Si Leonard Cohen sosté que Bob Dylan és Picasso, qui és Leonard Cohen? Nemo, Ningú, Odisseu a Hydra. S'ha esquerdat més i millor que el seu jove mestre. Mereix fins i tot els esquinçaments del Nobel, perquè vessa la tristesa exacta d'obres poètiques més deliberades -els escacs de Bobby Fischer, el bàsquet de George Gervin, les equacions de Maxwell, els aforismes de Cioran-.

Cohen va enviar Flors per a Hitler, el docte jurat del premi Príncep no tem que li esclati un Lars von Trier. Va guerrejar amb Castro i amb els israelians, el cantautor favorit d'Ariel Sharon. Lliure i llibertí, educadament cruel. "Com un nadó que neix mort,/ com una bèstia amb les seves banyes,/ he destrossat tot aquell que em va estendre els braços".

No necessita ser progressista ni penedir-se de no ser-ho, un vici tan freqüent en poetes de dretes. Derrotat en cada dona, sempre va reincidir. "Quan t'abandonin, no et rebaixis a l'estratègia que tot va ser un somni". Aboca la seva apocalipsi bromista i fragmentària en Book of longing, maltraduït com El llibre de l 'anhel. La seva filla es diu Lorca. "Vaig intentar deixar l'ampolla/ però només podia aconseguir-ho borratxo".