Una crònica periodística de l'any 1905 explica com els terrissaries de la Bisbal havien d'emigrar cap a les fàbriques de taps de Palamós a buscar feina. I és que la transformació d'una societat rural a una d'urbana va deixar la manufactura terrissera tradicional de la Bisbal, que treballava amb els ?mateixos procediments que 200 anys enrere, fora del tren de la història.

Una exposició al Museu Terracotta de la capital baixempordanesa explica, fins al 30 de setembre, com una indústria que es trobava en estat terminal va experimentar un procés de ressorgiment a ?partir de la recerca de nous procediments de renovació estètica i tècnica de la ceràmica. És el que avui en diríem aplicació dels resultats de la recerca al teixit industrial.

En aquest procés va tenir un paper important la nissaga dels Coromina, especialment la figura del professor de dibuix i ceramista Joan Coromina Pujol. D'una banda, per haver reeixit en la recerca de nous procediments d'elaboració i nous tipus ceràmics; de l'altra, pel seu mestratge artístic, ja que va ser no només el pedagog de diverses generacions de bisbalencs, sinó també, i molt especialment, el millor guia per acompanyar i dirigir la carrera dels seus fills Joan Baptista i Alfons, un procés que culminà el març de 1911 amb l'obertura de la fàbrica La Gabarra Faiances Emporitanes en col·laboració amb l'arquitecte Rafael Masó.

Així ho explica l'exposició Ceràmica i Arquitectura. Els Coromina, Rafael Masó i la gènesi de La Gabarra. Des de la seva creació i fins a l'estiu de 1918 (quan La Gabarra es es va traslladar a un edifici de nova planta, ampli i espaiós, a la sortida de la Bisbal just a peu de carretera de Girona a Palamós), la fàbrica estarà abocada a subministrar la ceràmica de les diferents obres de Masó, el qual, alhora, projecta pensant en les possibilitats de fabricació de la nova empresa.

Ben aviat, els Coromina i Rafael Masó (a través de La Gabarra) van renovar i singularitzar la ceràmica de la Bisbal. L'ús de noves tècniques, la incorporació de noves màquines, l'aplicació de noves tècniques decoratives o la creació d'un repertori de formes insòlit fins a aquell moment són innovacions que aporta La Gabarra a la nova ceràmica arquitectònica bisbalenca. Les ceràmiques d'aquests anys esdevindran el punt culminant del llarg procés de proves que s'inicia el 1909 a Girona amb la Casa Batlle (el pinacle, els mussols, la garlanda) i que arriba a troballes tan excelses com les rajoles de l'arrimador de l'escala de la Casa Masó, les columnes i les rajoles decoratives d'Athenea, els ampits, les portes i els plafons decoratius de la Casa Masramon, el portal i els interiors de la Casa Cases o les rajoles d'oficis de l'Escola d'Arts i Oficis.

La mostra conclou que sense una infraestructura tècnica arrelada en la tradició de la Bisbal no hauria estat possible el naixement de la producció normalitzada d'objectes ceràmics destinats a aplicacions arquitectòniques.