Pot semblar una broma dir que un grup que ha venut més de 4 milions de discos, ha guanyat innombrables Premis de la Música i ha estat nominat a un Grammy és "independent". Però deslligats de multinacionals i grans equips de gravació, Amaral han optat caminar cap a allò salvatge: el disc que demà presenten a l'Auditori és ple d'un "folk una mica electrificat que sona a pop", cuinat a foc lent entre Eva Amaral i Juan Aguirre a l'habitació amb quatre trastos que és el seu estudi. Autoeditat i distribuït per una petita empresa, el disc va saltar a la premsa musical entre discussions sobre què és ser independent: aliens al debat, els aragonesos semblen tenir-ho clar.

Hacia lo salvaje és el seu àlbum més lluminós. El darrer reducte de felicitat es troba en plena natura?

Per a nosaltres allò salvatge és el futur incert, una manera de fer millor les coses i enfocar la vida d'una manera més humana de com ho hem fet fins ara. És una certa idealització del concepte de la vida natural, i a través d'ell hem volgut parlar de la possibilitat i de l'esperança de trobar un lloc millor.

I plasmant el retorn als orígens han creat un disc fort, de pulsions més intenses en concepte i so, amb percussions gairebé tribals.

En Juan i jo ens vam tancar durant un any i mig a l'estudi, donant moltes voltes a les cançons, escollint i descartant. Durant aquest temps vam estar madurant la idea que volíem que el disc reflectís la intensitat del grup en directe, sobre l'escenari. Crèiem que això era important i a més era el que demanaven les cançons, per això el baix i la bateria són molt més contundents i aporten un so molt primitiu al disc.

Per no parlar de les guitarres, que també són més crues.

Crec que són un signe d'identitat del grup perquè en Juan té una manera molt personal de tocar, i tant les notes que escull com les que no escull són especials (riu). La manera com construeix melodies de guitarra és diferent i volíem potenciar-la.

Per tant, el fet que en el disc es conservi millor l'essència del directe ha estat a consciència.

Per descomptat, ha estat una decisió premeditada perquè el directe és la veritat d'una banda, o com a mínim la que tenim ara mateix. Això no vol dir que potser en un futur ens embranquem en una vessant més experimental, perquè no sé on ens durà la nostra inquietud, però ara com ara l'important per a nosaltres era plasmar el so dels concerts. D'això n'hem après molt amb l'experiència amb l'anterior treball, Gato Negro / Dragón Rojo.

L'àlbum ha estat mesclat a Nova York, saltant del concepte de natura a la realitat de l'asfalt. Quina de les dues coses és més salvatge?

(Riu). Bé, la gravació la vam fer tota al nostre estudi de Madrid, una habitació diminuta amb quatre trastos on aconseguim la intimitat i l'autosuficiència que necessitem. Això és important sobretot per en Juan, que li dóna moltes voltes a les guitarres i necessita el seu temps. Això sí, les mescles les hem fet a Nova York perquè allà té la seva pròpia habitació en Michael Brauer, qui crèiem que podria donar-li el toc definitiu al material. Vam anar-hi entre el juliol i l'agost de l'any passat, amb una calor bestial: com ser en una jungla sufocant, però increïble com a experiència.

Un cop amb el disc sota el braç es van embrancar en una gira que van anunciar en recintes no gaire grans, però que en certes ocasions els ha desbordat.

La nostra idea era presentar Hacia lo salvaje en espais de mida mitjana, però és veritat que gairebé tots s'han omplert de gom a gom i ens hem vist una mica sobrepassats. La veritat és que no sabíem quina seria la recepció perquè havíem passat any i mig tancats en la nostra bombolla i teníem dubtes sobre si la gent ens seguiria esperant, o si estarien en el punt on érem nosaltres en acabar la gravació.

Parlava de prendre les decisions amb autosuficiència; tothom ha parlat del disc com el seu pas a la música independent.

Ens rondava pel cap des dels inicis el ser una banda autogestionada, però en signar amb Virgin ens va seduir la possibilitat d'estar en una companyia internacional molt gran, però amb un equip petit a Espanya. Hi treballàvem d'una manera gairebé familiar, amb tothom molt involucrat. Però quan Virgin va ser absorbida per EMI ja va ser diferent; hi teníem bona relació però l'equip era molt gran. A més va començar la crisi i just van acomiadar les persones amb qui millor treballàvem, i ens va semblar important tornar a l'esperit dels inicis.

I han optat per autoeditar-se.

L'anterior treball ja el vam publicar amb el nostre segell, que en aquell moment encara no tenia ni nom, i encara el va distribuir EMI. I ara finalment hem editat sota el nom d'Antártida i amb la distribució d'Altafonte; amb un equip tan reduït, cada fita que aconseguim és una celebració i la vivim d'una manera molt més intensa.

La independència deu ser això.

No sé què és; en tot cas, si es refereix a una manera de fer crec que sí en som. Per a mi Manolo García sempre ha estat independent: és qui s'ho va inventar i fa molts més anys que nosaltres que s'autogestiona! (riu).