«La gent de la Cultura sol mirar una mica per sobre als altres»

Somia que viu en un naufragi i pot salvar pocs mobles?

La imatge és poètica, però és exactament el contrari. La força de la nostra vida cultural ha superat en la història situacions enormement complicades. És tenir molt poca confiança en la nostra cultura pensar que una situació com aquesta implica naufragi. Hi ha una mica de maregassa, però també suposa un interessant moment de renovació de conceptes. Les empreses, les persones i les entitats estan replantejant coses que faran que de tota aquesta crisi en sortim notablement enfortits.

De tota manera, vostè forma part d'un govern que salva els bancs amb diner públic a costa de sacrificar polítiques socials...

Això és un tòpic. El Govern de Catalunya no salva bancs.

Però pacta amb el Govern espanyol, que sí ho fa.

No és bo simplificar. El Govern de Catalunya té la necessitat d'entendre's amb el Govern d'Espanya perquè és l'única manera que arribin els recursos que es necessiten i, alhora, ha de seguir plantejant amb voluntat absolutament radical els drets fiscals i simbòlics que es corresponen a la realitat que volem a Catalunya.

La cultura, juntament amb l'educació, són imprescindibles per redimir l'espècie humana de la cobdícia?

L'estat del benestar és el resultat d'un pacte forjat als anys quaranta entre la democràcia cristiana, la socialdemocràcia i el liberalisme clàssic. És cert que els anys vuitanta i noranta han forçat una ruptura per una ofensiva ideològica notable per part del liberalisme més radicalment conservador nord-americà i el dèficit de pensament de l'esquerra; és a dir, de la socialdemocràcia.

I així ens va...

Sí, de tot això n'ha sortit aquesta situació que ens trobem ara, caracteritzada per la falta de mecanismes reguladors sobre el conjunt del sistema capitalista i, per tant, l'eclosió de bombolles econòmiques, primer la de les noves tecnologies, després la immobiliària, i alguna més que diuen que en cara podrà aparèixer. Això ha dificultat allò que en dèiem la pauta de l'estat del benestar. Ara bé, de tot això no en sortirà la destrucció de l'estat del benestar perquè és impossible. En sortirà una refundació, una renovació de l'estat del benestar. No pot ser d'altra manera perquè les societats humanes fluctuen en els seus avenços i en els seus retrocessos, però no van del zero a l'infinit, i ara no anirem al zero.

Partint de quins principis s'ha de regular aquest capitalisme salvatge?

Un dels rerefons d'aquesta crisi del capitalisme és la cobdícia, però no ens enganyem, no només dels grans banquers i dels grans capitalistes, sinó de tota la cadena de valor. Finalment, l'origen de la crisi està en aquells intermediadors que, per aconseguir rendiments i interessos, eren capaços fins i tot de posar diners a disposició de gent que era evident que no podia pagar determinades hipoteques, les anomenades subprime. Aquí hi ha hagut un model de valor en el qual el més important ha estat aconseguir a qualsevol preu benefici econòmic. Vostè diu una cosa que comparteixo: al darrere de qualsevol model social hi ha coneixements i valors, i probablement el gran problema de la societat actual és que tenim, fruit de l'impacte entre altres coses de l'educació i de les tecnologies noves, un grau de coneixement com no havia tingut mai cap societat, i tenim una debilitat de valors -la societat dèbil o líquida- que no hi correspon. Aquesta equació desmanegada entre coneixements i valors és el gran problema cultural del nostre temps. I sí, és evident, més cultura i més educació suposa fer front a això.

Com pot disposar de més pressupost per a la cultura per reforçar aquests valors? De moment continuen les retallades a l'Ensenyament, a la Universitat, per no dir als museus, arxius, biblioteques i altres equipaments culturals. Què planteja vostè a les reunions de l'Executiu, davant el superconseller Mas-Colell?

