Sean Penn s'ha convertit en ferm candidat a repetir el premi de Millor Actor a Canes, que ja guanyà el 1997, amb She's so lovely, de Nick Cassavetes. No tant per la seva escurçada intervenció a Tree of Life, de Terrence Malick, com pel seu protagonisme estelar a This Must Be The Place, del napolità Paolo Sorrentino.
Hi encarna la caricatura divertida d'una estrafolària vella glòria del rock, anomenat Cheyenne, que es guarneix a la manera del cantant dels The Cure, Robert Smith. Retirat dels escenaris fa vint anys, Cheyenne viu amb una fragilitat encara post-adolescent, en el gran casalici de Dublin que comparteix amb la seva dona (Frances McDormand). Fins que la mort de son pare el duu a Nova York i, tot seguit, a emprendre un viatge cap a l'Amèrica profunda, buscant el nazi refugiat que humilià el seu pare a Auschwitz.
Adaptacions a la gran pantalla
Paolo Sorrentino, que amb Il Divo (2008) ja va excel·lir en extrafer la representació del polític italià Giulio Andreoti, ara torna a demostrar la seva traça en l'art de deformar humorísticament personatges i situacions. Amb Cheyenne, pinta la daurada jubilació prematura dels milionaris que al seu dia van arrossegar jovent, en algun cas, fins i tot per pendents suïcides i va repassant com ha evolucionat el món del rock.
També a la Competició, Drive ha deixat Nicolas Winding Refn entre els més ben situats per guanyar el premi de Millor Director. Estilista de gran precisió, demostra com fer amb intel·ligència grans escenes de persecució i mantenir continuadament l'atenció en personatges foscos amb un cinema psicologista, sense ser esclau dels arquetips. Com el que interpreta amb gran convicció Ryan Gosling: un enigmàtic i excepcional conductor que es posa en embolics per ajudar una veïna seva (Carey Mulligan) i el seu fill.
Si Drive es basa en un relat negre de James Sallis, també Takashi Miike ha dut a la gran pantalla l'adaptació d'un altre llibre, Ibun Roninki, a Harakiri, mort d'un samurai, digne film de gènere que potser busca massa la qualitat.
