La que sol escaure's en la tercera setmana de gener s'anomena "Setmana dels Barbuts". Potser perquè l'encapçala Sant Antoni i la clou Sant Vicens, diaca i mártir, i sol ser la setmana d'un fred més intens. Els poetes llatins, del fred ("frigus"), en deien l'hivern. Enguany, ha portat dies de retard, però ha arribat, sobtat, sec, dur com el glaç, fent tremolar, que és la reacció fisològica del fred. El fred no té pietat per aquell que no s'abriga. Aquesta impietat desarbora el pobre. Molta gent sofreix molt amb les baixes temperatures, i els organismes oficials es preocupen que ningú es quedi al carrer les nits gelades. I "un plat d'escufor", com deien a Olot. Però tothom, a l'hivern, té ocasió d'experimentar la fragilitat, les limitacions corporals en espais molt petits. Per això molta gent mor, a l'hivern, simplement, de fred. El fred rigorós és prova irrefutable de la petitesa humana, consciència dels nostres límits. Uns quants graus de temperatura més o ?menys ens desconcerten. El sofriment humà esdevé clamorós. El fred és paralitzant. Congela. I les tramuntanades són dominadores com un dictador. Una mica de pols a les canonades del gas i la casa esdevé frigorífic. Però la lliçó de fons, la convicció de la fragilitat humana, la sensació d'impotència davant els elements, molt sovint no arriben a fer-nos superar el concepte de fenomen natural. La fe en la creació, i en el Creador, s'hauria de desencadenar més fortament en les tramuntanades, que empetiteixen i blinquen els humans. En certa manera, ens humilien. Perquè la cultura actual s'ha parat en l'ecologia. S'ha oblidat del Creador. Els grecs diuen "oicologia". "Oicos" vol dir casa. L'horitzó és simplement el teulat. A més de l'ecologia, el ser humà reclama la "teologia" ("teos" vol dir Déu). L'ecologia demana, racionalment, el concepte de Déu.