La revolució cultural i urbana que s'ha produït a Catalunya entre 1980 i ara és extraordinàriament important. Hem viscut un procés de notable creixement fins a l'any 2009 o 2010. En aquest creixement han passat coses que hem de ser capaços d'avaluar, perquè si no frivolitzem. La manera d'avaluar és saber quanta gent anava a les biblioteques i quantes n'hi havia. Jo l'any 1996, com a director de l'Institut de Cultura de Barcelona, em vaig posar fer el Pla de Biblioteques de Barcelona. Catorze anys més tard tenim 41 biblioteques. Allà on t'entraven unes 800.000 persones l'any, ara n'hi entren vuit milions. Això ha passat també amb els museus, el MNAC, el MACBA, els museu que hi ha a Girona, les restauracions... Tot això forma part d'un procés que si no te'l mires amb perspectiva no l'entens.

Però la festa s'ha acabat.

Ara hi ha retrocés?

Sí, és cert. Estem en un moment de retrocés perquè hem descobert col·lectivament que havíem estirat una mica més el braç que la màniga. Resulta que devem més diners dels que som capaços de pagar, i resulta que vivim en la conjuntura internacional europea, i Europa no està donant la talla. Bé, davant de tot això cal fer ajustos.

I a la cultura li toca el rebre.

Aquí hi ha un debat. Jo sóc dels que dic que a la cultura li toca igual que als altres àmbits de l'estat del benestar. Perquè la cultura, o la gent que treballa en el món de la cultura, s'ha acostumat a tenir una mirada una mica per sobre dels altres, com si fos un sector fora de la vida social i moralment superior. Doncs no. És un sector que s'ha de comprometre com els altres. El primer compromís de la cultura avui en un moment de dificultats és dir que estem al costat dels problemes, i el segon compromís és, en el moment que tornem a créixer, volem que la cultura aconsegueixi l'estàndard de creixement que ens ha de permetre estar al nivell que correspon almenys als nostres països de referència. Si no ho mirem en perspectiva, ens frustrarem.

De tota manera s'acaba d'inaugurar una flamant nova seu de la Filmoteca de Catalunya.

I la comencem a pagar ara. És una realitat, amb els recursos que tenim hem de començar a pagar coses fetes els darrers sis o set anys. Això vol dir que no podem assumir nous equipaments. Els nous equipaments els definirem, però els haurem de deixar ajornats un any, dos anys, tres anys... els que convingui, fins que tot això estigui pagat i no ens costi més pagar el deute que pagar la realitat que estem afrontant. Aquest és el gran problema que tenim en els pressupostos de la Generalitat: pagar els interessos d'èpoques anteriors.

Quan va arribar el govern del tripartit, en cultura es va anunciar que començava l'hora dels creadors, enfront de la política dels governs anteriors de CiU, més donats a restaurar pedres. On se situa vostè?

En el moment mitjà del tripartit jo vaig ser conseller de Cultura. Dec estar impregnat dels dos models. El nostre primer objectiu és la creativitat, els creadors; segon objectiu, el patrimoni perquè és la creativitat antiga convertida en valor de present; el tercer és la llengua -no ho dic per ordre d'importància-, el quart són les empreses culturals, entenent tot allò que té a veure amb els suports a la creativitat -Catalunya està plena de microempreses-, i també hi ha el territori i tota la feina de cooperació que hem de fer amb els ajuntaments.

Explicat el marc general, podem passar a detalls de l'agenda gironina. S'estan pagant els arquitectes que treballen en els projectes executius d'equipaments que han quedat a l'aire per falta de finançament. La reforma de la Casa de Cultura de Girona (Ricard Mercadé i Aurora Fernández, 34ME); Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols (Josep Bohigas, Francesc Pla i Iñaki Baquero, 16ME); Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona (Josep Llinàs, 4,5 ME). Dóna per perduts aquests projectes?

No hem de donar res per perdut. Tots aquests projectes, si tenen sentit en el seu territori, es desplegaran de manera més lenta, de manera més sostenible, que és una variant que mai hem introduït als centres culturals: la sostenibilitat del centre des del punt de vista físic i del funcionament.

