La història gairebé llegendària de François Augiéras, que va enterrar un búnker militar decorat amb pintures al desert de Mali ha servit de punt de partida al director gironí Isaki Lacuesta per crear Los pasos dobles, una pel·lícula de ficció, i un documental "bessó", El cuaderno de barro. Acompanyat per l'artista Miquel Barceló a la recerca dels frescos soterrats, Lacuesta ha construït un díptic complementari que, assegura, s'ha de pair amb tranquil·litat.
És la quarta vegada que porta una pel·lícula a Sant Sebastià i la segona que en surt premiat, després de guanyar el FIPRESCI amb Los condenados al 2009. És un festival on es sent còmode?
A Sant Sebastià m'hi sento molt bé, però per mi ja és massa gran i tot. Hi ha molta premsa i costa veure pel·lícules. Quan hi anava com a periodista [Lacuesta va cobrir durant anys el festival per a Diari de Girona], en podia veure quatre o cinc al dia, però aquest any només he vist tres films en tot el festival. És molt gros, però per sort, la gent que hi ha encara et fa sentir còmode. Ser-hi tota la setmana, veient l'afecte del públic i estant en contacte amb directors d'aquí i de fora que fan coses molt diverses, ha sigut fantàstic.
L'acollida de la premsa va ser més aviat freda. No era un premi fàcil de preveure.
El premi ha sigut una sorpresa molt maca, però en realitat, entre la premsa mateixa, hi ha hagut força divisió. Durant tota la setmana hi ha hagut crítiques boníssimes i espectaculars, per això quan diuen que la crítica ens ha deixat malament, me'n ric una mica.
L'ha molestat que és parlés tant de la mala rebuda de Los pasos dobles?
Em molesta, però no com a cineasta, sinó com a lector i com a espectador. Com a periodista ocasional entenc que no es pot ser del tot objectiu, però hi ha alguns mitjans, que justament són els més venuts i tenen més ressò, que només aposten pel cinema conservador. Afortunadament, la gent del jurat sap més de cinema i no s'ha deixat influir pel que han escrit tres crítics. Los pasos dobles és una pel·lícula que pot agradar o no, no té més importància.
Després de recollir el premi, va afirmar que les presses que hi ha en un festival potser no són el millor ambient per veure la pel·lícula. Quin és el context ideal per consumir el film?
La pel·lícula no s'ha de consumir, s'ha de consumar, com es consuma l'amor. El consum ens fa veure pel·lícules molt de pressa, sense temps per pair-les. Això és el que trobo a faltar als festivals: són fantàstics pels espectadors, perquè poden veure pel·lícules al ritme que volen, però des de l'experiència dels periodistes i crítics, són esgotadors. No tens temps per assimilar res, i evidentment, les pel·lícules que tenen un llenguatge poc convencional són les que més ho pateixen. Los pasos dobles necessita la tranquil·litat que només dóna una sala de cinema.
La pel·lícula és a les sales des de divendres. Confia que el premi actuarà com a revulsiu i que animarà els espectadors?
La nostra és una pel·lícula petita, però no ens sentim menys que ningú, al contrari, n'estem molt satisfets. El que passa amb aquestes pel·lícules tan petites és que no hi ha diners per fer còpies ni publicitat, i per això no arriben a tot arreu. Hem sortit amb poques còpies, però confiem en el premi i en el boca-orella de la gent que té ganes de veure coses noves.
Pa negre arassa als Goya, Eva arriba a Venècia, l'Albert Serra també és reconegut arreu, i la gent torna a les sales. La Concha d'Or confirma la bona salut del cinema català?
És un moment preciós pel cinema català perquè hi ha una gran diversitat. Pots veure pel·lícules tan diferents com Eva, Bruc, el terror d'en Bayona, els documentals d'en Guerín... hi ha un ventall amplíssim de pel·lícules i tot i que aquest bon moment encara és una mica incipient, ja es veu que hem de seguir en la mateixa línia. Vivim un moment molt excitant.
La pel·lícula aprofundeix en la seva obsessió per la idea del doble. D'on neix l'interès pel tema del desdoblament?
La veritat és que no ho sé, però crec que en la mesura que som persones diferents, que evolucionem i madurem, el doble ens ajuda a conèixer-nos i a assumir les contradiccions que hi ha dins nostre, i les pintures d'en Barceló també van en aquesta línia. És cert que hi ha temes similars que en pel·lícules anteriors, però la forma de portar-ho a la pantalla és completament diferent. Los pasos dobles té molt de pel·lícula d'aventures, però va canviant d'estil a cada escena, i de fet, cada seqüència funciona com un petit conte i aquestes narracions, en lloc d'acabar, es van encadenant.
La idea de la duplicitat arriba fins al punt d'haver creat una pel·lícula bessona en forma de documental. El cuaderno de barro és imprescindible per entendre Los pasos dobles?
No, són pel·lícules independents. Estan concebudes per veure-les per separat, i si l'espectador no sap que existeix l'altra, tant li fa. Però sí que és cert que la gent que ha vist les dues a Sant Sebastià m'ha comentat que veient els jocs que s'estableixen entre la ficció i el documental i les coses complementàries que expliquen, les pel·lícules s'il·luminen mútuament.
El cuaderno de barro només es podrà veure a Internet, però.
Sí, hem apostat per buscar les dues línies d'exhibició al mateix temps, i que una estigui al cinema i l'altra a la xarxa. En alguns cinemes es poden veure les dues en sessió contínua, però la idea és que l'espectador vegi les dues pel·lícules en formats diferents, una en pantalla gran i l'altra a casa, sol. És una via per a explorar nous formats, sobretot ara que la gent va menys al cinema, i sobretot, és una oportunitat per a pel·lícules petites, que no tenim recursos per a fer còpies que es vegin a tot arreu.
Finalment, després de tota la promoció i del festival, aquest divendres torna a casa, a presentar la pel·lícula a Girona.
Sí, la setmana passada vam anar a Madrid i aquest cap de setmana toca a Girona i a Barcelona. Però primer al Truffaut, que hem d'escombrar cap a casa! (riu).
