme de les obres d'art; les obres tenen vida pròpia, van pel seu compte, però sempre reclamen la nostra atenció. Cal tenir-ne cura i escoltar el que ens volen dir".

En un sentit ben divers, Eulàlia Valldosera opta per filmar una acció que no és altra que la de netejar una escultura: la protagonista és una dona sense papers que brega amb objectes inanimats però a bastament documentats. O Jaume Pitarch, per tancar el trident català present a l'exposició: en els seus treballs coincideixen les icones perennes de la iconografia occidental amb la banalitat del souvenir en forma de puzle.

Hans-Peter Feldmann, Edi Hirose, Candida Höfer i Araya Rasdjarmrearnsook (a qui aconsellem que cerqui ràpidament un pseudònim pronunciable) completen una selecció que, com se sol dir, és garantia de qualitat.