L'Anuari Pontifici de 2010 indica que el bisbe titular de Besalú (Bisuldino) és, des de 2007, Hervé Gaschignard, de 51 anys, i, des del mateix any, el bisbe auxiliar de Tolosa de Llenguadoc (França). En els darrers 40 anys, la diòcesi de Besalú ha tingut dos bisbes més: el polonès Tadeusz Blazkiewicz (1970-1993) i l'italià Lorenzo Voltolini Esti (1993-2007). En el cas de la diòcesi de Roses (Rotdon), i amb els interrogants sobre l'existència, hi hagut, també en els darrers 40 anys, molta mobilitat en bisbes titulars: el nord-americà William Tibertus McCarty (1969-1971); l'irlandès Francis Lenny (1974-78); el també irlandès Laurence Forristal (1979-1981); el britànic John Rawsthorne (1981-1997); l'argentí Néstor Hugo Navarro (1998-2003); i l'actual, el bisbe auxiliar de València, Enrique Benavent Vidal (des de 2004), també referenciat a l'Anuari Pontifici. Un bisbe titular no té diòcesi pròpia per governar i assumeix un càrrec simbòlic. Un bisbe diocesà, també anomenat residencial perquè ha de viure al territori on el Vaticà li ha assignat, és l'autoritat eclesiàstica màxima en una diòcesi ara operativa.

Alguns textos divulgatius fan referència a la diòcesi de Besalú, tot i que només va durar tres anys (1017-1020). La figura clau és el comte Bernat Tallaferro (988-1020), que volia agrupar, en un mateixa divisió eclesiàstica, els territoris sobre els quals tenia potestat a les diòcesis de Girona, Vic i Elna (sud de França). El Papa Benet VII va eregir el Bisbat de Besalú i Gaufred -segons el Bisbat de Girona- Guifré -Enciclopèdia Catalana- va ser el primer, i únic, bisbe fins a la mort de Bernat, moment en què els bisbes de Girona i Vic van reclamar la part que els havia estat presa. El cas del Bisbat de Roses és encara més curiós perquè ningú n'ha assegurat l'existència. L'historiador Josep Maria Marquès i Planagumà, responsable de l'arxiu diocesà durant 27 anys i que va morir el 2007, expressava llums i ombres en el volum Santa Maria de Roses, editat pel Patronat Parroquial Santa Maria de Roses i publicat a la Col·lecció Sant Feliu del Centre d'Estudis Diocesà (1992). El principal argument és una inscripció sepulcral de la ciutat siciliana de Siracusa i datada del segle V en què és expressat un bisbe de Rotdon, de nom Ausenci. Marquès raona que "si Rotdon fos una forma alternativa d'escriure el nom de Rhode, que aleshores portava la ciutat, la suposició esdevindria certa". A més, "no es troba a la Hispània romana cap altra ciutat espiscopal amb un nom similar al de Rotdon i, per tant, l'explicació més versemblant és que, en efecte, Ausenci va ser bisbe de Roses".

Antoni Pladevall (historiador eclesiàstic del Bisbat de Vic) ha raonat una possible existència del Bisbat de Roses, que estaria delimitat al segle V i de curta durada.