Una tarda de juny, a la sala d'actes de la Fundació de la Caixa, es reuniren avis, noies i noies per celebrar una festa, la festa d'apadrinar un avi, proposta promoguda per Càritas Diocesana de Girona. Es tracta d'un projecte que vol pal·liar la solitud de les persones grans que viuen en un cert aïllament, algunes sense recursos, per mitjà de la participació del voluntariat i la coordinació amb altres entitats acollidores de les persones grans. Es realitzen activitats d'acompanyament, tant a domicilis com a residències, amb l'objectiu de millorar l'autoestima, el benestar i l'autonomia de les persones ateses. Alhora, es fomenta la relació entre generacions posant en contacte joves estudiants i persones grans. Aquest projecte de Càritas, per tant, implica nois i noies, estudiants i avis, principalment acollits en diverses residències. El compromís dels nois i noies, durant un curs, és visitar els avis que els són designats i que ho desitgen; estar amb ells, escoltar-los, parlar-hi, acompanyar-los a passejar -si poden-, jugar als jocs que prefereixin, i iniciar certament una comunicació i una relació d'enriquiment mutu. En la trobada festiva feia goig contemplar tants rostres arrugats pels anys, pels treballs, responsabilitats, sofriments... i un gran somriure en les cares tendres, brillants, plenes de salut i d'il·lusió de molts nois i noies. Les mirades es creuaven amb complicitat d'agraïment, les mans s'entrellaçaven amb afecte, les paraules expressaven experiències d'ajuda, d'estimació, d'acció de gràcies, de servei. Al començament de la festa, alguns nois, noies i avis manifestaren les seves impressions. Cadascú explicava què li havia aportat l'experiència viscuda en relació amb la comunicació, a aprendre a escoltar, a reconèixer la vida entregada dels avis a la família, al treball... També es parlà de les dificultats inicials de comunicació, però sobretot se subratllava l'enriquiment mutu que tots notaven. En un cert moment, dues expressions varen captar la meva atenció i em varen impressionar. Un noia, emocionada, exclamà amb veu alta i ben convençuda mentre assenyalà l'àvia que apadrinà: "ara tinc tres àvies". La cara de l'àvia es transformà de goig. També un avi, després que la noia expliqués el que feia per apadrinar-lo [...] (Extret del Full Parroquial d'aquesta setmana).
