Un llibre de Glòria Soler i Cristina Gatell desgrana el Jaume Vicens Vives polític

Després de biografiar les vides de Miquel Batllori i Martí de Riquer, Glòria Soler (Barcelona, 1956) i Cristina Gatell (Badalona, 1955) desgranen la vessant més desconeguda del gironí Jaume Vicens Vives, la política, al llibre Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives (Quaderns Crema). La primera part del títol fa referència a una expressió que el mateix historiador, quan ja estava malalt al final de la seva vida, va dirigir al seu amic i company de professió Santiago Sobrequés, i que deixa entreveure les dificultats que, per evitar l'exili, van haver de superar. "El que més hem admirat de Vicens és el seu compromís, la voluntat de no abandonar malgrat els temps difícils", va dir ahir Soler en una roda de premsa a la seu de Quaderns Crema.

Soler i Gatell expliquen que "des del principi sabíem que seria difícil de delimitar la faceta política, perquè Vives no era polític, sinó historiador, es tractava de fer un recorregut per l'activitat política d'algú que no s'hi dedicava", va comentar ahir Soler. En els anys 40 i 50, però, la cultura i la política "estaven molt més lligades, tot el que era fer cultura catalana era fer política", va matisar.

Soler i Gatell van explicar que Vicens va actuar com a polític, però "no perquè estàs a cap partit, sinó perquè es va comprometre com a intel·lectual i volia intervenir en la democratització del país". És precisament aquest compromís el que més han admirat les autores, "la voluntat de no abandonar malgrat els temps difícils i adonar-se que el país necessitava gent com ell". Tot i això, les autores reconeixen que aquesta forma d'implicar-se li causarà molts problemes: "No li serà fàcil tirar endavant coses que ell creu que s'han de fer en aquells moments, com és una revista en català".

Al llarg del llibre, Soler i Gatell recullen aquestes "vides polítiques", començant per l'embranzida inicial de Vicens, "quan és un historiador que comença, un agosarat, un noi llest que treballa i que creu que pot fer moltes coses". En aquests moments actuals de crisi també per a les humanitats, Gatell ha reivindicat el pensament de Vicens perquè "entenia la història com una eina per entendre el present", però també perquè creu que l'historiador "no és un senyor arcaic", sinó amb compromís.

Decidit a no exiliar-se, Jaume Vicens Vives, com el seu amic i company de professió Santiago Sobrequés, va patir la censura franquista i la depuració. "Per tal de superar la depuració, té molt clar que ha de fer concessions als guanyadors i les fa, però això li és una etiqueta", comenta Gatell. "Considerava que dins les categories d'influència social la de catedràtic era la màxima", va apuntar Soler, que va afegir que una de les coses que Vives tenia més clar és que "la seva plataforma havia de ser la càtedra i no pararia fins a aconseguir-la". Per aconseguir-la es va apropar a l'Opus Dei, perquè després de presentar-se a diverses oposicions pensava que "sense padrins" no les guanyarà mai, en paraules de Soler.

A partir del moment en que és catedràtic, el 1947 a Saragossa i el 1948 a Barcelona, comença a tenir presència dins la societat. "No era un historiador, era un intel·lectual amb voluntat d'influir socialment. Estava cridat a ser el gran renovador de la historiografia espanyola, però també a crear opinió i refer el país", va afegir Gatell.