Diuen d'ell que és el rei del soul actual: per edat li pertocaria ser només el príncep, però per talent es mereix un tron atorgat per l'elogi unànime de la crítica i la passió ferotge dels seus seguidors. En ple segle XXI, ha aparegut una figura que revitalitza un gènere amb el qual s'havien etiquetat massa nous artistes més pendents de vendre que de fer suar el públic. I com ha aconseguit un noi blanc de Boston sonar com un cantant negre del Delta als anys 50? Sumin una infància submergida en clàssics com Sam Cooke o Otis Redding, una veu prodigiosa i una actitud en directe tan desvergonyida que voreja el delicte, i ja tenen el resultat. Es diu Eli «Paperboy» Reed, i demà revolucionarà el Black Music Festival amb els temes del seu tercer disc. Preparin-se per ballar, perquè ha promès «no parar de tocar» fins tenir La Mirona als seus peus.

Come and get it és el seu primer àlbum amb una major, en aquest cas amb Capital - EMI. Això va afectar d'alguna manera el procés de gravació, i òbviament com ho ha fet en la repercussió del disc?Come and get it

Honestament, l'enregistrament va ser molt semblant exceptuant el fet que vam tenir l'oportunitat de comptar amb músics addicionals i treballar amb un productor diferent. L'aproximació a la sonoritat sí que va ser diferent però el segell tampoc tenia cap interès en canviar res pel que fa al meu so.

Què vol que el públic «vingui i agafi» (come and get it)?

Realment no n'estic gaire segur! (riu). Simplement vull que la gent vingui a gaudir de la música i la senti.

De tocar l'orgue a ser escollit Artista de l'Any per la revista Rolling Stone. Ha sigut un procés difícil d'assumir?

Bé, en tot cas va ser llarg, molt llarg. La gent no s'adona que he estat fent això des del 2004, així que no sento que m'hagi arribat de la nit al dia. Però encara tenim un llarg camí per recórrer.

El soul és un gènere que molt sovint recompensa la veterania. Ha tingut mai la sensació que la seva joventut ha estat un problema?

Honestament no. Wilson Pickett tenia 19 anys quan va fer els seus primers discos; molta gent creu que com que els artistes que van fer grans gravacions quan eren joves ara ja no ho són, aquest és un gènere per a veterans. Però no és així! És una música de gent jove cantant per a gent jove! Seriosament, això del que va és de música fresca i excitant.

Va ser gràcies a la influència musical que va rebre a casa que va créixer coneixent tota aquesta herència. Si tingués criatures, les encoratjaria a seguir els seus gustos?

Segurament faria el mateix que va fer el meu pare amb mi, que era posar música constantment per tota la casa, de jazz a clàssica i rhythm'n'blues. Si els nens reben estímuls, poden prendre les seves pròpies decisions.

Vostè ha dit que el que volia escriure eren cançons pop... i que el soulés el gènere més popular del segle XX. Creu que som addictes a etiquetar-ho tot?

I tant que sí! «Música pop» significa moltes coses, i el souldefinitivament és popular. Així és com va començar, i així és com continuarà sent.

En aquest disc hi ha treballat amb el productor Mike Elizondo, que ve del món del hip-hop. Com ha influït la seva manera de treballar al disc?

Ell va venir amb un joc d'orelles diferent del meu, i amb idees noves que realment van ser molt útils per construir el so de l'àlbum. Vaig gaudir molt treballant-hi.

Amb qui fa molt de temps que toca és amb The True Loves, ja són gairebé un matrimoni. Quins són els seus amors veritables?

Bé, he de dir que la meva xicota n'és un, és clar! I la música és probablement l'altre.

Ha dit en alguna ocasió que està interessat en la vessant dels estudis de la música, que no li faria res centrar-se en la musicologia. Creu que seria capaç de deixar de banda l'energia que llibera en directe per focalitzar-se en un àmbit tan tranquil?

Sí, em referia a una vessant acadèmica que realment m'interessa molt; crec que és important entendre el que estàs fent, des de dins i des de fora.

Darrerament hi ha hagut un auge del soul i el r'n'b, fins i tot a Europa on potser són gèneres «menors». A què atribueix el fenomen?

Segurament no sóc la persona més adequada per especular al respecte, però crec que simplement, a la gent li agraden les cançons. Com he dit abans, la música pop és música pop, i el que fa gaudir el públic sempre acabarà als llocs més alts.

Tornant al tema europeu, aquí hi té una audiència fidel tot i que la música que fa no correspon a la nostra herència. Sent alguna diferència quan actua aquí i quan ho fa als Estats Units?

Amb honestedat, no; jo gaudeixo tocant arreu. El públic d'arreu s'ho passa bé i balla; i si no, no pararem fins que ho facin!

Parlant de treballar: ho ha fet i durant molt de temps, però hi ha parts de la seva vida que gairebé semblen un guió cinematogràfic. Creu en la sort?

Penso que tots ens fem la nostra pròpia sort, però les coincidències definitivament hi ajuden.