Amb Modest Prats i August Rafanell van encendre la polèmica amb la publicació, el 1990, del llibre El futur de la llengua catalana, on es pronosticava la progressiva desaparició del català si les condicions continuaven com estaven...

Nosaltres dèiem que el català podia desaparèixer i que podria ser que si deixàvem passar cinquanta anys ja no es pogués rectificar. Però bàsicament exposàvem algunes idees perquè s'invertís un procés que era molt perillós per al futur del català. Algunes d'aquestes idees s'han assumit, però d'altres no. Molta gent ha parlat del llibre sense llegir-lo, pensant que era simplement la visió del got mig buit, en lloc de veure el got mig ple. Nosaltres simplement dèiem coses com ara que no n'hi ha prou amb saber una llengua, sinó que el que importa és usar-la. En una època que tothom feia estadístiques sobre el coneixement del català, nosaltres vam dir que l'important era usar-lo. També vam plantejar el problema que el català ha de competir amb el castellà en el propi territori. I també dèiem que una llengua, encara que pertanyi a cadascun dels parlants, és un fet social, sobreviu en societat i, per tant, que aquesta societat ha de dotar-se de les condicions per garantir-ne el futur.

Quines d'aquelles idees pot dir ara que la societat ha fet seves?

S'ha imposat molt clarament la idea de la necessitat de l'ús social del català. Les edicions catalanes dels grans diaris fets a Barcelona van en la línia del que nosaltres demanàvem. En aquest sentit, el llibre ha influït i ha estat beneficiós. En altres aspectes potser no.

Vostè és un gran col·leccionista de còmic. Com neix aquesta vocació?

No és només còmic, jo sóc col·leccionista de paper imprès en general: llibres, revistes, estampes, cromos, còmics. M'interessa tot el que està relacionat amb la impremta i la literatura popular. El còmic sempre m'ha agradat molt, i m'agrada estudiar-lo també. Algun dia m'agradaria dedicar més temps a això. Sí, tinc exemplars difícils de trobar i rareses.

Quin destí ha de tenir aquest patrimoni que atresora?

Ara hi ha la idea de crear el Museu del Còmic. Havia de ser a Badalona. El projecte està aturat per la crisi, però suposo que tornarà a arrencar.

Hi ha alguna especialitat a la col·lecció?

Sí. M'he dedicat bastant sistemàticament al cromo i al còmic català, però de fet guardo tot el que trobo. El còmic català o fet als Països Catalans és prioritari. Personalment, m'agrada estudiar els precedents del còmic. Hi ha un autor, dels primers que existeixen, que vaig descobrir per casualitat, d'un dibuixant del periòdic l'Esquella de la Torratxa que va fer un còmic en castellà: Josep Costa Picarol. És una obra de 1907 molt interessant i que era totalment desconeguda. Però hi ha una altra cosa tan antiga que no se'n pot dir còmic, però sí és una historieta, de 1866, d'un autor, Josep Armet, que escriu en català. És la Història d'una dona, probablement la primera sèrie gràfica d'una historieta a la Península.

Quin encert posar-se a col·leccionar papers impresos just abans de la digitalització?

Però no sé fins a quin punt el procés actual és positiu, per al col·leccionisme, perquè la nostàlgia que experimenten els que han llegit de petits, no sé com l'experimentaran les generacions que estan més acostumades a un llenguatge totalment televisiu i als jocs d'ordinador.

Fins a quin punt és usuari de les noves tecnologies?

No tinc Facebook ni estic en xarxes socials, però evidentment Internet i Google són fonamentals i avui ja no es pot investigar sense això.

Vostè ha vist tot el procés de creació de la UdG. No hi ha actualment un cert relaxament, un acomodament... no s'ha perdut la il·lusió i motivació dels anys de creació de la universitat?

Sí, jo crec que la situació fins i tot és pitjor. No és que hi hagi una acomodació i rutina, sinó que anem clarament endarrere. Es va retallant recursos, els professors veuen com es treuen assignatures i els estudiants que arriben a les facultats d'humanitats no vénen amb la preparació humanística que tenien abans, perquè el llibre i la cultura en sentit tradicional han perdut importància. Bé, tot plegat produeix una sensació de retrocés, que potser és conjuntural, o potser simplement és l'inici d'un gran canvi que hauran de fer els que vinguin després. Aquests són temps de replantejaments, no d'il·lusió, sinó de desconcert. Però, com dirien els homes del barroc, és després del desengany que ve la llum.