Li preguntava només per tres casos concrets, entre els molts que hi ha a Girona, per si em pot dir alguna cosa de cadascun d'ells... La Casa de Cultura i el Bòlit de Girona, i el Thyssen de Sant Feliu. Resulta que Màlaga (600.000 habitants) té un museu Thyssen que rep 200.000 visitants a l'any. És justificable la gran inversió que ha requerit?

Crec que l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols ha encertat molt bé la metodologia de treball. Ben aviat hi haurà una exposició del fons de Carmen Thyssen aquí. Estic segur que si aquestes exposicions van bé seran un reimpuls per al projecte.

Els projectes executius fets i pagats poden quedar desfasats?

Doncs es canviaran.

No li ha dolgut ser el conseller que ha retirat el decret que havia de garantir la paritat del català i el castellà al cinema?

Això és fals. Vostè em diu unes coses que són literalment falses.

Però jo miro la cartellera i, com fa trenta anys, d'entre cent sales d'exhibició només dos o tres ofereixen una pel·lícula en català!

Però sigui objectiu. Quanta gent va anar entre setembre del 2010 i gener del 2011 a Catalunya al cinema en català?

Divuit mil?

No, van ser quinze mil. Però està bé, va ben orientat. Quanta gent ha anat a veure pel·lícules en català entre setembre del 2011 i gener del 2012?

No ho sé. El doble?

No. Hem passat de quinze mil a dues-centes mil persones que han vist cinema en català, això gràcies a l'aplicació de l'acord amb el món cinematogràfic. Per tant, no hem anulat cap llei, hem aplicat la llei. I la llei diu que en set anys s'ha d'aconseguir que hi hagi igual nombre de còpies en català que en castellà. Jo crec que en set anys aconseguirem que les còpies en llengua catalana tinguin tant o més públic que les còpies en llengua castellana.

Amb les noves majories de CiU als ajuntaments ha arribat la polèmica de l'art contemporani. Comparteix la decisió d'Olot de tancar l'espai Zero01 o la indefinició de Girona respecte del Bòlit?

Per mi, la manera d'afrontar l'art contemporani a Catalunya és desplegant un sistema que juga a un bon museu d'art contemporani, el MACBA, i vuit o nou subseus al conjunt del territori que han de tenir fonamentalment una voluntat positiva per part dels ajuntaments. Si és així tindran la cooperació del Govern de Catalunya. No es poden fer centres en el territori que tinguin com a element argumental que la Generalitat els envia. Això no funciona i no ha funcionat mai.

Com serà aquesta xarxa?

Els ajuntaments hi han de tenir una implicació forta. El conjunt de l'espai d'aquell ajuntament i d'aquella vila s'hi ha de comprometre, juntament per evitar que el món de l'art sigui un món desvinculat del seu entorn social. D'aquí a uns dies presentarem la xarxa i nomenarem un director d'arts visuals, que no existia -mira quina casualitat, tan d'interès i no existia-, i desplegarem la xarxa dels centres d'art de Catalunya. Centres d'art fets a partir del compromís de cada ciutat i coordinats per la Generalitat.

A Girona, Figueres i Olot els correspondrà ser a la xarxa?

Ho ha de decidir Girona, Figueres i Olot. Jo he parlat amb alguns alcaldes de les comarques gironines que ho volen.

Mantindrà el pressupost Temporada Alta?

Mantindrà el pressupost, sí.

Quins contactes té amb els governs de València i de Mallorca, a la vista de la política contra la llengua catalana que apliquen?

Hi ha tots els contactes que cal. Un és especialment important: l'Institut Ramon Llull continua sota presidència mallorquina. I amb els valencians hem començat a fer feina. Veurem fins a on arribem.

Hi ha un moviment social independentista. Com s'hi posiciona?

L'últim llibre que he publicat, El deucentisme o a la recerca d'un estat eficient, exposa que els catalans necessitem un estat eficient propi.

Té carnet, milita?

No. Milito en la cultura, que ja és suficient.

Com neix la seva relació amb Sant Feliu de Guíxols, ciutat on té la segona residència?

La família de la meva dona és d'aquí. L'últim llibre està tot escrit a Sant Feliu.